Vinyeta 12 2

Vinyeta 12

Semblava que aquelles escales no s’acabessin mai, però en Marçal no va mostrar cap símbol de cansament. És més, no era del tot conscient del que feia, ni d’on conduïen aquelles escales. Seguia donat voltes i voltes als mateixos pensaments mentre pujava, fins que una corrent d’aire fresc li va colpejar la cara: era davant la porta oberta que donava a la terrassa de l’hotel. Quan va sortir, amb els ulls tremolosos, l’espectacle visual que oferia la privilegiada altura de l’edifici li va fer veure un munt de taques brillants, que mica en mica, es van anar reduint a minúsculs punts de llum produïts per la mateixa París, en plena nit.

A poc a poc, i sense deixar de contemplar aquella meravella d’horitzó, es va anar apropant a la vora del mur que feia de barana. Mai abans s’havia sentit així, i la sensació d’estar al cim del món el va omplir del coratge que li faltava. Allà, sol, i amb la mirada perduda, per fí va poder aclarir aquells pensaments que envaïen la seva ment i la emboiraven des de feia temps.

- Ja estic cansat de viure el que no és una realitat, de viure una altra vida que no és la meva, la que jo vull... Mira’m bé, estic sol i cansat de ser qui no sóc, no sé si a la fí aconseguiré trobar què hi ha dins el meu interior. Si et perdés, si mai t’arribés a perdre, el meu cor no sabria mai més com tornar... El que veus en mi és tan sols un paper que representar, digue’m, a qui puc enganyar? No te n’has adonat?
A vegades, pot semblar que res em pugui atormentar, seguint la meva vida... Però en realitat, vull saber qui hi ha dins meu...
En l’amor m’he extraviat, i ara per ara, confiant, només el meu cor em dirà qui sóc de veritat. I ara ja estic cansat, perquè vaig amagant-lo sempre perquè tinc por, i em pregunto què diràn... Però sé, que rere la por hi ha la raó, i sé de veritat que t’estimo pel que ets.

I ara, digue’m qui hi ha dins teu? Ens hem perdut en un mirall, però el meu reflex em dirà qui sóc de veritat! No he de dissimular, ni canviar la realitat, només l’amor podrà separar el que sento per tu de l’amistat... he de lluitar fins el final, i volar... i el Sol cremarà les ombres que hi ha rere el nostre passat.
Som els dos reflexos sols! Que difícil és sentir, ser fort i sobreviure... No em tornaré a amagar mai més, NO MÉS! No tinc dret a dissimular, ni canviar el que hi ha, si l’amor vol fer aquest pas, jo dic endavant...

[CONTINUARÀ...]