dijous, 28 d’agost del 2008

Vinyeta 28

Quina nit més llarga els esperava a tots. La lluna a punt de fer el ple s’alçava lentament cap a les estrelles, i una brisa càlida ho envoltava tot. Llavors, per un moment, semblava que el món s’aturés per agafar aire. Instantànies fugaces, el tems no tenia pressa.

La Berta i el Gerard es trobaven a la terrassa de la piscina, asseguts en una mateixa gandula. En David i en Marçal es van quedar a l’habitació, i van estar parlant una bona estona, s’havien de dir masses coses, obrir-se els cors l’un a l’altre. La Joana recorria el llarg passadís de la segona planta de l’hotel, a la recerca d’algú que feia estona que no veia. Va anar a parar a l’habitació de la Laia, just en el moment en que aquesta i la Mireia es disposaven a sortir i apuntar-se a la festa que hi havia organitzada a l’habitació de la Berta, ja que era una de les habitacions més grans de les que els hi havien tocat:

Laia: -Ei Joana! Què fas per aquí? T’apuntes a la moguda?
Mireia: -Anem aquí al costat, a la 211!
Joana: -Ara? Sabeu si hi ha en Marçal? He de dir-li una cosa...
Laia: -Doncs no ho sé, però té, [li va donar una ampolla de 43] anem tirant que allà tenen la resta!
Joana: -Ehm... si...

La veritat és que la Laia era capaç d’arrossegar qualsevol amb la seva manera de fer. I com que tonta no era, li va dir a la Joana:

Laia: -Apa, anem i bevem! I tu m’expliques què et fa estar tan tristota últimament! Ep! Si vols, clar.

I un cop van arribar a la 211, la Laia es va emportar la Joana cap a la terrassa de l’habitació. El so de la discoteca de la planta baixa arribava distorsionat a les seves orelles. La Joana es va encendre un cigar i li va explicar tot a la Laia.
Potser pensareu que explicant-ho TOT s’estava equivocant. Bé, la Joana si pot presumir de qualitats ho farà de la lleialtat. En cap moment li podria passar pel cap explicar a algú el que només ella sap d’en Marçal. Així que tan sols li va explicar a la Laia el que li passava a ella, sabent que no dient la veritat al cent per cent ningú la podria ajudar com necessitava.


Laia: -Vaja... i n’estàs tant segura que no hi ha cap possibilitat?
Joana: -Completament.
Laia: -Doncs si que em sap greu per tu... ostres... no ho sé, si vols que intenti parlar amb ell...
Joana: -No! No siusplau, ell no n’ha de saber res. Si mai algú li ha de dir res sobre tot això sóc jo. Però merci igualment per tot.
Laia: -Aaaaai la meva Joana! Vine aquí! [i li va fer una forta abraçada] Trobaràs algú millor, ja ho veuràs... n’estic segura!

La Joana va fer un lleu i estrany somriure, com el d’aquella dona que havien vist en un quadre al museu aquell matí. Era un somriure trist, decepcionat, mig forçat... però amb una mica d’esperança.
La festa es va allargar fins a altes hores de la matinada. L’endemà no hi havia res programat i els joves podien sortir i arribar a l’hotel quan volguèssin, per tant, si volien dormir, ho podien fer
.

dimarts, 15 d’abril del 2008

1r ANIVERSARI!!


Fa un any exactament començava una nova etapa en el món dels fotologs. Quatre curiosos personatges van sortir a la llum. Quatre reflexos de nosaltres mateixos, que davant la sorpresa els vam anar coneixent mica en mica. Però què era allò?
Què li havia picat al Kim? Què representava tot allò?

Bé doncs, no vam trigar massa en saber-ho. Un gran desig per reflectir la vida dels joves d’avui dia em va inspirar per crear-ho. Ni tan sols em recordo de quan va sorgir la idea, només sé que volia donar a conèixer unes històries. Un projecte ben descabellat, cert. Jo havia començat a escriure uns relats, unes histories, que acabarien resultant una novel·la. Jo volia donar a conèixer aquelles histories, però no sabia ni com, ni quan, ni on. Suposo que va ser en aquell somni, quan ho vaig veure clar. Suposo.

L’endemà sabia que havia de dibuixar allò. I seguidament se’m va ocórrer com transmetre-ho a la gent. El meu fotolog! http://www.fotolog.com/kimdellorenss

Si si. Vaig fer mans i mànigues per donar forma a aquella idea. Els primers esboços, les primeres vinyetes. Vaig explicar-ho als meus amics, que en un principi es mostraven reticents al tema, fins al punt de dir-me alguna vegada que estava sonat!
Jo sabia que no perdia res per provar, i mica en mica els companys d’institut van començar a pensar el mateix, així que m’ajudaren en el que podien: Pensar noms pels personatges, perfils, trames històriques...
Això em va acabar d’animar per tirar el projecte endavant. Com a mínim ja sabia que tindria uns pocs lectors.

Quan es va estrenar hi va haver una bona expectació, i amb la publicació de les primeres vinyetes el públic s’anava animant a seguir Joves i Punt!

Fa un any no m’esperava arribar on he arribat, gràcies a molta gent, que ha seguit fidel al peu del canyó, i d’altres que s’han anat afegint al llarg del temps.
És cert que l’elaboració de Joves i Punt és complexa i complicada, sobretot si és una sola persona la que se n’encarrega. Però cada dia es troben nous motius per tirar endavant.

Molt ràpidament, després d’estrenar-se, es va crear el Flog propi de la sèrie http://www.fotolog.com/jovesipunt i més tard aquesta expansió culminaria en un espai molt més adequat a les circumstancies, com és el Blog http://jovesipunt.blogspot.com/ . Es van anar afegint personatges a la novel·la, i les trames es començaven a complicar. Actualment hi ha projectes per crear l’edició en castellà de la sèrie, ja que això permetrà fer arribar a més gent la meva feina.

Avui m’agradaria recordar-vos a tots vosaltres. Començant per els que vareu estar amb mi en els inicis de tot això, els que us heu anat afegint mica en mica a la moguda JiP! I sobretot a aquells que no m’han abandonat mai. A tots, MOLTISSIMES GRÀCIES, debò. Com ja sabeu, tan sols això ja és més del que m’esperava com a resposta al meu esforç. I espero que seguiu al costat de JiP! per molts anys més, ja que sense la vostra presència aquesta activitat no coneixeria la seva veritable finalitat.

Així que a partir d’avui, a seguir gaudint de la sèrie! Sense cap pretensió més.

GRÀCIES!

Joaquim Sicart Bertran


____________________________________________
Hace un año exactamente empezaba una nueva etapa en el mundo de los fotologs. Cuatro curiosos personajes salieron a la luz. Cuatro reflejos de nosotros mismos, que ante la sorpresa los fuimos conociendo poco a poco. Pero qué era aquello? Qué le había picado a Kim? Qué representaba todo aquello?

Bien pues, no tardamos demasiado en saberlo. Un gran deseo por reflejar la vida de los jóvenes de hoy día me inspiró para crearlo. Ni siquiera me acuerdo de cuando surgió la idea, sólo sé que quería dar a conocer unas historias. Un proyecto bien descabellado, cierto. Yo había empezado a escribir unos relatos, unas historias, que acabarían resultando una novela. Yo quería dar a conocer aquellas historias, pero no sabía ni como, ni cuando, ni dónde. Supongo que fue en aquel sueño, cuando lo vi claro. Supongo.

El día siguiente sabía que debía dibujar aquello. Y seguidamente se me ocurrió como transmitirlo a la gente. Mi fotolog! http://www.fotolog.com/kimdellorenss

Si sí. Puse manos a la obra para dar forma a aquella idea. Los primeros bocetos, las primeras viñetas. Fui a explicarlo a mis amigos, que en un principio se mostraban reticentes al tema, hasta el punto de decirme alguna vez que estaba loco! Yo sabía que no perdía nada por probar, y poco a poco los compañeros de instituto empezaron a pensar lo mismo, así que me ayudaron en lo que podían: Pensar nombres para los personajes, perfiles, tramas históricas... Esto me acabó de animar para tirar el proyecto adelante. Como mínimo ya sabía que tendría unos pocos lectores.

Cuando se estrenó hubo una buena expectación, y con la publicación de las primeras viñetas el público se iba animando a seguir Joves i Punt!

Hace un año no me esperaba llegar dónde he llegado, gracias a mucha gente, que ha seguido fiel al pie del cañón, y de otras que se han ido añadiendo a lo largo del tiempo. Es cierto que la elaboración de Joves i Punt es compleja y complicada, sobre todo si es una sola persona la que se hace cargo. Pero cada día se encuentran nuevos motivos para tirar adelante.

Muy rápidamente, después de estrenarse, se creó el Flog propio de la serie http://www.fotolog.com/jovesipunt y más tarde esta expansión culminaría en un espacio muy adecuado a las circunstancias, como es el Blog http://jovesipunt.blogspot.com/ . Se fueron añadiendo personajes a la novel•la, y las tramas se empezaban a complicar.
Actualmente hay proyectos para crear la edición en castellano de la serie, puesto que esto permitirá hacer llegar a demás gente mi trabajo.

Hoy me gustaría recordaros a todos vosotros. Empezando por los que estuvisteis conmigo en los inicios de todo esto, los que os habéis ido añadiendo poco a poco a la movida JiP! Y sobre todo a aquellos que no me han abandonado nunca. A todos, MUCHISIMAS GRACIAS, de verdad. Como ya sabéis, tan sólo esto ya es más de lo que me esperaba como respuesta a mi esfuerzo. Y espero que sigais junto a JiP! por muchos años más, puesto que sin vuestra presencia esta actividad no conocería su verdadera finalidad.

Así que a partir de hoy, a seguir disfrutando de la serie! Sin ninguna pretención más.

GRACIAS!

Joaquim Sicart Bertran

dimecres, 9 d’abril del 2008

vinyeta 27

Silenci. El temps s’havia quasi congelat. En Marçal no sabia on tocava. No estava preparat per sentir allò. No. Mai s’havia plantejat ni tan sols una possibilitat com aquella, era impossible. Estava desbordat de sentiments i emocions. Un formigueig li va recórrer tot el cos. Tot ell tremolava. Què era el que sentia? Ràbia? Dolor? Felicitat? Emoció? Tristesa?
Amor?....
Ni tan sols ell ho sabia. Una persona no està preparada per acollir tants sentiments alhora, almenys ell no. No donava crèdit al que li estava passant, al que estava sentint. Encara mirava al David, fixament, sense dir ni una paraula.

El David es començava a sentir malament. Ell sabia bé que en Marçal no estava preparat per saber allò, però ara ja era massa tard. El remordiment li va fer abaixar el cap, es va mig girar per apartar la mirada d’en Marçal i va sospirar.

En Marçal encara estava mirant-lo, amb la boca oberta, amb els ulls com taronges. Si el David l’hagués estat mirant, hauria vist que aquella tensa cara d’astorament es començava a relaxar lleugerament, la boca s’anava tancant, i els ulls aclucant, brillants però encara espantats i emocionats alhora.

Cap dels dos volia trencar aquell moment, per temor a empitjorar-lo. El temps s’havia quasi congelat, l’aire de l’habitació de cop es va fer mes dens, i la pàl·lida cara d’en Marçal va anar agafant un to vermellós.


Marçal: -Estic ben perdut doncs...

En David sabia que ara la seva amistat perillava. Tremolant

David: - Merda! Marçal, això no té perquè afectar la nostra amistat. Espero que em puguis arribar a perdonar, però era una cosa que necessitava dir-te... no aguantava més. Ets un tio genial, i t’admiro... esperava confiar en la nostra amistat... no t’has de preocupar per aquesta tonteria de res... a tu no t’afecta, no t’hauria d’afectar, vaja... es... tu ja saps...

Marçal: -Si, jo ja ho sé. [Semblava empipat quan es va aixecar del llit. El va adreçar perquè el mirés a ell.] I pots seguir confiant en la nostra amistat.

En David no el gosava mirar a la cara de la vergonya que tenia. En Marçal va fer un petit esbufec, i seguidament li va alçar la cara suaument.

Molt lentament:


Marçal: -Com has trigat tant en dir-m’ho? [I li va besar suaument els llavis.]

David: -Marçal! No ho facis! No vull que em compadeixis! Ja me les apanyaré. Estic bé! N’he tingut bastantes ja de decepcions a la vida, i no em vindrà d’una més. No has de fer això per mi!

Marçal:
-Però què dius? No ho faig per tu, ho faig per mi.

David: -Com?

Marçal:
-La veritat és que jo fa temps que et volia dir una cosa, i no m’he sentit mai amb prou forces com per fer-ho. Excepte ara...

Al David li rodava el cap.

David: -No t’entenc, què m’estàs dient?
Marçal: -El que t’estic dient... és... que el meu cor està ocupat.
David: -[Li va doldre que li digués allò, i forçant un somriure li va dir:] Ah si? Ah doncs enhorabona tio!
Marçal: -No m’entens... David, la veritat és que jo fa ANYS que... estic... enamorat de tu.

Trasbalsat, el David no es podia creure el que estava sentint.

David: -Però... però com? De mi? No... tu no ets... Marçal què vols dir?...

Marçal: -El que sents. La Joana va ser la primera persona en saber-ho. No pots arribar ni a imaginar-te el que em va costar assumir la meva orientació. El temps que he patit sota un fals “jo”. Em sentia com vivint una vida que no era la meva...
Heh... però què t’estic explicant? Si tu sabràs més que jo com es passa aquesta situació...
La veritat és que em torno a sentir amb les mateixes forçes ara com quan li vaig explicar a ella.
No hi ha res que em pugui vèncer. Ara no. I més quan m’has dit això. David, porto molt de temps enamorat de tu.
Cert que sabia de segur que tu eres gai. El problema sempre l’he tingut jo. No sabia què fer! Jo coneixia els meus veritables sentiments, però mai els vaig poder deixar sortir de dins meu, per por... Em veia en un món massa hostil, i m’arriscava molt en expressar el que jo volia, el que jo era, el que sóc... Vaig trobar la meva primera oportunitat en la Joana, amiga de tota la vida. Quants cops ens havíem barallat tu i jo de petits eh? Però ella sempre estava allà, posant pau...

Els dos van somriure alhora, recordant la tendra infantesa.

La Joana és com una germana per mi. Ella sempre, sempre ha confiat en mi, i jo en ella, i per això mateix li vaig explicar tot. Ella es la que des d’aleshores m’ha recolzat més que ningú, mai m’ha donat l’esquena, i sempre m’ha fet costat, en les bones i en les males. Si sapiguèssis com m’ha arribat a ajudar. No sé si li podré agrair mai les converses que hem tingut, la seva atenció i ajut moral que dia a dia em brinda...

El David encara es trobava en estat de shock, ben bé era com viure un somni, una fantasia que sabia que mai es podria realitzar. Però ara era real, i estava passant. Quina emoció! El cor li anava a tot drap. Els ulls li brillaven d’una manera especial, com mai abans ho havien fet. Adorava en Marçal i cada paraula que sentia dels seus llavis. Les assaboria al màxim, dins seu, repetint-se-les mentalment. Tancant els ulls, sense poder evitar que una llàgrima li corrés cara avall.

David: -Això vol dir que... jo... que tu...
Marçal: -Això vol dir que és fantàstic!

En Marçal, encara incrèdul, va abraçar al també incrèdul David

Marçal: -“Una tonteria de res” diu... si sabessis el que he arribat a patir per tu...
David: -I jo per tu què et penses, tontet?...

Es van mirar somrient, el David amb satisfacció, i el Marçal orgullós.

Marçal: -Déu meu... com t’estimo!

David: -No diguis res més. [I el va besar apassionadament.]

[Continuarà...]

divendres, 4 d’abril del 2008

1 (d'un any!) / 1 (de un año!)


Sisi, per qui no ho hagés pillat ahir, ehem... (bastants, pq ningu en va fer cap comentari al respecte ¬¬)

DONCS SI, AQUEST MES, JOVES I PUNT! CUMPLEIX 1 ANY DE VIDA!

Es va fer la presentació dels personatges a mitjans d'abril del 2007 a http://www.fotolog.com/kimdellorenss
La idea semblava impossible quan va començar a desenvolupar-se, però aquí estem, al cap d'un any i la série segueix en vida, igual o millor!
Molta gent va recolzar la proposta en els seus inicis, alguns han anat desapareixent pel camí, però d'altres segueixen al peu del canó. I de mica en mica anem augmentant els lectors, clar que si!

Mai és tard per afegir-se a la sèrie, només cal tirar un any enrere i llegir-se les 25 vinyetes que s'han fet. Ho podeu fer còmodament a http://www.jovesipunt.blogspot.com/


Hi han projectes per aquest mes. Estigueu atents i atentes!
No us despisteu cap dia!!

La Redacció
_________________________________________

1 AÑO DE JOVES I PUNT! ABRIL 2008

Sisi, por quien no lo hubiese pillado ayer, ehem... (bastantes, pq nadie hizo ningún comentario al respeto ¬¬)

PUES SI, ESTE MES, JÓVENES Y PUNTO! CUMPLE 1 AÑO DE VIDA!

Se hizo la presentación de los personajes a mediados de abril del 2007 en http://www.fotolog.com/kimdellorenss
La idea parecía imposible cuando empezó a desarrollarse, pero aquí estamos, al cabo de un año y la série sigue en vida, igual o mejor!
Mucha gente apoyó la propuesta en sus inicios, algunos han ido desapareciendo por el camino, pero otros siguen al pie del cañón. Y poco a poco vamos aumentando los lectores, claro que sí!

Nunca es tarde por añadirse a la serie, sólo hace falta tirar un año atrás y leerse las 25 viñetas que se han hecho. Lo podéis hacer cómodamente en http://www.jovesipunt.blogspot.com/

(Proximamente la edición en Castellano)

Hay proyectos para este mes. Estad atentos y atentas! No os despistéis ni un día!!

La Redacción

dijous, 3 d’abril del 2008

1


dissabte, 29 de març del 2008

vinyeta 26


En Marçal va obrir els ulls lentament i va veure una ombra fosca sobre seu. Es pensava que eren efectes de la son. La visió s’anava aclarint mica en mica fins acabar revelant el rostre tan desitjat, produint-li un ensurt que gairebé el fa caure del llit.

Marçal: -David! Què cony fas?!

En David també es va espantar i es va incorporar al llit de seguida

David: -Perdona, no et volia espantar...
Marçal: -Que no em volies espantar? I què coi pretenies?
David: -Ho sento de debò... no era la meva intenció... He vingut... he vingut a buscar... una ampolla de Vodka, si! Això mateix! Una ampolla de Vodka!

Es va aixecar i es va dirigir cap a una maleta tot regirant-la per acabar traient-ne una ampolla de Martini.

David: -Mira, veus? Ja està...
Li tremolava la veu
Marçal: -Això no és Vodka...

En Marçal va començar a entendre algunes coses
David: -Ehm... [s’hi va fixar] vaja... soc un despistat! [Nerviós va seguir buscant fins que:] Mira-la! Aquí està!

Al Marçal se li va dibuixar una petita rialla, imperceptible des d’on estava el David
Marçal: -Vols dir que t’hi veus? Encendré el llum...
David: -No!
Silenci
David: -No, no cal... em sembla que ja tinc el que he vingut a buscar...
Marçal: -Bé doncs, me’n torno a dormir, que avui no estic per gaires festes jo.
David: -Val... doncs... jo... marxo...
En Marçal, estirat i d’esquenes al David es va mossegar el llavi inferior en un gest de ràbia tancant amb força els ulls.
Què passava? No se sentia la porta! Què coi estava fent el David?
Agafant aire el Marçal es va girar i el va veure allà, dret, palplantat, observant-lo encantat, fixat, en la penombra.
En Marçal va començar a sentir com alguna cosa dins seu el colpejava amb molta força, el cor li bategava cada cop més de pressa, i una calor provenint des del seu interior li pujava cos amunt, fent-li envermellir les galtes.
“Ha de ser ara!” va pensar. I quan estava a punt de dir-li tot, el David el va tallar:

David: -Marçal, he de dir-te una cosa... de fet, ja fa temps que te la volia dir, però diguem que les circumstàncies no m’ho han permès. A més, m’ha costat molt d’esforç reunir la suficient força com per fer-ho. Ens coneixem de fa molt temps, considero que la nostra amistat em permetrà dir-te el que et vull dir, però alhora em fa por, que un cop t’ho hagi dit, aquesta amistat, la nostra amistat se’n vagi a la merda...

Si en Marçal ja estava preocupat, ara no us podeu ni imaginar l’estat en el que es trobava. Estava nerviosissim, intrigat, espantat i preocupadissim. Ell també li havia de dir una cosa molt important al David, i tampoc sabia per on començar. Assegut al seu llit, va agafar un coixí i el va abraçar amb força i ràbia, ocultant part del rostre en ell.
No sabia si mirar-se el David o tancar els ulls per no presenciar tota aquella escena. El cas és que de totes maneres, el David seguia:

David: -Però fa massa temps que hi dono voltes, i fa massa temps que ho estic passant fatal, perquè crec que ho has de saber, i necessito que ho sàpigues, ni que sigui per la meva tranquil·litat, m’entens? Tens dret a saber-ho, i jo tinc la necessitat de fer-t’ho saber... així que... [va respirar profundament] Allà va: Marçal, saps que confio molt en tu, des de petits sempre hem jugat al mateix carrer, hem viscut mil aventures, hem compartit milers d’estones plegats, i vas ser el meu confident quan “vaig sortir de l’armari”. No m’importava el que pensessin els demés, tu, el meu amic, em vas recolzar en tot moment, em vas entendre i respectar, i mai em vas girar l’esquena...

Els dos van recordar amb acidesa que aquests dies la cosa havia canviat, que alguna cosa s’havia refredat en la seva amistat, el Marçal va tancar els ulls i en David va abaixar la mirada.

David: -I... per això mateix... crec que ho has de saber...
Ara en Marçal va apartar-se el coixí, va alçar el cap i se’l va mirar fixament, com esperar rebre el cop més dolorós que rebria en la seva vida. S’esperava el pitjor.

Marçal: -David...
David: -Marçal... estic bojament enamorat de tú.
[Continuarà...]

dimecres, 26 de març del 2008

dissabte, 22 de març del 2008

Vinyeta 25


A l’hotel cadascú havia anat a l’habitació a arreglar-se una mica pel sopar i la consegüent festa que tocava fer a les habitacions.
El Gerard va anar a l’habitació de la Berta, i d’allí cap al menjador. Els altres al cap de poc també es dirigien al menjador intermitentment.
Mentre s’escudellaven del bufet lliure, els professors valoraven el dia i feien un repàs general del que tocava fer demà: ben poca cosa.

El David sortia del lavabo de l’habitació i es disposava a anar a sopar. Al final, i després d’un gran esforç per part seva es va dignar:


David: -Vens?

En Marçal va fer com si no ho hagués sentit, va agafar-se el necesser i una tovallola i mentre entrava al lavabo va dir fredament:

Marçal: -Me’n vaig a dutxar.
David: -Molt bé. [Va respondre amb la mateixa fredor, i va tancar la porta rere seu.]

Ara la Joana també sortia de la seva habitació, i com que la d’en Marçal i els altres li venia de pas, va decidir trucar per veure si hi havia algú per no anar sola cap al menjador.

Joana: -Hola?

Res

Joana: -Nois! Hi ha algú?

Res

Joana: -Bé doncs, cap a sopar! Ja me’ls trobaré allà.

Fins i tot amb els ulls tancats es podia percebre el moviment accelerat de les seves ninetes. El fumeig de l’aigua i el cos calent va entelar el mirall. De tant en tant apretava les celles fent una lleugera ganyota amb la boca. Al cap d’una estona llarga, en Marçal es va aixecar de la banyera (que semblava una piscina plena d’escuma fins dalt de tot) i trontollant es va dirigir cap al llit.
Es va quedar adormit amb tan sols uns boxers foscos que li arribaven gairebé als genolls.

Al cap d’una estona va arribar algú davant la porta de l’habitació. Va passar un parell de vegades la targeta pel pany electrònic, però la porta no s’obria. Es va fixar que hi havia llum dins i va parar l’orella a la porta per escoltar qualsevol soroll. Res. Va tornar a passar la targeta i aquest cop es va encendre el llumet verd.

Va entrar.

Va veure el Marçal allà estirat i va tancar la porta sense fer soroll.

Dormia.

Va apagar el llum general de l’habitació i va encendre el de la tauleta de nit.

Se li va apropar fins al punt de percebre la seva respiració prop de la seva boca...



[Continuarà...]

dijous, 20 de març del 2008

vinyeta 24



El viatge de tornada va ser molt silenciós. Només se sentia el soroll del tren recorrent les vies. En Raimon estava preocupat per la idea que havia sorgit als professors a última hora. Els dos, que seien junts en unes cadires plegables apartades una mica de les orelles dels joves van comentar la jugada.

Raimon: -Tu creus que els hi haurà agradat que els portéssim a Versalles?
Lluïsa: -Home, tu ja saps el que en penso de les coses improvitzades. Crec que mai surten bé, per molt bona intenció que hi hagi al fer-les.
Raimon: -Però hi han coses i coses! I Versalles és un destí turístic que ells per si sols no haurien volgut fer i s’haurien perdut tot el que avui han vist!
Lluïsa: -Si, però no els veus? Estan tots massa callats. Això deu ser perquè no els hi ha acabat d’agradar la visiteta. A més, això de fer-ho sense consultar, doncs home, els hi deu haver xocat una mica, la veritat.
Raimon: -Mmm, no ho sé pas... potser m’he equivocat amb Versalles.
Lluïsa: -No ho sé... Però tu estigues tranquil home, que tard o d’hora ho valoraran, ja ho veuràs...

Un cop arribats al centre de la ciutat van baixar tots dels tren i es disposaren a agafar el Metro cap a l’hotel. La que sorprenentment havia aguantat callada fins aleshores i ara pretenia obrir boca era la Laia, que amb cara de son es dirigí cap al professor.

Laia: (badallant) –Buaaaah! Què Raimon, interessant la visita eh?

La Lluïsa li va picar l’ullet al Raimon.

Raimon: -Si? De veritat t’ha agradat?
Laia: -OOOOOOH I TANT! És preciós nen! Quanta pasta que devia tenir qui manés construir tot allò!
Raimon: -I tant!
Laia: -Però és que s’ho va currar eh! Perquè els jardins mateixos ja impressionen, però l’interior del palau, es una passada! He anat amb la Mireia, el Marc, l’Agnès i el Xavi, i al final ens hem perdut! Jaja
Ens tenies de veure a mi i a la Mireia corrent com a boges per aquells passadissos buscant als altres! Hem entrat en una sala que es veu que s’havia de pagar per fer-ho, i clar, ens han fotut fora! Aquell home ens parlava en francès i no l’enteníem! Però segur que ens ha dit de tot menys maques! Jajaja Quin fart de riure!

Raimon: -I als altres també els hi ha agradat tant?
Laia: -Vaja, jo crec que sí. Ens ho hem passat molt bé i hem fet moltissimes fotos! Com que cadascú anava pel seu compte, suposo que ningú s’ha avorrit! Jejeje
Ha valgut la pena eh! I pensar que jo al principi em resistia a venir...
Però ara anava tothom amb una cara de son al tren! Tots s’adormien i jo m’he quedat sola sense poder parlar amb ningú.

Raimon: -Vaja, ara ho entenc!
Laia: -El què entens?
Raimon: -El silenci que hi havia...
Laia: -Ah! Bé doncs si... la gent dormia. Home i feien ben fet eh! Perquè clar, si aquesta nit...
Mireia: -Ehem, ehem! Disculpeu un momentet eh! Raimon a quina hora és el sopar avui?
Raimon: -Doncs suposo que a la mateixa hora d’ahir, però de fet el menjador està obert de 8:00 a 11:30 de la nit, així que hi podeu anar a la hora que volgueu.
Mireia: -Perfecte doncs! [Mentre agafava la Laia] Gràcies per la informació!
Raimon: -De res! [Tot satisfet]

Mireia: -Tu què xerres tant?
Laia: -Ai què vols dir?
Mireia: -Doncs que has estat a un pèl de descobrir-nos!
Laia: -Ah si? Que em dius? Ostres doncs noia, PERDONA! Ja saps que quan em poso a parlar jo...
Mireia: -Si, si... ja ho sé, per això mateix...
Laia: -Je je....
Mireia: -Aix! Ets un cas!
[Continuarà...]

dimecres, 19 de març del 2008

Vinyeta 23


David: -Uaaaah! És impressionant això! Marçal va vine, que et perdràs!

Un grup reduït va entrar al palau, i ara es trobaven en un gran rebedor, llarg i ample, replets d’alts finestrals per on es filtrava una llum rosada que es reflectia en els cristalls de les meravelloses làmpades d’aranya que penjaven del sostre.

David: -Es pot saber què et passa, Marçal?
Marçal: -No em passa res...
David: -Mmm... doncs a mi no m’ho sembla... de fet, ja fa uns quants dies que...
Marçal: -Vols parar de tractar-me com un nen petit?!
David: -Però què coi tens? Abans em pensava que era pels nervis de la Sele, que estaves preocupat, nerviós, però ja fa dies que ha passat la Sele! Digue’m, què et té tan ocupat el cap com perquè estiguis així?
Marçal: -No res collons!
David: -Au va, que no cola tio! A mi m’ho pots explicar ja ho saps.
Marçal: -ES-TIC BÉ! [Va agafar al David pels braços amb força] Estaré bé! Si et dic que estic bé es que ho estic, d’acord? Tot anirà bé si...
David: -Si què? [El David estava espantat...]
Marçal: -Bah! Deixa-ho córrer, entesos?
David: -Però...
Marçal: -Però res! Perquè et preocupes tant per mi, eh David!? No em pots deixar una mica en pau? Perquè? Perquè! Perquè m’estàs tot el dia a sobre? Que si Marçal això, que si Marçal alló... Perquè no fas la teva vida i em deixes tranquil una estona? Eh? PERQUÈ?!

La poca gent que hi havia a la sala i que sentia aquells crits va començar a marxar... També la Joana...

Marçal: -És que t’agrada anar fent de psicòleg per la vida o què?!
David: -Però Marçal! [El David estava molt sorprès per aquella actitud... no era gens pròpia d’en Marçal...] Marçal tio, estàs sentint el que dius?
Marçal: [Sospirant] -Mira, deixa-ho córrer d’acord? No em facis cas!
David: -Marçal... [volent-lo calmar recolzant la mà a la seva espatlla]

En Marçal es va tensar tot ell, i agafant-li la mà amb força per treure-se-la de sobre, li va dir serrant les dents:

Marçal: -DEIXA’M EN PAU!

I se’n va anar corrents de la sala. El David encara estava immòbil, mirant la cara ja desapareguda d’en Marçal sense tancar els ulls. Estava parat per aquella reacció del seu amic... mica en mica va anar tornant en si, i ara dirigí la mirada a la finestra.

La Joana estava amagada en un retomb del passadís, i quan va passar en Marçal ella el va agafar fort pel braç:


Joana: -Però tu t’has tornat boig? Perquè li has clavat aquests crits al David? Ell quina culpa en té? Es pot saber què et passa?

En Marçal quasi delirant li va respondre:

Marçal: -Prou bé saps el que em passa!

I se’n va anar corrents deixant la Joana sola, que es va desplomar d’esquena sobre la paret decorada. Va recolzar també el cap, lentament, i tancant els ulls se li va escapar una llàgrima...

Joana: -Marçal... Marçal...

Va sentir un esbufec. Va obrir els ulls i es va incorporar silenciosament tot espiant pel retomb: El David estava recolzat en una figura daurada, amb el cap cot...

La Joana no es creia el que veia...


[Continuarà..]

dimarts, 18 de març del 2008

vinyeta 22



[La calma que regnava en aquells jardins era interrompuda només pel melós moviment en les aigües de les fonts. Els ocells començaven a entonar belles melodies que els reunia a tots a les copes dels arbres, preparant-se per anar a dormir. Tot i que no era tard, el Sol ja declinava, tenyint el cel d’un rosa intens que feia encara més irreal aquella fantasia... Neptú els observava des de la seva roca, gaudint de la privilegiada imatge que tan sols ell podia veure, però n’havia vist tantes d’iguals com aquella...

Agafats de la mà s’acostaren vora l’aigua, i es miraren en el càlid reflex d’aquell meravellós cel. Una esgarrifança els hi va recórrer l’esquena i es van prémer encara més fort les mans. Sense gosar van anar alçant la mirada fins a retrobar-se l’un a l’altre.]

Gerard: -Tens uns ulls preciosos...

[Abaixant la mirada, la Berta es va fondre en un tremolós somriure. Sobraven les paraules. En Gerard li va alçar suaument el cap acariciant-li la barbeta...]

Gerard: -No! No ho facis això... tels vull veure bé...

[La llum tenyia de vermell els seus rostres, o l’amor...]

Gerard: -M’han dit tantes coses aquests ulls... i han estat sempre tan boniques...

Berta: -Gerard...
Gerard: -Sssst... no diguis res... no fa falta...

[Els seus ulls parlaven per ella quan es van posar a tremolar...]

Gerard: -Sé que aquests ulls m’han dit sempre la veritat, sé que m’han mirat sempre amb sinceritat, sé que sempre m’han mirat amb apreci...

[Però ell no sabia fins a quin punt l’havien observat amb “apreci”... Només ella ho sabia, i per això va tornar a acotar el cap avergonyida... els dos sabien molt bé el que sentien l’un per l’altre, i ara ja era innegable, no podien dissimular-ho més, perquè ja no eren les seves ments les que parlaven...

Alçant la vista, la Berta va començar a articular les primeres paraules, les paraules que feia tan temps volia dir-li, i que fins ara no havia trobat ocasió. I per por o precaució, les va començar a dir de la manera més lenta i clara possible, assaborint cada lletra, cada moviment dels seus llavis tremolosos, i per fi...]

Berta: Gerard, jo...

[Un petó la va obligar a callar. Un petó. Un petó que va parlar pels dos. Abraçats inseparables, sota aquell cel rosa.]

[Continuarà...]

dimecres, 12 de març del 2008

Vinyeta 21


[La colla va començar a baixar del tren i van emprendre un camí que es perdia rere un turó verd. La sorpresa va ser majúscula quan van arribar al capdamunt del monticle: un meravellós jardí s’estenia davant seu fins la llunyania, un paradís de colors ho envoltava tot. El grup va quedar bocabadat davant aquella imatge. Filigranes fetes amb els arbustos i les flors tapissaven aquells paratges, com si d’una catifa exòtica es tractés. Centenars de glorietes s’amagaven rere xiprers o salzes vora un llac artificial, desenes d’escultures decoraven les fonts que plagaven cada racó d’aquell immens jardí i un Sol de tarda impregnava l’ambient amb una càlida llum que ho pintava tot d’un color bellissim. I al fons, lluint amb les seves parets clares...]

Xavi: Versalles? Ens han portat a Versalles?
Laia: Uauu!!! Però què passa Xavi? No t’agrada?
Xavi: Joder no se... m’esperava una altra cosa...
Laia: Va calla i gaudeix de l’espectacle! Qui sap quan hi tornaràs aquí! No és preciós? Mira, el palau allà al fons!
Raimon: Bé nois, aquí us deixem i aquí ens retrobem a les 8 de la tarda d’acord? El palau té una part oberta al públic i us recomano que no us perdeu la visita! Realment val la pena! No us desorienteu per aquests laberints eh!
Lluïsa: Qui no estigui aquí per agafar el tren de les 8:02 el deixem aquí eh!
Berta: Maleïda Lluïsa... sempre trencant l’encant!
David: Au vinga anem gent! Tinc ganes de veure el palau d’aprop!
Marçal, que no vens?
Marçal: Eh? Jo? Ah, si... Si que vinc... Si!
[Continuarà...]

dijous, 28 de febrer del 2008

vinyeta 20


[A les quatre en punt els professors havien quedat amb els seus alumnes al Jardin des Tuleiries, davant del Louvre. Anaven arribant de mica en mica, fent-se fotografies pel camí, immortalitzant aquells paratges i a ells mateixos en aquelles petites cameres.
Les quatre i deu. Ja hi eren tots.]

Lluïsa: -Nois i noies, acosteu-vos! A veure! Siusplau! Voleu fer el favor d’apropar-vos? Ara mateix anirem cap a l’estació de tren, a rodalies, oi Raimon?
Raimon: -Ehm... si, hem d’anar fins a la Gare d’Austerlitz. Així que primer agafarem el metro que surt d’aquí al costat i agafarem la línia rosa, entesos?
Lluïsa: -A veure, pareu atenció al que diu el Raimon, que això és molt important! Recordeu que avui encara tenim visites programades!

-On anirem? -van preguntar els joves-

Raimon: -De moment és una sorpresa, ja ho veureu quan hi arribem. Ara siusplau acabeu d’omplir les ampolles d’aigua i prepareu els tiquets del metro. Seguiu-me a mi. La Lluïsa anirà al darrere de tot per controlar-vos. Línia rosa eh! Siusplau que ningú es perdi!

[Tan si volien com si no, el grup havia de seguir el pas accelerat del professor, direcció a la boca de metro.]

Laia: -Ai marededéu! A sobre que hem dinat tard perquè aquell cambrer no se n’enterava del que volíem, ara au! A brandar com a cabres!
Raimon: -Va Laia dona! No et queixis tant! Que com més aviat hi arribem més estona ens hi podrem estar!
Laia: -Doncs molt malament Raimon, molt malament! I això ho teníeu programat?
Raimon: -La veritat és que no. Avui havíem d’anar a Montmatre Però tot dinant la Lluïsa i jo hem pensat que segurament vosaltres sols el gaudireu més, així que si hi voleu anar, ja en tindreu l’oportunitat els propers dies. A més, està dins la ciutat, al contrari del lloc on anem ara. Per això ja que avui hem de passar el dia junts, us hi acompanyem.
Laia: -Hah! Doncs ja pot valdre la pena, ja, el viatjet, eh!

[I després d’agafar el metro a la mateixa parada de Tuleiries, van seguir la línia rosa fins l’estació principal de tren. El grup seguia els professors, ara ambdós al capdavant, entre corredors i passadissos laberíntics, fins arribar a una andana desconeguda...]

Berta: -Aquí no és on vam baixar, oi?
Gerard: -No em sona, no.
Mireia: -Aix!!! Jo vull saber on anem!!!!! Segur que aquesta és una sortida d’aquelles que ens han dit! Segur que ho tenen tot super-programat!
Laia: -Ehem... si, segur.... toooot!

[La Lluïsa estava preguntant-li al venedor de tiquets per a un descompte de grup. Es veu que n’hi havia algun.]

Lluïsa: -A veure nois! Veniu aquí que hem de fer recompte per comprar els bitllets!
És un euro i mig per cap. Vejam... aneu a la taquilla i que cadascú es compri el seu, jo us espero a l’andana. El Raimon es quedarà aquí amb vosaltres per si sorgeix cap problema. El tren surt a les cinc en punt eh! Així que afanyeu-vos!

[A vegades, bastantes vegades, a la Lluïsa se li escapava una vena protectora que de tant exagerada sovint feia passar vergonya aliena al Raimon. Ella es la professora de Català del curs i tutora de la classe A de segon de Batxillerat. Ell el mestre d’Educació Física, i tutor de la classe B. Tot i les seves desavinences, ambdós van haver d’afrontar el repte de realitzar aquest viatge com a tutors que eren de les corresponents classes.]

Raimon: -Ja esteu tots? Molt bé doncs, ara jo i llestos. Merci Monsieur, au revoir!
[Malgrat la incògnita del destí on aquell tren els conduïa, la distracció que oferia aquella fugaç vista de la ciutat en tapava qualsevol altre. Una parada. Una altra. Una més. Quan de sobte, els edificis van deixar pas a uns extensos terrenys verds. Uns alts arbres amagaven a l‘horitzó alguna cosa estranya. A mesura que s’hi apropaven els dubtes es van anar aclarint, fins que va arribar la parada on havien de baixar...]

diumenge, 17 de febrer del 2008

divendres, 15 de febrer del 2008

dimarts, 5 de febrer del 2008

vinyeta 19

[El sol del migdia encegava a tothom que sortia per aquella piràmide. Al fons, i una mica per sota dels raigs enlluernadors, un arc amb unes figues guerreres a la seva corona donava pas a un extens i magnífic jardí farcit de sortidors i salts d’aigua.

El museu havia estat una experiència única per alguns...]


David: -Però quanta bellesa replegada en un sol museu! I que immens que és! Jo no me l’acabaria ni en una setmana!

[...I una experiència... no tan única per a uns altres...]

Xavi: -Quina merda la Mona Lisa! Si gairebé ni es veu de lo petita que és!
Laia: -Doncs què et pensaves llest? Que amb lo que val es podien permetre el luxe de comprar-ne una de mes gran?
Xavi: -JA-JA Laia, em parteixo tant! Tens una xispa!
Laia: -Calla! I no em siguis sarcàstic tu ara, eh!

[Quan tothom havia sortit, els professors els van fer agrupar tot indicant-los que paressin un moment d’atenció. Els hi volien dir una cosa.

La
Lluïsa, la professora, tot agafant la iniciativa va començar:]
Lluïsa: -En Raimon i jo hem pres una decisió molt important per a vosaltres per aquests dies que estarem aquí a París. Hem pensat que, com que ja sou grandets, i us creiem responsables...

Joana: (xiuxiuejant) –Grandets... bé, es podria dir que sí. Responsables?
Berta: (xiuxiuejant) -...trobem solvent la possibilitat...

Lluïsa: -... trobem solvent la possibilitat...

[Una remor de riures va arribar a les seves orelles des d’un sector determinat del grup de joves.]

Lluïsa: -Què li fa tanta gràcia, Joana?

[Silenci. Aigua que cau en la llunyania. Ella segueix.]

Lluïsa: -Doncs... Per on anava?
Raimon: -Bé, en definitiva, el que us intentem dir és que... (es miren els dos professors) que us donem via lliure per fer i anar on vulgueu durant aquests dies!

[Silenci altre cop. Ocells i remor de trànsit.]

Lluïsa: -Què, no teniu res a dir-hi?

[El silenci es va començar a trencat aquest cop pels comentaris dels joves:]

-Ens ho esteu dient de veritat?
-Però on anirem?
-Podem fer el que volguem?
-I vosaltres no vindreu amb nosaltres?

[Els comentaris anaven cada cop a més...]

-Podrem anar de bars?
-Hem d’anar a dormir cada nit a l’hotel?
-Podem anar de compres amb tarja de crèdit?
-Podem sortir fora de París?

Raimon: -A veure! Aquí ningú ha esmentat res de tot això! Evidentment, si us deixem campar per París sols, serà amb unes normes que caldrà acomplir! De no ser així, suspendrem la iniciativa i seguirem amb les nostres visites programades! I oi que això no ho voleu?

Lluïsa: -Nosaltres fem això perquè creiem en la vostra responsabilitat.

Raimon: -Bé, i en part també perquè sabem que molts de vosaltres, un cop arribem a Catalunya, no us veureu en molt de temps, i hem pensat que estaria bé donar-vos aquesta llibertat perquè pugueu gaudir una mica més de la vostra companyia, i que aquest viatge us resulti inoblidable.

[Els nois i noies encara estaven astorats. No s’acabaven de creure el que els hi estaven dient...]

Gerard: -I quines són aquestes condicions?

Raimon: -Aquí volem anar a parar. Entre ahir i avui hem fet el recorregut que cal que us aprengueu per poder moure-us aquests dies per la ciutat sense por de perdre’s. Hem fet el trajecte d’anada i tornada a l’hotel amb el metro. Tots ja teniu les targes per viatjar-hi. Us hem dut al cor de la ciutat, ahir vam anar a l’Arc del Triomf. D’es d’aquell eix surten totes les vies importants. Ara estem al Louvre, on a tot al voltant hi han els museus més importants de la ciutat, edificis, monuments i restaurants.

Per si fos poc, hem demanat al servei de l’hotel que deixin un mapa de la ciutat i una guia dels llocs més interessants que hi ha per visitar a les vostres habitacions. N’hi ha un per cadascú.

Avui encara passarem el dia junts, per acabar d’ensenyar-vos els recursos que estan a les vostres mans per fer turisme a París.

Però us avancem que està totalment prohibit passar la nit fora de l’hotel, així com agafar rodalies o vies de tren amb destinació fora de París. Això ja ho farem un dia tots plegats, on els professors us acompanyarem al tren perquè hi ha un parell de visites programades fora la ciutat, oi Lluïsa?

Lluïsa: -Correcte. És a dir, teniu quatre dies de via lliure. I entremig d’aquests quatre dies farem aquesta sortida.

Mireia: -I on es farà aquesta sortida?

Lluïsa: -Això encara ho hem de determinar, però ja us n’anirem informant. De moment que quedi clar això. No podeu sortir de la ciutat, a les 12 de la nit l’hotel tanca les portes... Ah, i me’n descuidava, avui, quan arribem a l’hotel, ens doneu qui la tingui, totes les targetes de crèdit. A l’hotel ja hi ha caixer, per això vam realitzar els tràmits al vostre compte bancari, nosaltres tenim els vostres codis i no hi ha d’haber cap problema per extreure diners dins la quantitat sol·licitada al vostre banc.

Laia: - Ara a mi això és el que menys m’importa! Ho has sentit, Mireia, el que han dit!?
Mireia: - Sí, que no se sap on es farà la sortida...
Laia: - Això no dona! QUE ENS DEIXEN EN LLIBERTAT ENMIG DE PARÍS!!!

[Semblava com si la Laia hagués provocat una ona expansiva a tot el seu voltant. A mesura que els joves més propers començaven a cridar els seguien els de més lluny. Es va sentir una forta exclamació que va anar creixent per moments, i les parets exteriors del museu retornaven els crits multiplicant-ne el nombre.]

Lluïsa: -Prou!

[Res]

Prou!

PROU!! HE DIT QUE PROU!!

[En Raimon s’ho mirava des d’un segon pla, com si d’un espectacle es tractés, mostrant un inevitable somriure]

Raimon: - Deixal’s fer dona, no veus que els hi hem alegrat el viatge?
Lluïsa: - Ai Raimon! No saps pas on ens hem ficat!
Raimon: - Res! Tot anirà bé, creu-me! I ara anem-nos-en tots a dinar, vinga!
Lluïsa: - A veure nois! Agafeu les coses que anem cap a dinar!

[Després de l’àpat en un restaurant de la vora de Rue de Rivoli, el grup es dirigí cap a la Place de la Madeleine donant temps lliure per fer el turista tot fotografiant el temple, la Òpera, i com no, fer algun tomb per la Place Vendome tot contemplant aquells aparadors màgics, plens del glamour parisí de les millors marques de perfums, maquillatges i els enlluernadors finestrals replets de joies i cristalleries Swarovzky.]

dimecres, 9 de gener del 2008

MAPA DE PARÍS

Actualització del Mapa de la ciutat, amb la nova parada, el MUSEÉ DU LOUVRE, on en aquests moments els nostres joves s'hi estàn delaitant (qui més que menys...).

SEGUEIX SENT NOTÍCIA

Seguim batent rècords d'audiència a Joves i Punt!

Aquest cop, ha passat mes o menys el mateix nombre de visitants que l'anterior registre, però ara en tan sols 2 dies!

Un altre cop, Gràcies!

I també gràcies per començara deixar comentaris i generar polèmiques! Ueue! Això és el que volia!!! Jeje, però si fossin polèmiques provocades pel contingut de la sèrie seria encara millor!

Ah! i no estaria malament que firméssiu els anònims eh! (tot i que alguns ja s'intueixen de qui poden ser...)
xD

Gràcies i fins aviat!

dilluns, 7 de gener del 2008

Vinyeta 18


Un dia nou comença. Surt el Sol a París. A les habitacions ja se sent enrenou per veure qui es dutxa primer. Cap a primera hora es troben tots els joves al vestíbul de l’hotel després d’haber esmorzat, (ben d’hora per cert) i es comencen a sentir els primers comentaris envers la magnífica nit passada en aquells llits tan còmodes.

Hi han moltes coses programades, i els tutors que els acompanyen semblen tenir pressa.
Es dóna un últim toc de crida a tothom i el grup marxa cap a l’estació de metro que els conduirà fins al cor de la ciutat. Olors estranyes, pudors estranyes, sons estranys, sorolls, sotracs... el metro és tot un altre món, aïllat del bullici de la gran ciutat però alhora immergit dins la seva essència.

Un cop baixats a Auber, la situació era la següent: Qui volgués anar al Louvre que seguís els professors, qui l’art no el cridés gaire podia “inspeccionar” la zona sempre i quant no sortís del recinte exterior del museu. Van ser ben pocs els que van triar aquesta última opció. Havien sentit massa a parlar d’aquell museu i del que es trobava en el seu interior com per deixar-se perdre aquella oportunitat.

ÉS NOTÍCIA

És noticia i cal nombrar el nombre de visitants que ha tingut aquest BLOG en només 3 dies, del 5 al 7 de Gener.

Potser degut al seu canvi de look, o qui sap per què pot ser. La questió és que amb una imatge no massa cridanera al fotolog s'ha aconseguit un rècord de visites!

En menys de 60 hores han passat per aquí unes 26 persones!

Així que un cop més, gràcies a tots i totes per seguir al peu del canó i fer que aquesta prposta segueixi en peu! Al cap i a la fi, Joves i Punt® és per vosaltres!!!

Ara només fa falta que prengueu la iniciativa per dir-hi la vostra i comentar les actualitzacions! ^^

A mi m'ajudaríeu molt! Gràcies Mica, tu sempre tan alerta! ^^

Gràcies a tots!! Seguiu així!

dissabte, 5 de gener del 2008

BONES FESTES!




El BLOG de Joves i Punt!® també vol celebrar el Nadal amb tots vosaltres!

Per això aquest canvi de look, que espero que us agradi!


I per si aixó no fos prou, per aquestes festes vull obsequiar a tots vosaltres, lectors, amics, amb la imatge de la capçalera de la renovació del BLOG.



Us prometo que passat festes, i un cop reestablerta la normalitat "estudiantil" tornarem a tenir més capítols, I MÉS LLARGS! Com sempre, aquí al BLOG i també al FOTOLOG!




Sigueu feliços!