vinyeta 15

La Joana li va acariciar el clatell.

JOANA: -Marçal, has de lluitar per aconseguir el que vols, ets fort, i ho saps... No has de donar cap explicació de res a ningú, a ningú em sents? És la teva vida! Viu-la de la manera que t’agradi més! Ja saps que jo sempre et recolzaré, i que sempre et valoraré pel gest que vas tenir cap a mi, per considerar-me la primera persona a qui explicar-li...
MARÇAL: -I única, de moment...
JOANA: -Per això crec en tu!
MARÇAL: -No sé si podré...
JOANA: -Sé que ho pots fer, així que va! No sé què fas aquí! Ves-li a dir! Corre!
MARÇAL: -Joana, jo no sé què hauria fet sense tu...
JOANA: -No hi pensis més! Viu la teva vida! No deixis que res te la enfosqueixi!

En Marçal ja corria cap a la porta.

JOANA: -No tinguis por! Sigues valent!

Vinyeta 14

En Marçal estava convençut que a la terrassa no hi havia ningú! Però de fet, no ho podia assegurar, tampoc s’hi havia fixat...

JOANA: -Ara t’estàs adonant, per fi, de que amagant-ho no et fas cap bé?
MARÇAL: -Joana, però què hi fas aquí? Hauries d’estar amb els altres! Hauries d’estar...
JOANA: -Sopant? Hehe, ja veus, (li ensenya el piti) el tabac em pot... Igual que a tu t’ha pogut una altra cosa, no?
MARÇAL: -Joana, ja ho tinc decidit...
JOANA: -El què?
MARÇAL: -Li diré...
JOANA: -Ostia! No fotis! “Li diràs”? Qui és? Qui és? Uala Marçal tio! Si que ha anat de pressa!
MARÇAL: -Si, jo mateix m’estic sorprenent... Te’n recordes quan t’ho vaig explicar?
JOANA: -Si.
MARÇAL: -Te’n recordes que em vas dir: “-Marçal, això és diferent, i has d’anar amb compte! Has de pensar sobretot amb el cor!” ?
JOANA: -Si.
MARÇAL: -Doncs diem que ja hi he pensat molt... i que porto massa temps pensant-hi... i que estic convençut de que l’estimo! I que estic cansat de patir amagant-ho, i que sé que dient-li em sentiré més bé, i que sé que si ho faig la meva vida canviarà per sempre... I que em moro de ganes de que canviï, Joana...JOANA: -Marçal!... tu ja ho tens clar! N’estàs penjadíssim! I pel que m’estàs dient ja veig que no és com abans, que de veritat hi has estat donant voltes...

Vinyeta 13

JOANA: -No em diguis!

Vinyeta 12 2

Vinyeta 12

Semblava que aquelles escales no s’acabessin mai, però en Marçal no va mostrar cap símbol de cansament. És més, no era del tot conscient del que feia, ni d’on conduïen aquelles escales. Seguia donat voltes i voltes als mateixos pensaments mentre pujava, fins que una corrent d’aire fresc li va colpejar la cara: era davant la porta oberta que donava a la terrassa de l’hotel. Quan va sortir, amb els ulls tremolosos, l’espectacle visual que oferia la privilegiada altura de l’edifici li va fer veure un munt de taques brillants, que mica en mica, es van anar reduint a minúsculs punts de llum produïts per la mateixa París, en plena nit.

A poc a poc, i sense deixar de contemplar aquella meravella d’horitzó, es va anar apropant a la vora del mur que feia de barana. Mai abans s’havia sentit així, i la sensació d’estar al cim del món el va omplir del coratge que li faltava. Allà, sol, i amb la mirada perduda, per fí va poder aclarir aquells pensaments que envaïen la seva ment i la emboiraven des de feia temps.

- Ja estic cansat de viure el que no és una realitat, de viure una altra vida que no és la meva, la que jo vull... Mira’m bé, estic sol i cansat de ser qui no sóc, no sé si a la fí aconseguiré trobar què hi ha dins el meu interior. Si et perdés, si mai t’arribés a perdre, el meu cor no sabria mai més com tornar... El que veus en mi és tan sols un paper que representar, digue’m, a qui puc enganyar? No te n’has adonat?
A vegades, pot semblar que res em pugui atormentar, seguint la meva vida... Però en realitat, vull saber qui hi ha dins meu...
En l’amor m’he extraviat, i ara per ara, confiant, només el meu cor em dirà qui sóc de veritat. I ara ja estic cansat, perquè vaig amagant-lo sempre perquè tinc por, i em pregunto què diràn... Però sé, que rere la por hi ha la raó, i sé de veritat que t’estimo pel que ets.

I ara, digue’m qui hi ha dins teu? Ens hem perdut en un mirall, però el meu reflex em dirà qui sóc de veritat! No he de dissimular, ni canviar la realitat, només l’amor podrà separar el que sento per tu de l’amistat... he de lluitar fins el final, i volar... i el Sol cremarà les ombres que hi ha rere el nostre passat.
Som els dos reflexos sols! Que difícil és sentir, ser fort i sobreviure... No em tornaré a amagar mai més, NO MÉS! No tinc dret a dissimular, ni canviar el que hi ha, si l’amor vol fer aquest pas, jo dic endavant...

[CONTINUARÀ...]

Vinyeta 11

S’havia mostrat un xic distant tot el dia. Tenia el cap en un altre lloc. Podria ser només alguna reacció deguda al cansament del viatge en tren... De seguida va descartar la idea. Un viatge no podia causar aquella sensació. Estirat al llit, l’espai i el temps havien desaparegut, en Marçal ara es trobava immergit en un mar de pensaments atabaladors, però de cop, una veu va trencar amb aquella foscor:

DAVID: - Què, vens a sopar o et quedes aquí?
MARÇAL: - Eh? Ah... mmmh.... no sé què fer... no tinc massa gana...
GERARD: (burleta) - Tu? Sense gana? Marçal tio!
DAVID: - Però bé que has de menjar alguna cosa! Si no demà no et trobaràs bé!

Van trucar a la porta, era la Berta.

GERARD: - Bueno gent, vaig passant val? Us espero al menjador, va Marçal! Aixeca’t i vine eh!

Els dos se’n van anar.

MARÇAL: - Vés amb ells David, jo ja menjaré més demà al matí, per esmorzar.
DAVID: - Mala persona! Això vol dir k avui a la nit ja no privaràs res oi?
MARÇAL: - Perquè no?
DAVID: - Home, sense res a l’estómac es dolentíssim beure, i no voldràs acabar potant i fent coses de les que després te n’arrepentiràs?
MARÇAL: - Es veritat... llàstima però no, avui no estic d’humor per a res... Em sembla que aniré a dormir aviat...
DAVID: - A veure, segur que estàs desvaït i per aixó no tens ganes de res, peró segur que se’t passa quan mengis una miqueta, va, aixeca’t i nem els dos. Va...
MARÇAL: - No, no. Ves tu, jo no tinc gana –en veure que el David se’l mirava amb desconfiança va afegir: - De veritaaaat.
DAVID: - Molt bé! Però que després consti que jo ja he fet els possibles pel teu bé, dacord? No vull ser el culpable de res!

A en Marçal se li va escapar una rialla tremolosa:

MARÇAL: - Que sí pesat!

Finalment en David se’n va anar a sopar deixant en Marçal sol a la habitació, que es va tornar a submergir en aquells pensaments tant foscos...Però no va estar massa estona allà estirat... es va aixecar, va apagar els llums i se’n va anar de l’habitació.

[CONTINUARÀ...]

Vinyeta 10

Aquella mateixa tarda l’institut ja va anar a visitar la ciutat. Primer de tot afiliant-se al metro, clar. Sortiren als Camps Eliseés, passant per l’Arc de Triomf, i van fer el turista una estona, cadascú pel seu compte.

MIREIA: -Quina passada! No sembla tant gran a les fotos!
LAIA: -Més gran que l’hotel és!
BERTA: -Què dius!!! Si l’hotel és super gran!
LAIA: -Ah si? Doncs tu no has vist la meva habitació...
BERTA: -No! Ei ja convidareu a venir no? Suposo que heu portat suficient beguda!
LAIA: -Ehm.... més val que anem a la teva! Que si jo dic que la nostra habitació és petita no és per dir...
MIREIA: -Té raó eh! Amb prou feines caben les nostres maletes!
BERTA: -Uala no? Buf! Doncs fet, veniu a la nostra habitació.

A prop d’elles, un altre grupet “analitzava” la situació...

JOANA: -Vine Xavi! Fem-nos una foto!
XAVI: -Tia, peró que no sortirem tots! O l’Arc o tu i jo...
JOANA: -Mmmm, val! Espera.... Daviiiiiiiiiid!!!!! Viiiine cap aquí!

DAVID: -I ara què?
JOANA: -Que ens pots fer una foto siusplau?
DAVID: -A tú sola o amb el Xavi de decorat?
XAVI: -Ehhmmmm...
JOANA: -Ruc! Amb l’Arc de fons!
DAVID: -D’acord, d’acord! No t’estressis eh! Que estem de viatge! I després em toca aguantar-te les bronques!
JOANA: ...................ja? ja has acabat de xerrar? Doncs au va!

Mentres en David feia la foto se li va escapar un sospir...

DAVID: -Aquesta nena no canviarà mai...
MARÇAL: -Esperem que no! jeje
DAVID: -Ei! Ara ens en podries fer una al Marçal i a mi no? Com a mínim! A sobre que t’aguanto!

JOANA: -Va, porta... Perquè callis!
DAVID: -Serà possible?...

La tarda els va venir a sobre de cop. Es disposaven a anar cap a l’hotel, descansar una mica aquella nit i estirar-se en llits de debó.

[Continuarà...]