dijous, 26 de febrer del 2009

Vinyeta 30

En Marçal estava embadalit amb els ulls que tenia al davant i que l’estaven mirant com mai cap altres ulls ho havien fet abans. Mai s’havia sentit tant bé, fins que de sobte va exclamar:
—Merda, Gerard! —es va incorporar mentre el buscava amb la mirada per l’habitació.
—Tranquil, no ha dormit aquí avui... —el va tranquil·litzar en David.
En Marçal va respirar alleugerit.
—Quina hora és? Ja es de dia? —tornant-se a estirar.
—Les... Mmm... —va remenar la tauleta de nit buscant el rellotge. —Les deu i trenta-cinc del matí del tercer dia a París. Tres de set dies que penso passar-los gaudint al màxim amb tu al meu costat. Bon dia, preciós! —li va fer amb un somriure murri.
A en Marçal el va envair un agradable sentiment en sentir allò, que li va recórrer tot el cos de dalt a baix. Això el va fer abraçar encara més fort a en David.
—Bon dia, David.
—Què vols fer avui? Tenim el dia lliure.
—Doncs no ho sé... —es va quedar pensatiu.
Els dos van callar un moment mentre donaven tombs a la qüestió.
—Mira, —va dir en David, —primer anem a picar alguna cosa. El restaurant ja estarà tancat, per tant, val més que ens arreglem i que anem en algun cafè de la vora mentre ens pensem el què.
—D’acord... —va sospirar. —Però m’agradaria tant passar-me tot el dia aquí amb tu...
En David va fer una rialla de satisfacció i li va fer un petó.
—I a mi, Marçal... —i li va acariciar la galta amb el polze. —Però... pensa que estem a París. A París! Ara, gaudim de la ciutat, tu i jo junts.
—Tu i jo junts... —va repetir en Marçal. —Sona tan bé!
Els dos van somriure. Passades les onze ja sortien de l’habitació. No se sentia res pels passadissos de l’hotel, ni tan sols al gran vestíbul. Només el fil musical que ressonava en la gran obertura central de l’edifici. Era una obertura circular, que travessava verticalment l’hotel, i que dividia l’edifici en quatre ales. Ells tenien l’habitació a l’ala Est, gairebé a l’altre extrem d’on tenien la majoria d’habitacions la resta de joves, a l’ala Oest. Feia bon dia, i la llum natural que es filtrava pels vidres de la cúpula d’acer i cristall que coronava aquell altíssim edifici de deu plantes feia que el terra blanc de l’entrada de l’hotel brillés amb una lluentor encegadora.
Es van obrir les portes de l’ascensor del vestíbul i els dos nois en van sortir. Aviat, una flaire de menjar consistent els hi va arribar al nas, provinent de les cuines. Se sentia un dringar llunyà de coberts i plats.
—Renoi, ja preparen el dinar? —va dir en Marçal.
—Pensa que aquí els àpats sempre són més d’hora de l’habitual. —va explicar en David.
La calma d’aquell moment, però, es va esvair de cop quan es van obrir les portes de l’entrada principal del complex. Com si es tractés d’un despertador, el batibull del carrer i el soroll del trànsit van fer tornar al món real el cap d’en Marçal, que es va quedar parat amb la mirada clavada a tota aquella gent que caminava amunt i avall.
—Au va! És per aquí. —li va dir en David fent un moviment de cap.
En Marçal va tornar en si i el va seguir, carrer amunt, un al costat de l’altre, amb distància però propers. En David es va adonar que alguna cosa tenia ben capficat en Marçal.

No s’hi havien parat a pensar abans, i ara s’hi trobaven de ple, i als dos els recorrien les mateixes preguntes pel cap: Què passaria a partir d’ara amb ells dos? Què havien de fer o què no davant el món? L’ambient es va fer tens per moments, mentre en Marçal, capcot seguia caminant rere en David.
L’estranya situació va fer-los capficar, els dos pensaven en quina podria ser la millor manera per solucionar allò. A l’espera de qui diria la primera paraula, un insòlit cartell els va cridar l’atenció: Café du Chat Noir.
—Mira, podríem anar aquí. —va dir en David amb un fil de veu.
—Si... —digué en Marçal amb el mateix to.

No va passar ni un minut des que van agafar taula a la terrassa del cafè que ja va aparèixer un cambrer a prendre nota. En David va fer gala del seu francès i va demanar pels dos.
—Et defenses molt bé amb el francès, veig. —va alabar-lo en Marçal.
—Bé, no em puc queixar. —va respondre l’altre secament.
—Et mous bé per París, es nota que de petit hi venies a passar els estius...
—Me’ls hi feien passar! —va aclarir en David.
—Però no n’estàs ressentit.
—Cert. —va alçar la mirada melancòlicament. —Era l’única època de l’any que podia veure la tieta Georgette, i tant ella com jo esperàvem tot l’any perquè arribés aquell moment. —va fer una pausa i va mirar cap avall. —M’ho passava tan bé...
En Marçal va fer un somrís.
—La trobes a faltar? —Li va preguntar.
—L’enyoro molt.
—I on vivia? —va seguir en Marçal patint per si aprofundint en el tema feia reviure dolorosos sentiments en el David.
—Prop de Montmârtre. A les tardes em portava a les escales del Sacré Coeur a jugar, i cada estiu em presentava tots aquells artistes ambulants que ella sempre coneixia, i ens quedàvem fins tard veient com pintaven aquella mateixa panoràmica de París però de mil maneres diferents cada vegada.
—Ostres... —va dir fascinat en Marçal. —Doncs escolta, no hem de passar sense anar-hi eh! Jo també vull veure París des d’allà dalt!
—D’acord, un dia t’hi portaré! Aquella zona de la ciutat me la conec com el palmell de la meva mà.
Van somriure i es va tornar a fer el silenci.
—David... has pensat amb el que vindrà a partir d’ara?

En David sabia perfectament a què es referia en Marçal, però li feia mandra tornar a passar un cop més per tot aquell tràngol.
—Què vols dir, que aviat serà l’hora de dinar? —va defugir.
—No home. —va somriure per sota el nas. —Entre nosaltres dos vull dir. Entre nosaltres i de cara als altres. —va especificar.
—Marçal, vull que tinguis clara una cosa. L’altra gent no n’ha de fer res sobre el que fem o deixem de fer... no t’hauria de preocupar tant el que pensin.
—Bé, —va dir mig cohibit —jo em referia a la gent que tenim més propera, al nostre entorn diari... els amics...
—Els professors?
—Els pares... —va remarcar en Marçal.
—Fes-me cas, no hi ha motius per alarmar-se tant.
Es va retirar una mica enrere per deixar lloc al cambrer que els hi portava els cafès. Si no fos per això no s’haurien adonat que cada cop s’apropaven més mentre parlaven.
Merci. —va agrair en David mentre continuava amb la conversa. —Els amics que t’estimen mai et giraran l’esquena, recorda’t bé d’això. Si et continuen fent costat, si encara pots comptar amb ells, no pateixis, que ben poca cosa més et faltarà. —va fer un glop al cafè. —Creu-me, t’ho dic per experiència!
—Ja... però aquests dies què?
—Potser algun dels nostres col·legues em va fer el lleig quan vaig sortir de l’armari? —El va interrompre en David. —Cap ni un! I tu i jo tenim els mateixos, no?
—David, jo t’estimo moltíssim, però... Quina merda! —va cridar de cop. —Perquè la societat es tan cruel? Perquè han de passar aquestes coses que ens priven de ser qui som?
—Calma’t, Marçal.
—Però és que ara què? Ara que t’ho he dit, ara que per fi m’he tret aquest pes de sobre i que els dos podem estar junts i dir que ens estimem... Em sento com si a partir d’ara hagi de donar explicacions de tot a tothom!
—No, Marçal. No tenim perquè donar explicacions a “tothom”. Només a qui tu creguis convenient. La gent no n’ha de fer res de la nostra vida, i igual que una parella hetero no té perquè comunicar la seva relació als quatre vents!

En Marçal estava irritat, però s’escoltava en David. Encara que no ho volgués fer li era impossible amb ell.

—No veus que l’altra gent són els últims que ens poden retreure res? Som lliures d’estimar-nos tu i jo, i ningú té dret a privar-nos-en.
—Ja... però... —va replicar en Marçal.
—Però res! —el va tallar. —Marçal, tu m’estimes, i jo a tu. Passem del que pugui dir la gent. Tu i jo som feliços junts, —deia mentre li agafava la mà. —I això és l’únic que ens hauria d’importar, sents?

En Marçal, que estava amb la mirada baixa, la va alçar per mirar-se’l i somriure-li.
—T’admiro. —va fer amb un fil de veu.
En David li va tornar el somriure.
—Els hi podríem dir als de la classe, no? —va saltar en Marçal sorprenent al David.
—No farem res que forci a cap dels dos. No cal que ho facis per mi si no vols.
—Jo només vull el millor pels dos, David. Ja no vull mentir més, no vull haver d’amagar res més a ningú. Estic fart de viure en la penombra. Diguem-ho, alt i clar!

Hi va haver un moment de silenci.

—T’estimo. —va agrair-li en David. —T’estimo moltíssim! —i va fer-li un intens petó.

Algunes persones de les que es trobaven al cafè i que ho van veure van fer com si no, d’altres, la gran majoria, no en va fer ni cas, i tan sols un parell d’homes van deixar anar algun mot poc intel·ligible, fins i tot per en David, que sabia francès i que se’n va adonar.
Je t’aime, Marçal Parés Huguet! —va exclamar perquè tothom l’entengués mentre li tornava a fer un petó més intens aquesta vegada.
—Calla boig! Quina vergonya... —li va rondinar a cau d’orella.
—Doncs t’hi hauràs d’acostumar. —va respondre-li murri.
I després de deixar un bitllet sobre la taula van marxar.