Vinyeta 12 2

Vinyeta 12

Semblava que aquelles escales no s’acabessin mai, però en Marçal no va mostrar cap símbol de cansament. És més, no era del tot conscient del que feia, ni d’on conduïen aquelles escales. Seguia donat voltes i voltes als mateixos pensaments mentre pujava, fins que una corrent d’aire fresc li va colpejar la cara: era davant la porta oberta que donava a la terrassa de l’hotel. Quan va sortir, amb els ulls tremolosos, l’espectacle visual que oferia la privilegiada altura de l’edifici li va fer veure un munt de taques brillants, que mica en mica, es van anar reduint a minúsculs punts de llum produïts per la mateixa París, en plena nit.

A poc a poc, i sense deixar de contemplar aquella meravella d’horitzó, es va anar apropant a la vora del mur que feia de barana. Mai abans s’havia sentit així, i la sensació d’estar al cim del món el va omplir del coratge que li faltava. Allà, sol, i amb la mirada perduda, per fí va poder aclarir aquells pensaments que envaïen la seva ment i la emboiraven des de feia temps.

- Ja estic cansat de viure el que no és una realitat, de viure una altra vida que no és la meva, la que jo vull... Mira’m bé, estic sol i cansat de ser qui no sóc, no sé si a la fí aconseguiré trobar què hi ha dins el meu interior. Si et perdés, si mai t’arribés a perdre, el meu cor no sabria mai més com tornar... El que veus en mi és tan sols un paper que representar, digue’m, a qui puc enganyar? No te n’has adonat?
A vegades, pot semblar que res em pugui atormentar, seguint la meva vida... Però en realitat, vull saber qui hi ha dins meu...
En l’amor m’he extraviat, i ara per ara, confiant, només el meu cor em dirà qui sóc de veritat. I ara ja estic cansat, perquè vaig amagant-lo sempre perquè tinc por, i em pregunto què diràn... Però sé, que rere la por hi ha la raó, i sé de veritat que t’estimo pel que ets.

I ara, digue’m qui hi ha dins teu? Ens hem perdut en un mirall, però el meu reflex em dirà qui sóc de veritat! No he de dissimular, ni canviar la realitat, només l’amor podrà separar el que sento per tu de l’amistat... he de lluitar fins el final, i volar... i el Sol cremarà les ombres que hi ha rere el nostre passat.
Som els dos reflexos sols! Que difícil és sentir, ser fort i sobreviure... No em tornaré a amagar mai més, NO MÉS! No tinc dret a dissimular, ni canviar el que hi ha, si l’amor vol fer aquest pas, jo dic endavant...

[CONTINUARÀ...]

Vinyeta 11

S’havia mostrat un xic distant tot el dia. Tenia el cap en un altre lloc. Podria ser només alguna reacció deguda al cansament del viatge en tren... De seguida va descartar la idea. Un viatge no podia causar aquella sensació. Estirat al llit, l’espai i el temps havien desaparegut, en Marçal ara es trobava immergit en un mar de pensaments atabaladors, però de cop, una veu va trencar amb aquella foscor:

DAVID: - Què, vens a sopar o et quedes aquí?
MARÇAL: - Eh? Ah... mmmh.... no sé què fer... no tinc massa gana...
GERARD: (burleta) - Tu? Sense gana? Marçal tio!
DAVID: - Però bé que has de menjar alguna cosa! Si no demà no et trobaràs bé!

Van trucar a la porta, era la Berta.

GERARD: - Bueno gent, vaig passant val? Us espero al menjador, va Marçal! Aixeca’t i vine eh!

Els dos se’n van anar.

MARÇAL: - Vés amb ells David, jo ja menjaré més demà al matí, per esmorzar.
DAVID: - Mala persona! Això vol dir k avui a la nit ja no privaràs res oi?
MARÇAL: - Perquè no?
DAVID: - Home, sense res a l’estómac es dolentíssim beure, i no voldràs acabar potant i fent coses de les que després te n’arrepentiràs?
MARÇAL: - Es veritat... llàstima però no, avui no estic d’humor per a res... Em sembla que aniré a dormir aviat...
DAVID: - A veure, segur que estàs desvaït i per aixó no tens ganes de res, peró segur que se’t passa quan mengis una miqueta, va, aixeca’t i nem els dos. Va...
MARÇAL: - No, no. Ves tu, jo no tinc gana –en veure que el David se’l mirava amb desconfiança va afegir: - De veritaaaat.
DAVID: - Molt bé! Però que després consti que jo ja he fet els possibles pel teu bé, dacord? No vull ser el culpable de res!

A en Marçal se li va escapar una rialla tremolosa:

MARÇAL: - Que sí pesat!

Finalment en David se’n va anar a sopar deixant en Marçal sol a la habitació, que es va tornar a submergir en aquells pensaments tant foscos...Però no va estar massa estona allà estirat... es va aixecar, va apagar els llums i se’n va anar de l’habitació.

[CONTINUARÀ...]

Vinyeta 10

Aquella mateixa tarda l’institut ja va anar a visitar la ciutat. Primer de tot afiliant-se al metro, clar. Sortiren als Camps Eliseés, passant per l’Arc de Triomf, i van fer el turista una estona, cadascú pel seu compte.

MIREIA: -Quina passada! No sembla tant gran a les fotos!
LAIA: -Més gran que l’hotel és!
BERTA: -Què dius!!! Si l’hotel és super gran!
LAIA: -Ah si? Doncs tu no has vist la meva habitació...
BERTA: -No! Ei ja convidareu a venir no? Suposo que heu portat suficient beguda!
LAIA: -Ehm.... més val que anem a la teva! Que si jo dic que la nostra habitació és petita no és per dir...
MIREIA: -Té raó eh! Amb prou feines caben les nostres maletes!
BERTA: -Uala no? Buf! Doncs fet, veniu a la nostra habitació.

A prop d’elles, un altre grupet “analitzava” la situació...

JOANA: -Vine Xavi! Fem-nos una foto!
XAVI: -Tia, peró que no sortirem tots! O l’Arc o tu i jo...
JOANA: -Mmmm, val! Espera.... Daviiiiiiiiiid!!!!! Viiiine cap aquí!

DAVID: -I ara què?
JOANA: -Que ens pots fer una foto siusplau?
DAVID: -A tú sola o amb el Xavi de decorat?
XAVI: -Ehhmmmm...
JOANA: -Ruc! Amb l’Arc de fons!
DAVID: -D’acord, d’acord! No t’estressis eh! Que estem de viatge! I després em toca aguantar-te les bronques!
JOANA: ...................ja? ja has acabat de xerrar? Doncs au va!

Mentres en David feia la foto se li va escapar un sospir...

DAVID: -Aquesta nena no canviarà mai...
MARÇAL: -Esperem que no! jeje
DAVID: -Ei! Ara ens en podries fer una al Marçal i a mi no? Com a mínim! A sobre que t’aguanto!

JOANA: -Va, porta... Perquè callis!
DAVID: -Serà possible?...

La tarda els va venir a sobre de cop. Es disposaven a anar cap a l’hotel, descansar una mica aquella nit i estirar-se en llits de debó.

[Continuarà...]

vinyeta 9

París... L’eterna París! La ciutat de l’amor i dels bohemis per exelència apareixia davant seu amb una lluentor impecable. El tren va començar a fer els primers sotracs que indicaven el canvi a la via per estacionar. A les nou tothom va començar a trepitjar terra francès. Guiats pels professors, els joves van deixar enrere la “Gare du Nord” i agafaren un bus que els conduí a l’hotel. Allà van descarregar l’equipatge i després de reorganitzar-se, van tenir temps lliure per instal·lar-se i arreglar-se una mica.

Només rebre la clau, en aquest hotel a base de targetes electròniques individuals (una per persona) en Marçal es dirigí de pet a l’habitació per triar la millor situació del que seria el seu llit i dutxar-se el primer.

El Gerard, va passar d’intentar evitar-ho. Estava massa adormit per fer esforços inútils. Va entrar i es va estirar al primer llit que va trobar.
Al cap de poc va arribar-hi en David. Així es completava el pla d’ocupació de la seva habitació, tal i com tots els demés companys havien dut a terme en el seu cas, perquè ningú es trobés penjat i hagués de dormir... qui sap... amb algun professor. Ben fotut.

[CONTINUARÀ...]

REtorna!

Estimats Fans:

Disculpeu aquest retard en la habitual edició de capítols de Joves i Punt, el temps i la feina no han permés la continuïtat de la sèrie durant uns mesos, peró ara ja hi tornem, i aviat us sorprendré amb noves históries, seguint, evidentment, per on ho haviem deixat: EL VIATGE DE FINAL DE CURS.

Us vull donar les gràcies per seguir aquí, i seguir fidels a la sèrie!

Fins aviat!

Vinyeta 8

A la seva habitació, la Laia i la Joana es van quedar soles, una estirada a la llitera i l’altre asseguda:

LAIA: -Quina nit ens espera mare meva!
JOANA: -Ja veus! No són ni la una i ja no sé on cony està tothom! I la Berta? Si no ha de dormir aquí m’instal·lo jo al seu llit eh!
LAIA: -Doncs ara que ho dius, ma semblat veure-la tombant per l’habitació d’en Marçal, però d’això ja en fa una bona estona.
JOANA: -Ostres ara que hi penso, a l’habitació d’en Marçal hi ha el Gerard oi?
LAIA: -Si!
JOANA: -Ei doncs nose, però des que el Mateo li va fer allò, trobo que ha trobat bon recolzament en el Gerard no?
LAIA: -Mira, prefereixo deu mil vegades que quan el cabró del Mateo li va fotre les banyes ella trobés al Gerard, que no pas que li toqués passar l’agonia sola. Amb lo sensible que és amb aquestos temes, la Berta hauria passat una molt mala època, sobretot després de tants anys de relació, i el fet de que una persona com el Gerard li fes costat en els moments durs l’ha ajudat a tirar endavant.
JOANA: -Ala tia! No vols dir que exageres una mica?
LAIA: -Exagerar? Sabies que va estar a punt de no fer la Sele la Berta? Li va tocar de ple! El brut aquell! La va fer massa grossa!
JOANA: -Què em dius!
LAIA: -I s’estava replantejant lo del viatge, perquè tenia l’humor pels terres!
JOANA: -Ostres que fort no?
LAIA: -Mira, jo penso que cadascú és lliure de triar què fa amb la seva vida, mentres no perjudiqui a ningú, i qui sap, si amb el temps, la Berta i el Gerard arribessin a ser...
JOANA: -Novios?
LAIA: -Bé, no ho sé! Jo no he dit tal cosa, que consti, però trobo que farien molt bona parella, i ells dos sempre han estat molt bé junts! Es coneixen de sempre! I és evident que entre ells dos existeix una innegable química! L’important és que estiguin bé ells. I que si mai arriben a res, que sobretot s’estimin...
JOANA: -Fua que guai!




La nit començava a defallir, les hores avançaven, entre els alts arbres que es veien a l’horitzó una desapercebuda línia de llum començava a elevar-se. Tothom ja dormia, o gairebé. Eren vora les sis. El tren avançava incansable direcció al sol ixent. Una llum daurada va impregnar aquell paratge emboirat, el gran cercle s’alçava imponent cap al cel, i els primers raigs es van filtrar per les finestres de les cabines. A la poca estona ja se sentiren lleus enrenous en les habitacions.

A quarts de nou la curiositat havia deixat pas a l’impaciència, tothom estava a punt de baixar d’aquell tren, i altre cop es freqüentaren les corredisses pels passadissos, anades als lavabos i barreges estranyes de perfums i colònies impregnaren l’atmosfera d’aquell vagó. Per la finestra es començaven a avistar els primers edificis...