vinyeta 20

[A les quatre en punt els professors havien quedat amb els seus alumnes al Jardin des Tuleiries, davant del Louvre. Anaven arribant de mica en mica, fent-se fotografies pel camí, immortalitzant aquells paratges i a ells mateixos en aquelles petites cameres.
Les quatre i deu. Ja hi eren tots.]

Lluïsa: -Nois i noies, acosteu-vos! A veure! Siusplau! Voleu fer el favor d’apropar-vos? Ara mateix anirem cap a l’estació de tren, a rodalies, oi Raimon?
Raimon: -Ehm... si, hem d’anar fins a la Gare d’Austerlitz. Així que primer agafarem el metro que surt d’aquí al costat i agafarem la línia rosa, entesos?
Lluïsa: -A veure, pareu atenció al que diu el Raimon, que això és molt important! Recordeu que avui encara tenim visites programades!

-On anirem? -van preguntar els joves-

Raimon: -De moment és una sorpresa, ja ho veureu quan hi arribem. Ara siusplau acabeu d’omplir les ampolles d’aigua i prepareu els tiquets del metro. Seguiu-me a mi. La Lluïsa anirà al darrere de tot per controlar-vos. Línia rosa eh! Siusplau que ningú es perdi!

[Tan si volien com si no, el grup havia de seguir el pas accelerat del professor, direcció a la boca de metro.]

Laia: -Ai marededéu! A sobre que hem dinat tard perquè aquell cambrer no se n’enterava del que volíem, ara au! A brandar com a cabres!
Raimon: -Va Laia dona! No et queixis tant! Que com més aviat hi arribem més estona ens hi podrem estar!
Laia: -Doncs molt malament Raimon, molt malament! I això ho teníeu programat?
Raimon: -La veritat és que no. Avui havíem d’anar a Montmatre Però tot dinant la Lluïsa i jo hem pensat que segurament vosaltres sols el gaudireu més, així que si hi voleu anar, ja en tindreu l’oportunitat els propers dies. A més, està dins la ciutat, al contrari del lloc on anem ara. Per això ja que avui hem de passar el dia junts, us hi acompanyem.
Laia: -Hah! Doncs ja pot valdre la pena, ja, el viatjet, eh!

[I després d’agafar el metro a la mateixa parada de Tuleiries, van seguir la línia rosa fins l’estació principal de tren. El grup seguia els professors, ara ambdós al capdavant, entre corredors i passadissos laberíntics, fins arribar a una andana desconeguda...]

Berta: -Aquí no és on vam baixar, oi?
Gerard: -No em sona, no.
Mireia: -Aix!!! Jo vull saber on anem!!!!! Segur que aquesta és una sortida d’aquelles que ens han dit! Segur que ho tenen tot super-programat!
Laia: -Ehem... si, segur.... toooot!

[La Lluïsa estava preguntant-li al venedor de tiquets per a un descompte de grup. Es veu que n’hi havia algun.]

Lluïsa: -A veure nois! Veniu aquí que hem de fer recompte per comprar els bitllets!
És un euro i mig per cap. Vejam... aneu a la taquilla i que cadascú es compri el seu, jo us espero a l’andana. El Raimon es quedarà aquí amb vosaltres per si sorgeix cap problema. El tren surt a les cinc en punt eh! Així que afanyeu-vos!

[A vegades, bastantes vegades, a la Lluïsa se li escapava una vena protectora que de tant exagerada sovint feia passar vergonya aliena al Raimon. Ella es la professora de Català del curs i tutora de la classe A de segon de Batxillerat. Ell el mestre d’Educació Física, i tutor de la classe B. Tot i les seves desavinences, ambdós van haver d’afrontar el repte de realitzar aquest viatge com a tutors que eren de les corresponents classes.]

Raimon: -Ja esteu tots? Molt bé doncs, ara jo i llestos. Merci Monsieur, au revoir!

[Malgrat la incògnita del destí on aquell tren els conduïa, la distracció que oferia aquella fugaç vista de la ciutat en tapava qualsevol altre. Una parada. Una altra. Una més. Quan de sobte, els edificis van deixar pas a uns extensos terrenys verds. Uns alts arbres amagaven a l‘horitzó alguna cosa estranya. A mesura que s’hi apropaven els dubtes es van anar aclarint, fins que va arribar la parada on havien de baixar...]

COMING SOON

COMING SOON

vinyeta 19

[El sol del migdia encegava a tothom que sortia per aquella piràmide. Al fons, i una mica per sota dels raigs enlluernadors, un arc amb unes figues guerreres a la seva corona donava pas a un extens i magnífic jardí farcit de sortidors i salts d’aigua.

El museu havia estat una experiència única per alguns...]

David: -Però quanta bellesa replegada en un sol museu! I que immens que és! Jo no me l’acabaria ni en una setmana!

[...I una experiència... no tan única per a uns altres...]

Xavi: -Quina merda la Mona Lisa! Si gairebé ni es veu de lo petita que és!
Laia: -Doncs què et pensaves llest? Que amb lo que val es podien permetre el luxe de comprar-ne una de mes gran?
Xavi: -JA-JA Laia, em parteixo tant! Tens una xispa!
Laia: -Calla! I no em siguis sarcàstic tu ara, eh!

[Quan tothom havia sortit, els professors els van fer agrupar tot indicant-los que paressin un moment d’atenció. Els hi volien dir una cosa.

La Lluïsa, la professora, tot agafant la iniciativa va començar:]
Lluïsa: -En Raimon i jo hem pres una decisió molt important per a vosaltres per aquests dies que estarem aquí a París. Hem pensat que, com que ja sou grandets, i us creiem responsables...

Joana: (xiuxiuejant) –Grandets... bé, es podria dir que sí. Responsables?
Berta: (xiuxiuejant) -...trobem solvent la possibilitat...

Lluïsa: -... trobem solvent la possibilitat...

[Una remor de riures va arribar a les seves orelles des d’un sector determinat del grup de joves.]

Lluïsa: -Què li fa tanta gràcia, Joana?

[Silenci. Aigua que cau en la llunyania. Ella segueix.]

Lluïsa: -Doncs... Per on anava?
Raimon: -Bé, en definitiva, el que us intentem dir és que... (es miren els dos professors) que us donem via lliure per fer i anar on vulgueu durant aquests dies!

[Silenci altre cop. Ocells i remor de trànsit.]

Lluïsa: -Què, no teniu res a dir-hi?

[El silenci es va començar a trencat aquest cop pels comentaris dels joves:]

-Ens ho esteu dient de veritat?
-Però on anirem?
-Podem fer el que volguem?
-I vosaltres no vindreu amb nosaltres?

[Els comentaris anaven cada cop a més...]

-Podrem anar de bars?
-Hem d’anar a dormir cada nit a l’hotel?
-Podem anar de compres amb tarja de crèdit?
-Podem sortir fora de París?

Raimon: -A veure! Aquí ningú ha esmentat res de tot això! Evidentment, si us deixem campar per París sols, serà amb unes normes que caldrà acomplir! De no ser així, suspendrem la iniciativa i seguirem amb les nostres visites programades! I oi que això no ho voleu?

Lluïsa: -Nosaltres fem això perquè creiem en la vostra responsabilitat.

Raimon: -Bé, i en part també perquè sabem que molts de vosaltres, un cop arribem a Catalunya, no us veureu en molt de temps, i hem pensat que estaria bé donar-vos aquesta llibertat perquè pugueu gaudir una mica més de la vostra companyia, i que aquest viatge us resulti inoblidable.

[Els nois i noies encara estaven astorats. No s’acabaven de creure el que els hi estaven dient...]

Gerard: -I quines són aquestes condicions?

Raimon: -Aquí volem anar a parar. Entre ahir i avui hem fet el recorregut que cal que us aprengueu per poder moure-us aquests dies per la ciutat sense por de perdre’s. Hem fet el trajecte d’anada i tornada a l’hotel amb el metro. Tots ja teniu les targes per viatjar-hi. Us hem dut al cor de la ciutat, ahir vam anar a l’Arc del Triomf. D’es d’aquell eix surten totes les vies importants. Ara estem al Louvre, on a tot al voltant hi han els museus més importants de la ciutat, edificis, monuments i restaurants.

Per si fos poc, hem demanat al servei de l’hotel que deixin un mapa de la ciutat i una guia dels llocs més interessants que hi ha per visitar a les vostres habitacions. N’hi ha un per cadascú.

Avui encara passarem el dia junts, per acabar d’ensenyar-vos els recursos que estan a les vostres mans per fer turisme a París.

Però us avancem que està totalment prohibit passar la nit fora de l’hotel, així com agafar rodalies o vies de tren amb destinació fora de París. Això ja ho farem un dia tots plegats, on els professors us acompanyarem al tren perquè hi ha un parell de visites programades fora la ciutat, oi Lluïsa?

Lluïsa: -Correcte. És a dir, teniu quatre dies de via lliure. I entremig d’aquests quatre dies farem aquesta sortida.

Mireia: -I on es farà aquesta sortida?

Lluïsa: -Això encara ho hem de determinar, però ja us n’anirem informant. De moment que quedi clar això. No podeu sortir de la ciutat, a les 12 de la nit l’hotel tanca les portes... Ah, i me’n descuidava, avui, quan arribem a l’hotel, ens doneu qui la tingui, totes les targetes de crèdit. A l’hotel ja hi ha caixer, per això vam realitzar els tràmits al vostre compte bancari, nosaltres tenim els vostres codis i no hi ha d’haber cap problema per extreure diners dins la quantitat sol·licitada al vostre banc.

Laia: - Ara a mi això és el que menys m’importa! Ho has sentit, Mireia, el que han dit!?
Mireia: - Sí, que no se sap on es farà la sortida...
Laia: - Això no dona! QUE ENS DEIXEN EN LLIBERTAT ENMIG DE PARÍS!!!

[Semblava com si la Laia hagués provocat una ona expansiva a tot el seu voltant. A mesura que els joves més propers començaven a cridar els seguien els de més lluny. Es va sentir una forta exclamació que va anar creixent per moments, i les parets exteriors del museu retornaven els crits multiplicant-ne el nombre.]

Lluïsa: -Prou!

[Res]

Prou!

PROU!! HE DIT QUE PROU!!

[En Raimon s’ho mirava des d’un segon pla, com si d’un espectacle es tractés, mostrant un inevitable somriure]

Raimon: - Deixal’s fer dona, no veus que els hi hem alegrat el viatge?
Lluïsa: - Ai Raimon! No saps pas on ens hem ficat!
Raimon: - Res! Tot anirà bé, creu-me! I ara anem-nos-en tots a dinar, vinga!
Lluïsa: - A veure nois! Agafeu les coses que anem cap a dinar!

[Després de l’àpat en un restaurant de la vora de Rue de Rivoli, el grup es dirigí cap a la Place de la Madeleine donant temps lliure per fer el turista tot fotografiant el temple, la Òpera, i com no, fer algun tomb per la Place Vendome tot contemplant aquells aparadors màgics, plens del glamour parisí de les millors marques de perfums, maquillatges i els enlluernadors finestrals replets de joies i cristalleries Swarovzky.]