vinyeta 26

En Marçal va obrir els ulls lentament i va veure una ombra fosca sobre seu. Es pensava que eren efectes de la son. La visió s’anava aclarint mica en mica fins acabar revelant el rostre tan desitjat, produint-li un ensurt que gairebé el fa caure del llit.

Marçal: -David! Què cony fas?!

En David també es va espantar i es va incorporar al llit de seguida

David: -Perdona, no et volia espantar...

Marçal: -Que no em volies espantar? I què coi pretenies?

David: -Ho sento de debò... no era la meva intenció... He vingut... he vingut a buscar... una ampolla de Vodka, si! Això mateix! Una ampolla de Vodka!

Es va aixecar i es va dirigir cap a una maleta tot regirant-la per acabar traient-ne una ampolla de Martini.

David: -Mira, veus? Ja està...

Li tremolava la veu

Marçal: -Això no és Vodka...

En Marçal va començar a entendre algunes coses

David: -Ehm... [s’hi va fixar] vaja... soc un despistat! [Nerviós va seguir buscant fins que:] Mira-la! Aquí està!

Al Marçal se li va dibuixar una petita rialla, imperceptible des d’on estava el David

Marçal: -Vols dir que t’hi veus? Encendré el llum...
David: -No!

Silenci

David: -No, no cal... em sembla que ja tinc el que he vingut a buscar...

Marçal: -Bé doncs, me’n torno a dormir, que avui no estic per gaires festes jo.
David: -Val... doncs... jo... marxo...

En Marçal, estirat i d’esquenes al David es va mossegar el llavi inferior en un gest de ràbia tancant amb força els ulls.
Què passava? No se sentia la porta! Què coi estava fent el David?
Agafant aire el Marçal es va girar i el va veure allà, dret, palplantat, observant-lo encantat, fixat, en la penombra.
En Marçal va començar a sentir com alguna cosa dins seu el colpejava amb molta força, el cor li bategava cada cop més de pressa, i una calor provenint des del seu interior li pujava cos amunt, fent-li envermellir les galtes.
“Ha de ser ara!” va pensar. I quan estava a punt de dir-li tot, el David el va tallar:

David: -Marçal, he de dir-te una cosa... de fet, ja fa temps que te la volia dir, però diguem que les circumstàncies no m’ho han permès. A més, m’ha costat molt d’esforç reunir la suficient força com per fer-ho. Ens coneixem de fa molt temps, considero que la nostra amistat em permetrà dir-te el que et vull dir, però alhora em fa por, que un cop t’ho hagi dit, aquesta amistat, la nostra amistat se’n vagi a la merda...

Si en Marçal ja estava preocupat, ara no us podeu ni imaginar l’estat en el que es trobava. Estava nerviosissim, intrigat, espantat i preocupadissim. Ell també li havia de dir una cosa molt important al David, i tampoc sabia per on començar. Assegut al seu llit, va agafar un coixí i el va abraçar amb força i ràbia, ocultant part del rostre en ell.

No sabia si mirar-se el David o tancar els ulls per no presenciar tota aquella escena. El cas és que de totes maneres, el David seguia:

David: -Però fa massa temps que hi dono voltes, i fa massa temps que ho estic passant fatal, perquè crec que ho has de saber, i necessito que ho sàpigues, ni que sigui per la meva tranquil·litat, m’entens? Tens dret a saber-ho, i jo tinc la necessitat de fer-t’ho saber... així que... [va respirar profundament] Allà va: Marçal, saps que confio molt en tu, des de petits sempre hem jugat al mateix carrer, hem viscut mil aventures, hem compartit milers d’estones plegats, i vas ser el meu confident quan “vaig sortir de l’armari”. No m’importava el que pensessin els demés, tu, el meu amic, em vas recolzar en tot moment, em vas entendre i respectar, i mai em vas girar l’esquena...

Els dos van recordar amb acidesa que aquests dies la cosa havia canviat, que alguna cosa s’havia refredat en la seva amistat, el Marçal va tancar els ulls i en David va abaixar la mirada.

David: -I... per això mateix... crec que ho has de saber...

Ara en Marçal va apartar-se el coixí, va alçar el cap i se’l va mirar fixament, com esperar rebre el cop més dolorós que rebria en la seva vida. S’esperava el pitjor.

Marçal: -David...

David: -Marçal... estic bojament enamorat de tú.

[Continuarà...]

Apunta't a la moguda!

Vinyeta 25

A l’hotel cadascú havia anat a l’habitació a arreglar-se una mica pel sopar i la consegüent festa que tocava fer a les habitacions.
El Gerard va anar a l’habitació de la Berta, i d’allí cap al menjador. Els altres al cap de poc també es dirigien al menjador intermitentment.
Mentre s’escudellaven del bufet lliure, els professors valoraven el dia i feien un repàs general del que tocava fer demà: ben poca cosa.

El David sortia del lavabo de l’habitació i es disposava a anar a sopar. Al final, i després d’un gran esforç per part seva es va dignar:

David: -Vens?

En Marçal va fer com si no ho hagués sentit, va agafar-se el necesser i una tovallola i mentre entrava al lavabo va dir fredament:

Marçal: -Me’n vaig a dutxar.
David: -Molt bé. [Va respondre amb la mateixa fredor, i va tancar la porta rere seu.]

Ara la Joana també sortia de la seva habitació, i com que la d’en Marçal i els altres li venia de pas, va decidir trucar per veure si hi havia algú per no anar sola cap al menjador.

Joana: -Hola?

Res

Joana: -Nois! Hi ha algú?

Res

Joana: -Bé doncs, cap a sopar! Ja me’ls trobaré allà.

Fins i tot amb els ulls tancats es podia percebre el moviment accelerat de les seves ninetes. El fumeig de l’aigua i el cos calent va entelar el mirall. De tant en tant apretava les celles fent una lleugera ganyota amb la boca. Al cap d’una estona llarga, en Marçal es va aixecar de la banyera (que semblava una piscina plena d’escuma fins dalt de tot) i trontollant es va dirigir cap al llit.
Es va quedar adormit amb tan sols uns boxers foscos que li arribaven gairebé als genolls.

Al cap d’una estona va arribar algú davant la porta de l’habitació. Va passar un parell de vegades la targeta pel pany electrònic, però la porta no s’obria. Es va fixar que hi havia llum dins i va parar l’orella a la porta per escoltar qualsevol soroll. Res. Va tornar a passar la targeta i aquest cop es va encendre el llumet verd.

Va entrar.

Va veure el Marçal allà estirat i va tancar la porta sense fer soroll.

Dormia.

Va apagar el llum general de l’habitació i va encendre el de la tauleta de nit.

Se li va apropar fins al punt de percebre la seva respiració prop de la seva boca...

[Continuarà...]

vinyeta 24

El viatge de tornada va ser molt silenciós. Només se sentia el soroll del tren recorrent les vies. En Raimon estava preocupat per la idea que havia sorgit als professors a última hora. Els dos, que seien junts en unes cadires plegables apartades una mica de les orelles dels joves van comentar la jugada.

Raimon: -Tu creus que els hi haurà agradat que els portéssim a Versalles?
Lluïsa: -Home, tu ja saps el que en penso de les coses improvitzades. Crec que mai surten bé, per molt bona intenció que hi hagi al fer-les.
Raimon: -Però hi han coses i coses! I Versalles és un destí turístic que ells per si sols no haurien volgut fer i s’haurien perdut tot el que avui han vist!
Lluïsa: -Si, però no els veus? Estan tots massa callats. Això deu ser perquè no els hi ha acabat d’agradar la visiteta. A més, això de fer-ho sense consultar, doncs home, els hi deu haver xocat una mica, la veritat.
Raimon: -Mmm, no ho sé pas... potser m’he equivocat amb Versalles.
Lluïsa: -No ho sé... Però tu estigues tranquil home, que tard o d’hora ho valoraran, ja ho veuràs...

Un cop arribats al centre de la ciutat van baixar tots dels tren i es disposaren a agafar el Metro cap a l’hotel. La que sorprenentment havia aguantat callada fins aleshores i ara pretenia obrir boca era la Laia, que amb cara de son es dirigí cap al professor.

Laia: (badallant) –Buaaaah! Què Raimon, interessant la visita eh?

La Lluïsa li va picar l’ullet al Raimon.

Raimon: -Si? De veritat t’ha agradat?
Laia: -OOOOOOH I TANT! És preciós nen! Quanta pasta que devia tenir qui manés construir tot allò!
Raimon: -I tant!
Laia: -Però és que s’ho va currar eh! Perquè els jardins mateixos ja impressionen, però l’interior del palau, es una passada! He anat amb la Mireia, el Marc, l’Agnès i el Xavi, i al final ens hem perdut! Jaja
Ens tenies de veure a mi i a la Mireia corrent com a boges per aquells passadissos buscant als altres! Hem entrat en una sala que es veu que s’havia de pagar per fer-ho, i clar, ens han fotut fora! Aquell home ens parlava en francès i no l’enteníem! Però segur que ens ha dit de tot menys maques! Jajaja Quin fart de riure!

Raimon: -I als altres també els hi ha agradat tant?
Laia: -Vaja, jo crec que sí. Ens ho hem passat molt bé i hem fet moltissimes fotos! Com que cadascú anava pel seu compte, suposo que ningú s’ha avorrit! Jejeje
Ha valgut la pena eh! I pensar que jo al principi em resistia a venir...
Però ara anava tothom amb una cara de son al tren! Tots s’adormien i jo m’he quedat sola sense poder parlar amb ningú.

Raimon: -Vaja, ara ho entenc!
Laia: -El què entens?
Raimon: -El silenci que hi havia...
Laia: -Ah! Bé doncs si... la gent dormia. Home i feien ben fet eh! Perquè clar, si aquesta nit...
Mireia: -Ehem, ehem! Disculpeu un momentet eh! Raimon a quina hora és el sopar avui?
Raimon: -Doncs suposo que a la mateixa hora d’ahir, però de fet el menjador està obert de 8:00 a 11:30 de la nit, així que hi podeu anar a la hora que volgueu.
Mireia: -Perfecte doncs! [Mentre agafava la Laia] Gràcies per la informació!
Raimon: -De res! [Tot satisfet]

Mireia: -Tu què xerres tant?
Laia: -Ai què vols dir?
Mireia: -Doncs que has estat a un pèl de descobrir-nos!
Laia: -Ah si? Que em dius? Ostres doncs noia, PERDONA! Ja saps que quan em poso a parlar jo...
Mireia: -Si, si... ja ho sé, per això mateix...
Laia: -Je je....
Mireia: -Aix! Ets un cas!

[Continuarà...]

Vinyeta 23

David: -Uaaaah! És impressionant això! Marçal va vine, que et perdràs!

Un grup reduït va entrar al palau, i ara es trobaven en un gran rebedor, llarg i ample, replets d’alts finestrals per on es filtrava una llum rosada que es reflectia en els cristalls de les meravelloses làmpades d’aranya que penjaven del sostre.

David: -Es pot saber què et passa, Marçal?
Marçal: -No em passa res...
David: -Mmm... doncs a mi no m’ho sembla... de fet, ja fa uns quants dies que...
Marçal: -Vols parar de tractar-me com un nen petit?!
David: -Però què coi tens? Abans em pensava que era pels nervis de la Sele, que estaves preocupat, nerviós, però ja fa dies que ha passat la Sele! Digue’m, què et té tan ocupat el cap com perquè estiguis així?
Marçal: -No res collons!
David: -Au va, que no cola tio! A mi m’ho pots explicar ja ho saps.
Marçal: -ES-TIC BÉ! [Va agafar al David pels braços amb força] Estaré bé! Si et dic que estic bé es que ho estic, d’acord? Tot anirà bé si...
David: -Si què? [El David estava espantat...]
Marçal: -Bah! Deixa-ho córrer, entesos?
David: -Però...
Marçal: -Però res! Perquè et preocupes tant per mi, eh David!? No em pots deixar una mica en pau? Perquè? Perquè! Perquè m’estàs tot el dia a sobre? Que si Marçal això, que si Marçal alló... Perquè no fas la teva vida i em deixes tranquil una estona? Eh? PERQUÈ?!

La poca gent que hi havia a la sala i que sentia aquells crits va començar a marxar... També la Joana...

Marçal: -És que t’agrada anar fent de psicòleg per la vida o què?!
David: -Però Marçal! [El David estava molt sorprès per aquella actitud... no era gens pròpia d’en Marçal...] Marçal tio, estàs sentint el que dius?
Marçal: [Sospirant] -Mira, deixa-ho córrer d’acord? No em facis cas!
David: -Marçal... [volent-lo calmar recolzant la mà a la seva espatlla]

En Marçal es va tensar tot ell, i agafant-li la mà amb força per treure-se-la de sobre, li va dir serrant les dents:

Marçal: -DEIXA’M EN PAU!

I se’n va anar corrents de la sala. El David encara estava immòbil, mirant la cara ja desapareguda d’en Marçal sense tancar els ulls. Estava parat per aquella reacció del seu amic... mica en mica va anar tornant en si, i ara dirigí la mirada a la finestra.

La Joana estava amagada en un retomb del passadís, i quan va passar en Marçal ella el va agafar fort pel braç:

Joana: -Però tu t’has tornat boig? Perquè li has clavat aquests crits al David? Ell quina culpa en té? Es pot saber què et passa?

En Marçal quasi delirant li va respondre:

Marçal: -Prou bé saps el que em passa!

I se’n va anar corrents deixant la Joana sola, que es va desplomar d’esquena sobre la paret decorada. Va recolzar també el cap, lentament, i tancant els ulls se li va escapar una llàgrima...

Joana: -Marçal... Marçal...

Va sentir un esbufec. Va obrir els ulls i es va incorporar silenciosament tot espiant pel retomb: El David estava recolzat en una figura daurada, amb el cap cot...

La Joana no es creia el que veia...

[Continuarà..]

vinyeta 22

[La calma que regnava en aquells jardins era interrompuda només pel melós moviment en les aigües de les fonts. Els ocells començaven a entonar belles melodies que els reunia a tots a les copes dels arbres, preparant-se per anar a dormir. Tot i que no era tard, el Sol ja declinava, tenyint el cel d’un rosa intens que feia encara més irreal aquella fantasia... Neptú els observava des de la seva roca, gaudint de la privilegiada imatge que tan sols ell podia veure, però n’havia vist tantes d’iguals com aquella...

Agafats de la mà s’acostaren vora l’aigua, i es miraren en el càlid reflex d’aquell meravellós cel. Una esgarrifança els hi va recórrer l’esquena i es van prémer encara més fort les mans. Sense gosar van anar alçant la mirada fins a retrobar-se l’un a l’altre.]

Gerard: -Tens uns ulls preciosos...

[Abaixant la mirada, la Berta es va fondre en un tremolós somriure. Sobraven les paraules. En Gerard li va alçar suaument el cap acariciant-li la barbeta...]

Gerard: -No! No ho facis això... tels vull veure bé...

[La llum tenyia de vermell els seus rostres, o l’amor...]

Gerard: -M’han dit tantes coses aquests ulls... i han estat sempre tan boniques...

Berta: -Gerard...
Gerard: -Sssst... no diguis res... no fa falta...

[Els seus ulls parlaven per ella quan es van posar a tremolar...]

Gerard: -Sé que aquests ulls m’han dit sempre la veritat, sé que m’han mirat sempre amb sinceritat, sé que sempre m’han mirat amb apreci...

[Però ell no sabia fins a quin punt l’havien observat amb “apreci”... Només ella ho sabia, i per això va tornar a acotar el cap avergonyida... els dos sabien molt bé el que sentien l’un per l’altre, i ara ja era innegable, no podien dissimular-ho més, perquè ja no eren les seves ments les que parlaven...

Alçant la vista, la Berta va començar a articular les primeres paraules, les paraules que feia tan temps volia dir-li, i que fins ara no havia trobat ocasió. I per por o precaució, les va començar a dir de la manera més lenta i clara possible, assaborint cada lletra, cada moviment dels seus llavis tremolosos, i per fi...]

Berta: Gerard, jo...

[Un petó la va obligar a callar. Un petó. Un petó que va parlar pels dos. Abraçats inseparables, sota aquell cel rosa.]

[Continuarà...]

Vinyeta 21

[La colla va començar a baixar del tren i van emprendre un camí que es perdia rere un turó verd. La sorpresa va ser majúscula quan van arribar al capdamunt del monticle: un meravellós jardí s’estenia davant seu fins la llunyania, un paradís de colors ho envoltava tot. El grup va quedar bocabadat davant aquella imatge. Filigranes fetes amb els arbustos i les flors tapissaven aquells paratges, com si d’una catifa exòtica es tractés. Centenars de glorietes s’amagaven rere xiprers o salzes vora un llac artificial, desenes d’escultures decoraven les fonts que plagaven cada racó d’aquell immens jardí i un Sol de tarda impregnava l’ambient amb una càlida llum que ho pintava tot d’un color bellissim. I al fons, lluint amb les seves parets clares...]

Xavi: Versalles? Ens han portat a Versalles?
Laia: Uauu!!! Però què passa Xavi? No t’agrada?
Xavi: Joder no se... m’esperava una altra cosa...
Laia: Va calla i gaudeix de l’espectacle! Qui sap quan hi tornaràs aquí! No és preciós? Mira, el palau allà al fons!
Raimon: Bé nois, aquí us deixem i aquí ens retrobem a les 8 de la tarda d’acord? El palau té una part oberta al públic i us recomano que no us perdeu la visita! Realment val la pena! No us desorienteu per aquests laberints eh!
Lluïsa: Qui no estigui aquí per agafar el tren de les 8:02 el deixem aquí eh!
Berta: Maleïda Lluïsa... sempre trencant l’encant!
David: Au vinga anem gent! Tinc ganes de veure el palau d’aprop!

Marçal, que no vens?

Marçal: Eh? Jo? Ah, si... Si que vinc... Si!

[Continuarà...]