Vinyeta 17

Finalment li diria. Però quan?

En Marçal va entrar a la seva habitació per meditar bé l’estratègia: Li anava a dir ara mateix, o era millor esperar a que tots acabessin de sopar? L’esperava a fora el passadís per atacar tan bon punt es trobessin? Quin embolic de pensaments dins el seu cap!

Tancava els ulls ben fort i els tornava a obrir, esperant trobar una resposta, filtrada entre la llum rosada que desprenia la làmpada de lava.Els obria i els tornava a tancar...

Els obria...

I els tornava...

...a tancar...

Vinyeta 16

La Joana es va quedar sola a la terrassa, va apagar el cigarret al terra i es va recolzar a la barana...

JOANA: -Et trobaré tan a faltar...

vinyeta 15

La Joana li va acariciar el clatell.

JOANA: -Marçal, has de lluitar per aconseguir el que vols, ets fort, i ho saps... No has de donar cap explicació de res a ningú, a ningú em sents? És la teva vida! Viu-la de la manera que t’agradi més! Ja saps que jo sempre et recolzaré, i que sempre et valoraré pel gest que vas tenir cap a mi, per considerar-me la primera persona a qui explicar-li...
MARÇAL: -I única, de moment...
JOANA: -Per això crec en tu!
MARÇAL: -No sé si podré...
JOANA: -Sé que ho pots fer, així que va! No sé què fas aquí! Ves-li a dir! Corre!
MARÇAL: -Joana, jo no sé què hauria fet sense tu...
JOANA: -No hi pensis més! Viu la teva vida! No deixis que res te la enfosqueixi!

En Marçal ja corria cap a la porta.

JOANA: -No tinguis por! Sigues valent!

Vinyeta 14

En Marçal estava convençut que a la terrassa no hi havia ningú! Però de fet, no ho podia assegurar, tampoc s’hi havia fixat...

JOANA: -Ara t’estàs adonant, per fi, de que amagant-ho no et fas cap bé?
MARÇAL: -Joana, però què hi fas aquí? Hauries d’estar amb els altres! Hauries d’estar...
JOANA: -Sopant? Hehe, ja veus, (li ensenya el piti) el tabac em pot... Igual que a tu t’ha pogut una altra cosa, no?
MARÇAL: -Joana, ja ho tinc decidit...
JOANA: -El què?
MARÇAL: -Li diré...
JOANA: -Ostia! No fotis! “Li diràs”? Qui és? Qui és? Uala Marçal tio! Si que ha anat de pressa!
MARÇAL: -Si, jo mateix m’estic sorprenent... Te’n recordes quan t’ho vaig explicar?
JOANA: -Si.
MARÇAL: -Te’n recordes que em vas dir: “-Marçal, això és diferent, i has d’anar amb compte! Has de pensar sobretot amb el cor!” ?
JOANA: -Si.
MARÇAL: -Doncs diem que ja hi he pensat molt... i que porto massa temps pensant-hi... i que estic convençut de que l’estimo! I que estic cansat de patir amagant-ho, i que sé que dient-li em sentiré més bé, i que sé que si ho faig la meva vida canviarà per sempre... I que em moro de ganes de que canviï, Joana...JOANA: -Marçal!... tu ja ho tens clar! N’estàs penjadíssim! I pel que m’estàs dient ja veig que no és com abans, que de veritat hi has estat donant voltes...

Vinyeta 13

JOANA: -No em diguis!

Vinyeta 12 2

Vinyeta 12

Semblava que aquelles escales no s’acabessin mai, però en Marçal no va mostrar cap símbol de cansament. És més, no era del tot conscient del que feia, ni d’on conduïen aquelles escales. Seguia donat voltes i voltes als mateixos pensaments mentre pujava, fins que una corrent d’aire fresc li va colpejar la cara: era davant la porta oberta que donava a la terrassa de l’hotel. Quan va sortir, amb els ulls tremolosos, l’espectacle visual que oferia la privilegiada altura de l’edifici li va fer veure un munt de taques brillants, que mica en mica, es van anar reduint a minúsculs punts de llum produïts per la mateixa París, en plena nit.

A poc a poc, i sense deixar de contemplar aquella meravella d’horitzó, es va anar apropant a la vora del mur que feia de barana. Mai abans s’havia sentit així, i la sensació d’estar al cim del món el va omplir del coratge que li faltava. Allà, sol, i amb la mirada perduda, per fí va poder aclarir aquells pensaments que envaïen la seva ment i la emboiraven des de feia temps.

- Ja estic cansat de viure el que no és una realitat, de viure una altra vida que no és la meva, la que jo vull... Mira’m bé, estic sol i cansat de ser qui no sóc, no sé si a la fí aconseguiré trobar què hi ha dins el meu interior. Si et perdés, si mai t’arribés a perdre, el meu cor no sabria mai més com tornar... El que veus en mi és tan sols un paper que representar, digue’m, a qui puc enganyar? No te n’has adonat?
A vegades, pot semblar que res em pugui atormentar, seguint la meva vida... Però en realitat, vull saber qui hi ha dins meu...
En l’amor m’he extraviat, i ara per ara, confiant, només el meu cor em dirà qui sóc de veritat. I ara ja estic cansat, perquè vaig amagant-lo sempre perquè tinc por, i em pregunto què diràn... Però sé, que rere la por hi ha la raó, i sé de veritat que t’estimo pel que ets.

I ara, digue’m qui hi ha dins teu? Ens hem perdut en un mirall, però el meu reflex em dirà qui sóc de veritat! No he de dissimular, ni canviar la realitat, només l’amor podrà separar el que sento per tu de l’amistat... he de lluitar fins el final, i volar... i el Sol cremarà les ombres que hi ha rere el nostre passat.
Som els dos reflexos sols! Que difícil és sentir, ser fort i sobreviure... No em tornaré a amagar mai més, NO MÉS! No tinc dret a dissimular, ni canviar el que hi ha, si l’amor vol fer aquest pas, jo dic endavant...

[CONTINUARÀ...]