Projectes de Creació Artística - Pintura

Dossier Artístic

Vinyeta #31

A la sortida del metro va ser quan la Laia se’n va adonar. No gaire lluny, recolzat en un fanal del carrer, un noi se les mirava a elles, somrient. El creuament de mirades li va fer retenir lleugerament el pas. No semblava gaire més gran que elles, però era alt.
—Va Laia, que ens perdrem! —va cridar-li la Mireia que anava més avançada que ella.
La Joana també se la va mirar, doncs no se n’havia adonat que l’havien deixat enrere.
—Ai si! Ui nenes, m’he distret per un moment! —Va dir mentre les aconseguia.
—Ai Laia, Laia... que no es pot badar! I menys aquí! —va replicar-li la Joana.
—Au, vinga va! Afanyem-nos o no tindrem temps per fer res! —va contestar la Laia accelerant el pas.
—Mira-la ella! Serà possible! —va recriminar la Mireia.
Això va fer que a la Joana se li escapés una sonora rialla.


El Sol que il·luminava aquella plaça picava contra l’aigua, que desprenia milers d’espurnes amb cada petit moviment, i convertia en una estranya visió aquella combinació de figures estrambòtiques emergint del fons de la peculiar font.
Com si no sabessin fer res més, parlar era l’ordre del dia d’en David i en Marçal. La conversa no tenia fi, i cadascú inconscientment, s’endinsava dins l’altre, aprofundint en la seva vida i la seva persona.
A l’altra banda de la plaça un home en tocava una de l’Edith Piaf mentre s’intentava guanyar el dinar. Un gat vell es passejava sigil·losament al voltant d’un grup de coloms que alimentava una dona també vella, repentinada i maquillada excessivament, carregada de joies d’imitació i vestida amb una estranya indumentària repleta de colors.

El temps semblava passar lentament, però la franja de Sol que banyava aquell racó on estaven asseguts ja havia desaparegut feia estona. De cop, va sonar un mòbil.
—Es el meu. —va distingir en David mentre se’l treia de la butxaca. —Un missatge. Es d’en Xavi, que diu que s’ha quedat a la una per anar a dinar a les Tuleiries. —va fer una pausa. —I pregunta on ens varem ficar tu i jo ahir a la nit...
—Què? —va exclamar en Marçal.
—Si... —va respondre amb ressentiment en David.
Es va fer un moment de silenci.
—Tard o d’hora ho han de saber, Marçal.
—I ja ho estem fent bé?
—Per suposat. Confia en mi. —Va agafar-lo per l’espatlla. —Tranquil, no et penso deixar mai sol.
En Marçal li va fer un somriure d’aprovació i va preguntar:
—Quina hora és ara?
—La una menys uns minuts. —li va contestar en David mentre es mirava el mòbil.
En Marçal va fer un profund sospir.
—Què et sembla, anem tirant doncs? —va preguntar-li en David.
—Si. —va afirmar rotundament en Marçal amb seguretat i decisió.

A la una en punt, com era d’esperar, encara no hi havia ningú a les Tuleiries. No va ser fins passats quinze minuts que començaren a arribar els joves, molt escalonadament.
A mesura que s’anava fent grup començaven a discutir a quin dels restaurants que hi havia a la vista podien anar a dinar. Alguns preferien comprar-se un entrepà i dinar en aquells jardins, i al final, va ser aquesta la opció escollida per la majoria, així que varen localitzar un quiosc de menjar ràpid i començaren a comprar.

CRÒNICA D'UN ANY

Sembla mentida que ja hagi passat un any més. Que ràpid...
Si fem un cop d’ull enrere en el temps, (que gràcies al Blog es pot fer) ens adonem que no fa ni 8 actualitzacions anunciàvem el 1r aniversari, i avui aquí ens teniu, 8 actualitzacions després celebrant el 2n!

És cert que amb prou feines he tingut oportunitats per actualitzar-la, doncs tot i que la trama ja està escrita, l’elaboració de la il·lustració és més lenta. I aixó es el detonant d’una llarga cadena de “peròs” que culminen en menys actualizacions. Així que aprofito per avisar que potser afluixaré amb aquest tema, i en comptes de posar una vinyeta per a cada actualització utilitzaré imatges de tant en tant que no siguin de creació pròpia però que si tindran a veure amb el text.

Joves i Punt!® ja té dos anys de vida. Dos anys? A mi em sembla molt poc quan em poso a valorar el temps que m’ha portat realment la seva elaboració. Però son dos anys. Dos anys que dia a dia m’acompanyen 8 joves imaginaris...
Qualsevol que no em conegués pensaria que estic boig: Amics invisibles?!?
Son realment tan imaginaris aquests personatges? Qui s’hi ha trobat a la seva pell? Qui s’hi està trobant ara mateix? O qui s’hi trobarà?

Històries reals per a un públic real. Això és Joves i Punt!® I espero que els que m’heu acompanyat sempre ho seguiu fent! (malgrat les darreres i tan de tant en tant actualitzacions) I com no, animar al públic novell que s’apunta més recentment!
Mai és tard per afegir-se a la sèrie, només cal tirar un dos anys enrere i llegir-se les 30 vinyetes que s’han fet. Ho podeu fer còmodament aquí.

A tots, moltíssimes gràcies per estar aquí!


I per acomiadar-me com cal, una última cosa: JOVES I PUNT!® torna de ple aquest cap de setmana! NO US HO PODEU PERDRE!!

Aquí us espero!

RESULTATS DE L'ENQUESTA

A les 00.00h del dia 4 de Març s'ha tancat l'enquesta que servia per conèixer la vostra opinió sobre l'exensió de text dels capítols de JiP!, i els resultats han estat prou clars.
Amb un 14% per a l'extensió breu (3 vots), un 19% per a l'extensió mitjana (4 vots) i amb un arrassador 66% (14 vots) ha guanyat la 3a opció per a l'extensió llarga dels capítols.

A causa d'aixó, el text del capítol no es podrà publicar al Fotolog, però si ho farà la imatge dels capítols corresponents i un breu resum cada vegada que es renovi el capítol al Blog.

Sapigut això doncs, estigueu atents! Que s'acosten noves actualitzacions!

Gràcies per a la vostra col·laboració!

Vinyeta 30

En Marçal estava embadalit amb els ulls que tenia al davant i que l’estaven mirant com mai cap altres ulls ho havien fet abans. Mai s’havia sentit tant bé, fins que de sobte va exclamar:
—Merda, Gerard! —es va incorporar mentre el buscava amb la mirada per l’habitació.
—Tranquil, no ha dormit aquí avui... —el va tranquil·litzar en David.
En Marçal va respirar alleugerit.
—Quina hora és? Ja es de dia? —tornant-se a estirar.
—Les... Mmm... —va remenar la tauleta de nit buscant el rellotge. —Les deu i trenta-cinc del matí del tercer dia a París. Tres de set dies que penso passar-los gaudint al màxim amb tu al meu costat. Bon dia, preciós! —li va fer amb un somriure murri.
A en Marçal el va envair un agradable sentiment en sentir allò, que li va recórrer tot el cos de dalt a baix. Això el va fer abraçar encara més fort a en David.
—Bon dia, David.
—Què vols fer avui? Tenim el dia lliure.
—Doncs no ho sé... —es va quedar pensatiu.
Els dos van callar un moment mentre donaven tombs a la qüestió.
—Mira, —va dir en David, —primer anem a picar alguna cosa. El restaurant ja estarà tancat, per tant, val més que ens arreglem i que anem en algun cafè de la vora mentre ens pensem el què.
—D’acord... —va sospirar. —Però m’agradaria tant passar-me tot el dia aquí amb tu...
En David va fer una rialla de satisfacció i li va fer un petó.
—I a mi, Marçal... —i li va acariciar la galta amb el polze. —Però... pensa que estem a París. A París! Ara, gaudim de la ciutat, tu i jo junts.
—Tu i jo junts... —va repetir en Marçal. —Sona tan bé!
Els dos van somriure. Passades les onze ja sortien de l’habitació. No se sentia res pels passadissos de l’hotel, ni tan sols al gran vestíbul. Només el fil musical que ressonava en la gran obertura central de l’edifici. Era una obertura circular, que travessava verticalment l’hotel, i que dividia l’edifici en quatre ales. Ells tenien l’habitació a l’ala Est, gairebé a l’altre extrem d’on tenien la majoria d’habitacions la resta de joves, a l’ala Oest. Feia bon dia, i la llum natural que es filtrava pels vidres de la cúpula d’acer i cristall que coronava aquell altíssim edifici de deu plantes feia que el terra blanc de l’entrada de l’hotel brillés amb una lluentor encegadora.
Es van obrir les portes de l’ascensor del vestíbul i els dos nois en van sortir. Aviat, una flaire de menjar consistent els hi va arribar al nas, provinent de les cuines. Se sentia un dringar llunyà de coberts i plats.
—Renoi, ja preparen el dinar? —va dir en Marçal.
—Pensa que aquí els àpats sempre són més d’hora de l’habitual. —va explicar en David.
La calma d’aquell moment, però, es va esvair de cop quan es van obrir les portes de l’entrada principal del complex. Com si es tractés d’un despertador, el batibull del carrer i el soroll del trànsit van fer tornar al món real el cap d’en Marçal, que es va quedar parat amb la mirada clavada a tota aquella gent que caminava amunt i avall.
—Au va! És per aquí. —li va dir en David fent un moviment de cap.
En Marçal va tornar en si i el va seguir, carrer amunt, un al costat de l’altre, amb distància però propers. En David es va adonar que alguna cosa tenia ben capficat en Marçal.

No s’hi havien parat a pensar abans, i ara s’hi trobaven de ple, i als dos els recorrien les mateixes preguntes pel cap: Què passaria a partir d’ara amb ells dos? Què havien de fer o què no davant el món? L’ambient es va fer tens per moments, mentre en Marçal, capcot seguia caminant rere en David.
L’estranya situació va fer-los capficar, els dos pensaven en quina podria ser la millor manera per solucionar allò. A l’espera de qui diria la primera paraula, un insòlit cartell els va cridar l’atenció: Café du Chat Noir.
—Mira, podríem anar aquí. —va dir en David amb un fil de veu.
—Si... —digué en Marçal amb el mateix to.

No va passar ni un minut des que van agafar taula a la terrassa del cafè que ja va aparèixer un cambrer a prendre nota. En David va fer gala del seu francès i va demanar pels dos.
—Et defenses molt bé amb el francès, veig. —va alabar-lo en Marçal.
—Bé, no em puc queixar. —va respondre l’altre secament.
—Et mous bé per París, es nota que de petit hi venies a passar els estius...
—Me’ls hi feien passar! —va aclarir en David.
—Però no n’estàs ressentit.
—Cert. —va alçar la mirada melancòlicament. —Era l’única època de l’any que podia veure la tieta Georgette, i tant ella com jo esperàvem tot l’any perquè arribés aquell moment. —va fer una pausa i va mirar cap avall. —M’ho passava tan bé...
En Marçal va fer un somrís.
—La trobes a faltar? —Li va preguntar.
—L’enyoro molt.
—I on vivia? —va seguir en Marçal patint per si aprofundint en el tema feia reviure dolorosos sentiments en el David.
—Prop de Montmârtre. A les tardes em portava a les escales del Sacré Coeur a jugar, i cada estiu em presentava tots aquells artistes ambulants que ella sempre coneixia, i ens quedàvem fins tard veient com pintaven aquella mateixa panoràmica de París però de mil maneres diferents cada vegada.
—Ostres... —va dir fascinat en Marçal. —Doncs escolta, no hem de passar sense anar-hi eh! Jo també vull veure París des d’allà dalt!
—D’acord, un dia t’hi portaré! Aquella zona de la ciutat me la conec com el palmell de la meva mà.
Van somriure i es va tornar a fer el silenci.
—David... has pensat amb el que vindrà a partir d’ara?

En David sabia perfectament a què es referia en Marçal, però li feia mandra tornar a passar un cop més per tot aquell tràngol.
—Què vols dir, que aviat serà l’hora de dinar? —va defugir.
—No home. —va somriure per sota el nas. —Entre nosaltres dos vull dir. Entre nosaltres i de cara als altres. —va especificar.
—Marçal, vull que tinguis clara una cosa. L’altra gent no n’ha de fer res sobre el que fem o deixem de fer... no t’hauria de preocupar tant el que pensin.
—Bé, —va dir mig cohibit —jo em referia a la gent que tenim més propera, al nostre entorn diari... els amics...
—Els professors?
—Els pares... —va remarcar en Marçal.
—Fes-me cas, no hi ha motius per alarmar-se tant.
Es va retirar una mica enrere per deixar lloc al cambrer que els hi portava els cafès. Si no fos per això no s’haurien adonat que cada cop s’apropaven més mentre parlaven.
—Merci. —va agrair en David mentre continuava amb la conversa. —Els amics que t’estimen mai et giraran l’esquena, recorda’t bé d’això. Si et continuen fent costat, si encara pots comptar amb ells, no pateixis, que ben poca cosa més et faltarà. —va fer un glop al cafè. —Creu-me, t’ho dic per experiència!
—Ja... però aquests dies què?
—Potser algun dels nostres col·legues em va fer el lleig quan vaig sortir de l’armari? —El va interrompre en David. —Cap ni un! I tu i jo tenim els mateixos, no?
—David, jo t’estimo moltíssim, però... Quina merda! —va cridar de cop. —Perquè la societat es tan cruel? Perquè han de passar aquestes coses que ens priven de ser qui som?
—Calma’t, Marçal.
—Però és que ara què? Ara que t’ho he dit, ara que per fi m’he tret aquest pes de sobre i que els dos podem estar junts i dir que ens estimem... Em sento com si a partir d’ara hagi de donar explicacions de tot a tothom!
—No, Marçal. No tenim perquè donar explicacions a “tothom”. Només a qui tu creguis convenient. La gent no n’ha de fer res de la nostra vida, i igual que una parella hetero no té perquè comunicar la seva relació als quatre vents!

En Marçal estava irritat, però s’escoltava en David. Encara que no ho volgués fer li era impossible amb ell.

—No veus que l’altra gent són els últims que ens poden retreure res? Som lliures d’estimar-nos tu i jo, i ningú té dret a privar-nos-en.
—Ja... però... —va replicar en Marçal.
—Però res! —el va tallar. —Marçal, tu m’estimes, i jo a tu. Passem del que pugui dir la gent. Tu i jo som feliços junts, —deia mentre li agafava la mà. —I això és l’únic que ens hauria d’importar, sents?

En Marçal, que estava amb la mirada baixa, la va alçar per mirar-se’l i somriure-li.
—T’admiro. —va fer amb un fil de veu.
En David li va tornar el somriure.
—Els hi podríem dir als de la classe, no? —va saltar en Marçal sorprenent al David.
—No farem res que forci a cap dels dos. No cal que ho facis per mi si no vols.
—Jo només vull el millor pels dos, David. Ja no vull mentir més, no vull haver d’amagar res més a ningú. Estic fart de viure en la penombra. Diguem-ho, alt i clar!

Hi va haver un moment de silenci.

—T’estimo. —va agrair-li en David. —T’estimo moltíssim! —i va fer-li un intens petó.

Algunes persones de les que es trobaven al cafè i que ho van veure van fer com si no, d’altres, la gran majoria, no en va fer ni cas, i tan sols un parell d’homes van deixar anar algun mot poc intel·ligible, fins i tot per en David, que sabia francès i que se’n va adonar.
—Je t’aime, Marçal Parés Huguet! —va exclamar perquè tothom l’entengués mentre li tornava a fer un petó més intens aquesta vegada.
—Calla boig! Quina vergonya... —li va rondinar a cau d’orella.
—Doncs t’hi hauràs d’acostumar. —va respondre-li murri.
I després de deixar un bitllet sobre la taula van marxar.

Vinyeta #29

Abans però d’acabar la festa, uns quants dels joves varen prendre la decisió de quedar l’endemà per anar a dinar tots junts. Qui volgués, es clar.
—Feu córrer la veu! —va dir un. —Quedem a la una del migdia als jardins de les Tuleiries!

Eren les 10 del matí i la Joana, la Laia i la Mireia sortien del restaurant de l’hotel, totes esmorzades. Aquell matí se l’havien reservat per elles soles, un important detall en consideració a la Joana, ja que d’aquesta manera aprofitarien per esbargir-se i desconnectar una mica de tot. Un cop varen anar a buscar les bosses a l’habitació, sortiren al carrer disposades a fer el turista mentre decidien quin recorregut podien fer aquell dia.
—Vinga noies, tenim tot el matí per endavant! —va dir la Laia. —Per on comencem?
—Ostres... No ho sé noia... —va remugar la Mireia mentre es treia el mapa de la butxaca i el desplegava. —A veure, podríem agafar la línia taronja del metro que ens deixaria molt a prop de Nôtre Dame. D’aquesta manera ja seriem al centre de la ciutat i podríem desplaçar-nos a qualsevol lloc a peu.
—I els Jardins de les Tuleiries semblen a prop! —va dir la Joana assenyalant un punt en el mapa amb un to de veu més viu i alegre de l’esperat, sorprenent-se a ella mateixa i a les dues noies.
—Si! —va exclamar la Laia alegrant-se del bon ànim que semblava que tenia la Joana aquell matí. —Esclar que sí noies! ­—i li va picar l’ullet a la Mireia que se la mirava estranyada sense entendre res.
—Molt bé doncs, us sembla bé que comencem per aquí? —va dir la Mireia quan va captar l’indirecta per seguir amb aquell pla que semblava acontentar la Joana.
Les dues noies van assentir amb el cap.
—Perfecte! —va saltar la Laia. —Recordeu però que hem quedat amb els altres a la una per anar a dinar eh!
La Joana i la Mireia van fer que sí amb un so melòdic i les tres es van dirigir cap a l’estació de Metro.


A la 223 hi regnava la pau. Silenci absolut. Uns fils de llum entraven per la finestra mig tapada per la cortina. En David es va despertar, va obrir lentament els ulls, i sense moure ni un múscul es va quedar mirant en Marçal, que dormia plàcidament davant seu.
Mig inconscient encara, volia assegurar-se que tot allò era real, que estava despert. Sense fer gaires moviments per no despertar-lo va acariciar el cap d’en Marçal. Si, no estava somiant.
Llavors en Marçal va frunzir les celles, va obrir els ulls lentament i també se’l va quedar mirant a ell. Unes fines ratlles de llum es projectaven sobre els clars llençols resseguint les seves siluetes com si es tractés d’infinits camins sinuosos. L’escalfor traspassava cap a sota, i la seva pell ho notava. Estaven abraçats, i cap d’ells dos recordava cap altre moment de la seva vida que fos tan perfecte.

[CONTINUARÀ...]

Vinyeta 28

Quina nit més llarga els esperava a tots. La lluna a punt de fer el ple s’alçava lentament cap a les estrelles, i una brisa càlida ho envoltava tot. Llavors, per un moment, semblava que el món s’aturés per agafar aire. Instantànies fugaces, el tems no tenia pressa.

La Berta i el Gerard es trobaven a la terrassa de la piscina, asseguts en una mateixa gandula. En David i en Marçal es van quedar a l’habitació, i van estar parlant una bona estona, s’havien de dir masses coses, obrir-se els cors l’un a l’altre. La Joana recorria el llarg passadís de la segona planta de l’hotel, a la recerca d’algú que feia estona que no veia. Va anar a parar a l’habitació de la Laia, just en el moment en que aquesta i la Mireia es disposaven a sortir i apuntar-se a la festa que hi havia organitzada a l’habitació de la Berta, ja que era una de les habitacions més grans de les que els hi havien tocat:

Laia: -Ei Joana! Què fas per aquí? T’apuntes a la moguda?
Mireia: -Anem aquí al costat, a la 211!
Joana: -Ara? Sabeu si hi ha en Marçal? He de dir-li una cosa...
Laia: -Doncs no ho sé, però té, [li va donar una ampolla de 43] anem tirant que allà tenen la resta!
Joana: -Ehm... si...

La veritat és que la Laia era capaç d’arrossegar qualsevol amb la seva manera de fer. I com que tonta no era, li va dir a la Joana:

Laia: -Apa, anem i bevem! I tu m’expliques què et fa estar tan tristota últimament! Ep! Si vols, clar.

I un cop van arribar a la 211, la Laia es va emportar la Joana cap a la terrassa de l’habitació. El so de la discoteca de la planta baixa arribava distorsionat a les seves orelles. La Joana es va encendre un cigar i li va explicar tot a la Laia.
Potser pensareu que explicant-ho TOT s’estava equivocant. Bé, la Joana si pot presumir de qualitats ho farà de la lleialtat. En cap moment li podria passar pel cap explicar a algú el que només ella sap d’en Marçal. Així que tan sols li va explicar a la Laia el que li passava a ella, sabent que no dient la veritat al cent per cent ningú la podria ajudar com necessitava.

Laia: -Vaja... i n’estàs tant segura que no hi ha cap possibilitat?
Joana: -Completament.
Laia: -Doncs si que em sap greu per tu... ostres... no ho sé, si vols que intenti parlar amb ell...
Joana: -No! No siusplau, ell no n’ha de saber res. Si mai algú li ha de dir res sobre tot això sóc jo. Però merci igualment per tot.
Laia: -Aaaaai la meva Joana! Vine aquí! [i li va fer una forta abraçada] Trobaràs algú millor, ja ho veuràs... n’estic segura!

La Joana va fer un lleu i estrany somriure, com el d’aquella dona que havien vist en un quadre al museu aquell matí. Era un somriure trist, decepcionat, mig forçat... però amb una mica d’esperança.
La festa es va allargar fins a altes hores de la matinada. L’endemà no hi havia res programat i els joves podien sortir i arribar a l’hotel quan volguèssin, per tant, si volien dormir, ho podien fer.

1r ANIVERSARI!!

Fa un any exactament començava una nova etapa en el món dels fotologs. Quatre curiosos personatges van sortir a la llum. Quatre reflexos de nosaltres mateixos, que davant la sorpresa els vam anar coneixent mica en mica. Però què era allò?
Què li havia picat al Kim? Què representava tot allò?

Bé doncs, no vam trigar massa en saber-ho. Un gran desig per reflectir la vida dels joves d’avui dia em va inspirar per crear-ho. Ni tan sols em recordo de quan va sorgir la idea, només sé que volia donar a conèixer unes històries. Un projecte ben descabellat, cert. Jo havia començat a escriure uns relats, unes histories, que acabarien resultant una novel·la. Jo volia donar a conèixer aquelles histories, però no sabia ni com, ni quan, ni on. Suposo que va ser en aquell somni, quan ho vaig veure clar. Suposo.

L’endemà sabia que havia de dibuixar allò. I seguidament se’m va ocórrer com transmetre-ho a la gent. El meu fotolog! http://www.fotolog.com/kimdellorenss

Si si. Vaig fer mans i mànigues per donar forma a aquella idea. Els primers esboços, les primeres vinyetes. Vaig explicar-ho als meus amics, que en un principi es mostraven reticents al tema, fins al punt de dir-me alguna vegada que estava sonat!
Jo sabia que no perdia res per provar, i mica en mica els companys d’institut van començar a pensar el mateix, així que m’ajudaren en el que podien: Pensar noms pels personatges, perfils, trames històriques...
Això em va acabar d’animar per tirar el projecte endavant. Com a mínim ja sabia que tindria uns pocs lectors.

Quan es va estrenar hi va haver una bona expectació, i amb la publicació de les primeres vinyetes el públic s’anava animant a seguir Joves i Punt!

Fa un any no m’esperava arribar on he arribat, gràcies a molta gent, que ha seguit fidel al peu del canyó, i d’altres que s’han anat afegint al llarg del temps.
És cert que l’elaboració de Joves i Punt és complexa i complicada, sobretot si és una sola persona la que se n’encarrega. Però cada dia es troben nous motius per tirar endavant.

Molt ràpidament, després d’estrenar-se, es va crear el Flog propi de la sèrie http://www.fotolog.com/jovesipunt i més tard aquesta expansió culminaria en un espai molt més adequat a les circumstancies, com és el Blog http://jovesipunt.blogspot.com/ . Es van anar afegint personatges a la novel·la, i les trames es començaven a complicar. Actualment hi ha projectes per crear l’edició en castellà de la sèrie, ja que això permetrà fer arribar a més gent la meva feina.

Avui m’agradaria recordar-vos a tots vosaltres. Començant per els que vareu estar amb mi en els inicis de tot això, els que us heu anat afegint mica en mica a la moguda JiP! I sobretot a aquells que no m’han abandonat mai. A tots, MOLTISSIMES GRÀCIES, debò. Com ja sabeu, tan sols això ja és més del que m’esperava com a resposta al meu esforç. I espero que seguiu al costat de JiP! per molts anys més, ja que sense la vostra presència aquesta activitat no coneixeria la seva veritable finalitat.

Així que a partir d’avui, a seguir gaudint de la sèrie! Sense cap pretensió més.

GRÀCIES!

Joaquim Sicart Bertran

____________________________________________

Hace un año exactamente empezaba una nueva etapa en el mundo de los fotologs. Cuatro curiosos personajes salieron a la luz. Cuatro reflejos de nosotros mismos, que ante la sorpresa los fuimos conociendo poco a poco. Pero qué era aquello? Qué le había picado a Kim? Qué representaba todo aquello?

Bien pues, no tardamos demasiado en saberlo. Un gran deseo por reflejar la vida de los jóvenes de hoy día me inspiró para crearlo. Ni siquiera me acuerdo de cuando surgió la idea, sólo sé que quería dar a conocer unas historias. Un proyecto bien descabellado, cierto. Yo había empezado a escribir unos relatos, unas historias, que acabarían resultando una novela. Yo quería dar a conocer aquellas historias, pero no sabía ni como, ni cuando, ni dónde. Supongo que fue en aquel sueño, cuando lo vi claro. Supongo.

El día siguiente sabía que debía dibujar aquello. Y seguidamente se me ocurrió como transmitirlo a la gente. Mi fotolog! http://www.fotolog.com/kimdellorenss

Si sí. Puse manos a la obra para dar forma a aquella idea. Los primeros bocetos, las primeras viñetas. Fui a explicarlo a mis amigos, que en un principio se mostraban reticentes al tema, hasta el punto de decirme alguna vez que estaba loco! Yo sabía que no perdía nada por probar, y poco a poco los compañeros de instituto empezaron a pensar lo mismo, así que me ayudaron en lo que podían: Pensar nombres para los personajes, perfiles, tramas históricas... Esto me acabó de animar para tirar el proyecto adelante. Como mínimo ya sabía que tendría unos pocos lectores.

Cuando se estrenó hubo una buena expectación, y con la publicación de las primeras viñetas el público se iba animando a seguir Joves i Punt!

Hace un año no me esperaba llegar dónde he llegado, gracias a mucha gente, que ha seguido fiel al pie del cañón, y de otras que se han ido añadiendo a lo largo del tiempo. Es cierto que la elaboración de Joves i Punt es compleja y complicada, sobre todo si es una sola persona la que se hace cargo. Pero cada día se encuentran nuevos motivos para tirar adelante.

Muy rápidamente, después de estrenarse, se creó el Flog propio de la serie http://www.fotolog.com/jovesipunt y más tarde esta expansión culminaría en un espacio muy adecuado a las circunstancias, como es el Blog http://jovesipunt.blogspot.com/ . Se fueron añadiendo personajes a la novel•la, y las tramas se empezaban a complicar.
Actualmente hay proyectos para crear la edición en castellano de la serie, puesto que esto permitirá hacer llegar a demás gente mi trabajo.

Hoy me gustaría recordaros a todos vosotros. Empezando por los que estuvisteis conmigo en los inicios de todo esto, los que os habéis ido añadiendo poco a poco a la movida JiP! Y sobre todo a aquellos que no me han abandonado nunca. A todos, MUCHISIMAS GRACIAS, de verdad. Como ya sabéis, tan sólo esto ya es más de lo que me esperaba como respuesta a mi esfuerzo. Y espero que sigais junto a JiP! por muchos años más, puesto que sin vuestra presencia esta actividad no conocería su verdadera finalidad.

Así que a partir de hoy, a seguir disfrutando de la serie! Sin ninguna pretención más.

GRACIAS!

Joaquim Sicart Bertran

vinyeta 27

Silenci. El temps s’havia quasi congelat. En Marçal no sabia on tocava. No estava preparat per sentir allò. No. Mai s’havia plantejat ni tan sols una possibilitat com aquella, era impossible. Estava desbordat de sentiments i emocions. Un formigueig li va recórrer tot el cos. Tot ell tremolava. Què era el que sentia? Ràbia? Dolor? Felicitat? Emoció? Tristesa?
Amor?....
Ni tan sols ell ho sabia. Una persona no està preparada per acollir tants sentiments alhora, almenys ell no. No donava crèdit al que li estava passant, al que estava sentint. Encara mirava al David, fixament, sense dir ni una paraula.

El David es començava a sentir malament. Ell sabia bé que en Marçal no estava preparat per saber allò, però ara ja era massa tard. El remordiment li va fer abaixar el cap, es va mig girar per apartar la mirada d’en Marçal i va sospirar.

En Marçal encara estava mirant-lo, amb la boca oberta, amb els ulls com taronges. Si el David l’hagués estat mirant, hauria vist que aquella tensa cara d’astorament es començava a relaxar lleugerament, la boca s’anava tancant, i els ulls aclucant, brillants però encara espantats i emocionats alhora.

Cap dels dos volia trencar aquell moment, per temor a empitjorar-lo. El temps s’havia quasi congelat, l’aire de l’habitació de cop es va fer mes dens, i la pàl·lida cara d’en Marçal va anar agafant un to vermellós.

Marçal: -Estic ben perdut doncs...

En David sabia que ara la seva amistat perillava. Tremolant

David: - Merda! Marçal, això no té perquè afectar la nostra amistat. Espero que em puguis arribar a perdonar, però era una cosa que necessitava dir-te... no aguantava més. Ets un tio genial, i t’admiro... esperava confiar en la nostra amistat... no t’has de preocupar per aquesta tonteria de res... a tu no t’afecta, no t’hauria d’afectar, vaja... es... tu ja saps...

Marçal: -Si, jo ja ho sé. [Semblava empipat quan es va aixecar del llit. El va adreçar perquè el mirés a ell.] I pots seguir confiant en la nostra amistat.

En David no el gosava mirar a la cara de la vergonya que tenia. En Marçal va fer un petit esbufec, i seguidament li va alçar la cara suaument.

Molt lentament:

Marçal: -Com has trigat tant en dir-m’ho? [I li va besar suaument els llavis.]

David: -Marçal! No ho facis! No vull que em compadeixis! Ja me les apanyaré. Estic bé! N’he tingut bastantes ja de decepcions a la vida, i no em vindrà d’una més. No has de fer això per mi!

Marçal: -Però què dius? No ho faig per tu, ho faig per mi.

David: -Com?

Marçal: -La veritat és que jo fa temps que et volia dir una cosa, i no m’he sentit mai amb prou forces com per fer-ho. Excepte ara...

Al David li rodava el cap.

David: -No t’entenc, què m’estàs dient?
Marçal: -El que t’estic dient... és... que el meu cor està ocupat.
David: -[Li va doldre que li digués allò, i forçant un somriure li va dir:] Ah si? Ah doncs enhorabona tio!
Marçal: -No m’entens... David, la veritat és que jo fa ANYS que... estic... enamorat de tu.

Trasbalsat, el David no es podia creure el que estava sentint.

David: -Però... però com? De mi? No... tu no ets... Marçal què vols dir?...

Marçal: -El que sents. La Joana va ser la primera persona en saber-ho. No pots arribar ni a imaginar-te el que em va costar assumir la meva orientació. El temps que he patit sota un fals “jo”. Em sentia com vivint una vida que no era la meva...
Heh... però què t’estic explicant? Si tu sabràs més que jo com es passa aquesta situació...
La veritat és que em torno a sentir amb les mateixes forçes ara com quan li vaig explicar a ella.
No hi ha res que em pugui vèncer. Ara no. I més quan m’has dit això. David, porto molt de temps enamorat de tu.
Cert que sabia de segur que tu eres gai. El problema sempre l’he tingut jo. No sabia què fer! Jo coneixia els meus veritables sentiments, però mai els vaig poder deixar sortir de dins meu, per por... Em veia en un món massa hostil, i m’arriscava molt en expressar el que jo volia, el que jo era, el que sóc... Vaig trobar la meva primera oportunitat en la Joana, amiga de tota la vida. Quants cops ens havíem barallat tu i jo de petits eh? Però ella sempre estava allà, posant pau...

Els dos van somriure alhora, recordant la tendra infantesa.

La Joana és com una germana per mi. Ella sempre, sempre ha confiat en mi, i jo en ella, i per això mateix li vaig explicar tot. Ella es la que des d’aleshores m’ha recolzat més que ningú, mai m’ha donat l’esquena, i sempre m’ha fet costat, en les bones i en les males. Si sapiguèssis com m’ha arribat a ajudar. No sé si li podré agrair mai les converses que hem tingut, la seva atenció i ajut moral que dia a dia em brinda...

El David encara es trobava en estat de shock, ben bé era com viure un somni, una fantasia que sabia que mai es podria realitzar. Però ara era real, i estava passant. Quina emoció! El cor li anava a tot drap. Els ulls li brillaven d’una manera especial, com mai abans ho havien fet. Adorava en Marçal i cada paraula que sentia dels seus llavis. Les assaboria al màxim, dins seu, repetint-se-les mentalment. Tancant els ulls, sense poder evitar que una llàgrima li corrés cara avall.

David: -Això vol dir que... jo... que tu...
Marçal: -Això vol dir que és fantàstic!

En Marçal, encara incrèdul, va abraçar al també incrèdul David

Marçal: -“Una tonteria de res” diu... si sabessis el que he arribat a patir per tu...
David: -I jo per tu què et penses, tontet?...

Es van mirar somrient, el David amb satisfacció, i el Marçal orgullós.

Marçal: -Déu meu... com t’estimo!

David: -No diguis res més. [I el va besar apassionadament.]

[Continuarà...]

1 (d'un any!) / 1 (de un año!)

Sisi, per qui no ho hagés pillat ahir, ehem... (bastants, pq ningu en va fer cap comentari al respecte ¬¬)

DONCS SI, AQUEST MES, JOVES I PUNT! CUMPLEIX 1 ANY DE VIDA!

Es va fer la presentació dels personatges a mitjans d'abril del 2007 a http://www.fotolog.com/kimdellorenss
La idea semblava impossible quan va començar a desenvolupar-se, però aquí estem, al cap d'un any i la série segueix en vida, igual o millor!
Molta gent va recolzar la proposta en els seus inicis, alguns han anat desapareixent pel camí, però d'altres segueixen al peu del canó. I de mica en mica anem augmentant els lectors, clar que si!

Mai és tard per afegir-se a la sèrie, només cal tirar un any enrere i llegir-se les 25 vinyetes que s'han fet. Ho podeu fer còmodament a http://www.jovesipunt.blogspot.com/

Hi han projectes per aquest mes. Estigueu atents i atentes!
No us despisteu cap dia!!

La Redacció
_________________________________________

1 AÑO DE JOVES I PUNT! ABRIL 2008

Sisi, por quien no lo hubiese pillado ayer, ehem... (bastantes, pq nadie hizo ningún comentario al respeto ¬¬)

PUES SI, ESTE MES, JÓVENES Y PUNTO! CUMPLE 1 AÑO DE VIDA!

Se hizo la presentación de los personajes a mediados de abril del 2007 en http://www.fotolog.com/kimdellorenss
La idea parecía imposible cuando empezó a desarrollarse, pero aquí estamos, al cabo de un año y la série sigue en vida, igual o mejor!
Mucha gente apoyó la propuesta en sus inicios, algunos han ido desapareciendo por el camino, pero otros siguen al pie del cañón. Y poco a poco vamos aumentando los lectores, claro que sí!

Nunca es tarde por añadirse a la serie, sólo hace falta tirar un año atrás y leerse las 25 viñetas que se han hecho. Lo podéis hacer cómodamente en http://www.jovesipunt.blogspot.com/

(Proximamente la edición en Castellano)

Hay proyectos para este mes. Estad atentos y atentas! No os despistéis ni un día!!

La Redacción

1

vinyeta 26

En Marçal va obrir els ulls lentament i va veure una ombra fosca sobre seu. Es pensava que eren efectes de la son. La visió s’anava aclarint mica en mica fins acabar revelant el rostre tan desitjat, produint-li un ensurt que gairebé el fa caure del llit.

Marçal: -David! Què cony fas?!

En David també es va espantar i es va incorporar al llit de seguida

David: -Perdona, no et volia espantar...

Marçal: -Que no em volies espantar? I què coi pretenies?

David: -Ho sento de debò... no era la meva intenció... He vingut... he vingut a buscar... una ampolla de Vodka, si! Això mateix! Una ampolla de Vodka!

Es va aixecar i es va dirigir cap a una maleta tot regirant-la per acabar traient-ne una ampolla de Martini.

David: -Mira, veus? Ja està...

Li tremolava la veu

Marçal: -Això no és Vodka...

En Marçal va començar a entendre algunes coses

David: -Ehm... [s’hi va fixar] vaja... soc un despistat! [Nerviós va seguir buscant fins que:] Mira-la! Aquí està!

Al Marçal se li va dibuixar una petita rialla, imperceptible des d’on estava el David

Marçal: -Vols dir que t’hi veus? Encendré el llum...
David: -No!

Silenci

David: -No, no cal... em sembla que ja tinc el que he vingut a buscar...

Marçal: -Bé doncs, me’n torno a dormir, que avui no estic per gaires festes jo.
David: -Val... doncs... jo... marxo...

En Marçal, estirat i d’esquenes al David es va mossegar el llavi inferior en un gest de ràbia tancant amb força els ulls.
Què passava? No se sentia la porta! Què coi estava fent el David?
Agafant aire el Marçal es va girar i el va veure allà, dret, palplantat, observant-lo encantat, fixat, en la penombra.
En Marçal va començar a sentir com alguna cosa dins seu el colpejava amb molta força, el cor li bategava cada cop més de pressa, i una calor provenint des del seu interior li pujava cos amunt, fent-li envermellir les galtes.
“Ha de ser ara!” va pensar. I quan estava a punt de dir-li tot, el David el va tallar:

David: -Marçal, he de dir-te una cosa... de fet, ja fa temps que te la volia dir, però diguem que les circumstàncies no m’ho han permès. A més, m’ha costat molt d’esforç reunir la suficient força com per fer-ho. Ens coneixem de fa molt temps, considero que la nostra amistat em permetrà dir-te el que et vull dir, però alhora em fa por, que un cop t’ho hagi dit, aquesta amistat, la nostra amistat se’n vagi a la merda...

Si en Marçal ja estava preocupat, ara no us podeu ni imaginar l’estat en el que es trobava. Estava nerviosissim, intrigat, espantat i preocupadissim. Ell també li havia de dir una cosa molt important al David, i tampoc sabia per on començar. Assegut al seu llit, va agafar un coixí i el va abraçar amb força i ràbia, ocultant part del rostre en ell.

No sabia si mirar-se el David o tancar els ulls per no presenciar tota aquella escena. El cas és que de totes maneres, el David seguia:

David: -Però fa massa temps que hi dono voltes, i fa massa temps que ho estic passant fatal, perquè crec que ho has de saber, i necessito que ho sàpigues, ni que sigui per la meva tranquil·litat, m’entens? Tens dret a saber-ho, i jo tinc la necessitat de fer-t’ho saber... així que... [va respirar profundament] Allà va: Marçal, saps que confio molt en tu, des de petits sempre hem jugat al mateix carrer, hem viscut mil aventures, hem compartit milers d’estones plegats, i vas ser el meu confident quan “vaig sortir de l’armari”. No m’importava el que pensessin els demés, tu, el meu amic, em vas recolzar en tot moment, em vas entendre i respectar, i mai em vas girar l’esquena...

Els dos van recordar amb acidesa que aquests dies la cosa havia canviat, que alguna cosa s’havia refredat en la seva amistat, el Marçal va tancar els ulls i en David va abaixar la mirada.

David: -I... per això mateix... crec que ho has de saber...

Ara en Marçal va apartar-se el coixí, va alçar el cap i se’l va mirar fixament, com esperar rebre el cop més dolorós que rebria en la seva vida. S’esperava el pitjor.

Marçal: -David...

David: -Marçal... estic bojament enamorat de tú.

[Continuarà...]

Apunta't a la moguda!

Vinyeta 25

A l’hotel cadascú havia anat a l’habitació a arreglar-se una mica pel sopar i la consegüent festa que tocava fer a les habitacions.
El Gerard va anar a l’habitació de la Berta, i d’allí cap al menjador. Els altres al cap de poc també es dirigien al menjador intermitentment.
Mentre s’escudellaven del bufet lliure, els professors valoraven el dia i feien un repàs general del que tocava fer demà: ben poca cosa.

El David sortia del lavabo de l’habitació i es disposava a anar a sopar. Al final, i després d’un gran esforç per part seva es va dignar:

David: -Vens?

En Marçal va fer com si no ho hagués sentit, va agafar-se el necesser i una tovallola i mentre entrava al lavabo va dir fredament:

Marçal: -Me’n vaig a dutxar.
David: -Molt bé. [Va respondre amb la mateixa fredor, i va tancar la porta rere seu.]

Ara la Joana també sortia de la seva habitació, i com que la d’en Marçal i els altres li venia de pas, va decidir trucar per veure si hi havia algú per no anar sola cap al menjador.

Joana: -Hola?

Res

Joana: -Nois! Hi ha algú?

Res

Joana: -Bé doncs, cap a sopar! Ja me’ls trobaré allà.

Fins i tot amb els ulls tancats es podia percebre el moviment accelerat de les seves ninetes. El fumeig de l’aigua i el cos calent va entelar el mirall. De tant en tant apretava les celles fent una lleugera ganyota amb la boca. Al cap d’una estona llarga, en Marçal es va aixecar de la banyera (que semblava una piscina plena d’escuma fins dalt de tot) i trontollant es va dirigir cap al llit.
Es va quedar adormit amb tan sols uns boxers foscos que li arribaven gairebé als genolls.

Al cap d’una estona va arribar algú davant la porta de l’habitació. Va passar un parell de vegades la targeta pel pany electrònic, però la porta no s’obria. Es va fixar que hi havia llum dins i va parar l’orella a la porta per escoltar qualsevol soroll. Res. Va tornar a passar la targeta i aquest cop es va encendre el llumet verd.

Va entrar.

Va veure el Marçal allà estirat i va tancar la porta sense fer soroll.

Dormia.

Va apagar el llum general de l’habitació i va encendre el de la tauleta de nit.

Se li va apropar fins al punt de percebre la seva respiració prop de la seva boca...

[Continuarà...]

vinyeta 24

El viatge de tornada va ser molt silenciós. Només se sentia el soroll del tren recorrent les vies. En Raimon estava preocupat per la idea que havia sorgit als professors a última hora. Els dos, que seien junts en unes cadires plegables apartades una mica de les orelles dels joves van comentar la jugada.

Raimon: -Tu creus que els hi haurà agradat que els portéssim a Versalles?
Lluïsa: -Home, tu ja saps el que en penso de les coses improvitzades. Crec que mai surten bé, per molt bona intenció que hi hagi al fer-les.
Raimon: -Però hi han coses i coses! I Versalles és un destí turístic que ells per si sols no haurien volgut fer i s’haurien perdut tot el que avui han vist!
Lluïsa: -Si, però no els veus? Estan tots massa callats. Això deu ser perquè no els hi ha acabat d’agradar la visiteta. A més, això de fer-ho sense consultar, doncs home, els hi deu haver xocat una mica, la veritat.
Raimon: -Mmm, no ho sé pas... potser m’he equivocat amb Versalles.
Lluïsa: -No ho sé... Però tu estigues tranquil home, que tard o d’hora ho valoraran, ja ho veuràs...

Un cop arribats al centre de la ciutat van baixar tots dels tren i es disposaren a agafar el Metro cap a l’hotel. La que sorprenentment havia aguantat callada fins aleshores i ara pretenia obrir boca era la Laia, que amb cara de son es dirigí cap al professor.

Laia: (badallant) –Buaaaah! Què Raimon, interessant la visita eh?

La Lluïsa li va picar l’ullet al Raimon.

Raimon: -Si? De veritat t’ha agradat?
Laia: -OOOOOOH I TANT! És preciós nen! Quanta pasta que devia tenir qui manés construir tot allò!
Raimon: -I tant!
Laia: -Però és que s’ho va currar eh! Perquè els jardins mateixos ja impressionen, però l’interior del palau, es una passada! He anat amb la Mireia, el Marc, l’Agnès i el Xavi, i al final ens hem perdut! Jaja
Ens tenies de veure a mi i a la Mireia corrent com a boges per aquells passadissos buscant als altres! Hem entrat en una sala que es veu que s’havia de pagar per fer-ho, i clar, ens han fotut fora! Aquell home ens parlava en francès i no l’enteníem! Però segur que ens ha dit de tot menys maques! Jajaja Quin fart de riure!

Raimon: -I als altres també els hi ha agradat tant?
Laia: -Vaja, jo crec que sí. Ens ho hem passat molt bé i hem fet moltissimes fotos! Com que cadascú anava pel seu compte, suposo que ningú s’ha avorrit! Jejeje
Ha valgut la pena eh! I pensar que jo al principi em resistia a venir...
Però ara anava tothom amb una cara de son al tren! Tots s’adormien i jo m’he quedat sola sense poder parlar amb ningú.

Raimon: -Vaja, ara ho entenc!
Laia: -El què entens?
Raimon: -El silenci que hi havia...
Laia: -Ah! Bé doncs si... la gent dormia. Home i feien ben fet eh! Perquè clar, si aquesta nit...
Mireia: -Ehem, ehem! Disculpeu un momentet eh! Raimon a quina hora és el sopar avui?
Raimon: -Doncs suposo que a la mateixa hora d’ahir, però de fet el menjador està obert de 8:00 a 11:30 de la nit, així que hi podeu anar a la hora que volgueu.
Mireia: -Perfecte doncs! [Mentre agafava la Laia] Gràcies per la informació!
Raimon: -De res! [Tot satisfet]

Mireia: -Tu què xerres tant?
Laia: -Ai què vols dir?
Mireia: -Doncs que has estat a un pèl de descobrir-nos!
Laia: -Ah si? Que em dius? Ostres doncs noia, PERDONA! Ja saps que quan em poso a parlar jo...
Mireia: -Si, si... ja ho sé, per això mateix...
Laia: -Je je....
Mireia: -Aix! Ets un cas!

[Continuarà...]

Vinyeta 23

David: -Uaaaah! És impressionant això! Marçal va vine, que et perdràs!

Un grup reduït va entrar al palau, i ara es trobaven en un gran rebedor, llarg i ample, replets d’alts finestrals per on es filtrava una llum rosada que es reflectia en els cristalls de les meravelloses làmpades d’aranya que penjaven del sostre.

David: -Es pot saber què et passa, Marçal?
Marçal: -No em passa res...
David: -Mmm... doncs a mi no m’ho sembla... de fet, ja fa uns quants dies que...
Marçal: -Vols parar de tractar-me com un nen petit?!
David: -Però què coi tens? Abans em pensava que era pels nervis de la Sele, que estaves preocupat, nerviós, però ja fa dies que ha passat la Sele! Digue’m, què et té tan ocupat el cap com perquè estiguis així?
Marçal: -No res collons!
David: -Au va, que no cola tio! A mi m’ho pots explicar ja ho saps.
Marçal: -ES-TIC BÉ! [Va agafar al David pels braços amb força] Estaré bé! Si et dic que estic bé es que ho estic, d’acord? Tot anirà bé si...
David: -Si què? [El David estava espantat...]
Marçal: -Bah! Deixa-ho córrer, entesos?
David: -Però...
Marçal: -Però res! Perquè et preocupes tant per mi, eh David!? No em pots deixar una mica en pau? Perquè? Perquè! Perquè m’estàs tot el dia a sobre? Que si Marçal això, que si Marçal alló... Perquè no fas la teva vida i em deixes tranquil una estona? Eh? PERQUÈ?!

La poca gent que hi havia a la sala i que sentia aquells crits va començar a marxar... També la Joana...

Marçal: -És que t’agrada anar fent de psicòleg per la vida o què?!
David: -Però Marçal! [El David estava molt sorprès per aquella actitud... no era gens pròpia d’en Marçal...] Marçal tio, estàs sentint el que dius?
Marçal: [Sospirant] -Mira, deixa-ho córrer d’acord? No em facis cas!
David: -Marçal... [volent-lo calmar recolzant la mà a la seva espatlla]

En Marçal es va tensar tot ell, i agafant-li la mà amb força per treure-se-la de sobre, li va dir serrant les dents:

Marçal: -DEIXA’M EN PAU!

I se’n va anar corrents de la sala. El David encara estava immòbil, mirant la cara ja desapareguda d’en Marçal sense tancar els ulls. Estava parat per aquella reacció del seu amic... mica en mica va anar tornant en si, i ara dirigí la mirada a la finestra.

La Joana estava amagada en un retomb del passadís, i quan va passar en Marçal ella el va agafar fort pel braç:

Joana: -Però tu t’has tornat boig? Perquè li has clavat aquests crits al David? Ell quina culpa en té? Es pot saber què et passa?

En Marçal quasi delirant li va respondre:

Marçal: -Prou bé saps el que em passa!

I se’n va anar corrents deixant la Joana sola, que es va desplomar d’esquena sobre la paret decorada. Va recolzar també el cap, lentament, i tancant els ulls se li va escapar una llàgrima...

Joana: -Marçal... Marçal...

Va sentir un esbufec. Va obrir els ulls i es va incorporar silenciosament tot espiant pel retomb: El David estava recolzat en una figura daurada, amb el cap cot...

La Joana no es creia el que veia...

[Continuarà..]

vinyeta 22

[La calma que regnava en aquells jardins era interrompuda només pel melós moviment en les aigües de les fonts. Els ocells començaven a entonar belles melodies que els reunia a tots a les copes dels arbres, preparant-se per anar a dormir. Tot i que no era tard, el Sol ja declinava, tenyint el cel d’un rosa intens que feia encara més irreal aquella fantasia... Neptú els observava des de la seva roca, gaudint de la privilegiada imatge que tan sols ell podia veure, però n’havia vist tantes d’iguals com aquella...

Agafats de la mà s’acostaren vora l’aigua, i es miraren en el càlid reflex d’aquell meravellós cel. Una esgarrifança els hi va recórrer l’esquena i es van prémer encara més fort les mans. Sense gosar van anar alçant la mirada fins a retrobar-se l’un a l’altre.]

Gerard: -Tens uns ulls preciosos...

[Abaixant la mirada, la Berta es va fondre en un tremolós somriure. Sobraven les paraules. En Gerard li va alçar suaument el cap acariciant-li la barbeta...]

Gerard: -No! No ho facis això... tels vull veure bé...

[La llum tenyia de vermell els seus rostres, o l’amor...]

Gerard: -M’han dit tantes coses aquests ulls... i han estat sempre tan boniques...

Berta: -Gerard...
Gerard: -Sssst... no diguis res... no fa falta...

[Els seus ulls parlaven per ella quan es van posar a tremolar...]

Gerard: -Sé que aquests ulls m’han dit sempre la veritat, sé que m’han mirat sempre amb sinceritat, sé que sempre m’han mirat amb apreci...

[Però ell no sabia fins a quin punt l’havien observat amb “apreci”... Només ella ho sabia, i per això va tornar a acotar el cap avergonyida... els dos sabien molt bé el que sentien l’un per l’altre, i ara ja era innegable, no podien dissimular-ho més, perquè ja no eren les seves ments les que parlaven...

Alçant la vista, la Berta va començar a articular les primeres paraules, les paraules que feia tan temps volia dir-li, i que fins ara no havia trobat ocasió. I per por o precaució, les va començar a dir de la manera més lenta i clara possible, assaborint cada lletra, cada moviment dels seus llavis tremolosos, i per fi...]

Berta: Gerard, jo...

[Un petó la va obligar a callar. Un petó. Un petó que va parlar pels dos. Abraçats inseparables, sota aquell cel rosa.]

[Continuarà...]

Vinyeta 21

[La colla va començar a baixar del tren i van emprendre un camí que es perdia rere un turó verd. La sorpresa va ser majúscula quan van arribar al capdamunt del monticle: un meravellós jardí s’estenia davant seu fins la llunyania, un paradís de colors ho envoltava tot. El grup va quedar bocabadat davant aquella imatge. Filigranes fetes amb els arbustos i les flors tapissaven aquells paratges, com si d’una catifa exòtica es tractés. Centenars de glorietes s’amagaven rere xiprers o salzes vora un llac artificial, desenes d’escultures decoraven les fonts que plagaven cada racó d’aquell immens jardí i un Sol de tarda impregnava l’ambient amb una càlida llum que ho pintava tot d’un color bellissim. I al fons, lluint amb les seves parets clares...]

Xavi: Versalles? Ens han portat a Versalles?
Laia: Uauu!!! Però què passa Xavi? No t’agrada?
Xavi: Joder no se... m’esperava una altra cosa...
Laia: Va calla i gaudeix de l’espectacle! Qui sap quan hi tornaràs aquí! No és preciós? Mira, el palau allà al fons!
Raimon: Bé nois, aquí us deixem i aquí ens retrobem a les 8 de la tarda d’acord? El palau té una part oberta al públic i us recomano que no us perdeu la visita! Realment val la pena! No us desorienteu per aquests laberints eh!
Lluïsa: Qui no estigui aquí per agafar el tren de les 8:02 el deixem aquí eh!
Berta: Maleïda Lluïsa... sempre trencant l’encant!
David: Au vinga anem gent! Tinc ganes de veure el palau d’aprop!

Marçal, que no vens?

Marçal: Eh? Jo? Ah, si... Si que vinc... Si!

[Continuarà...]

vinyeta 20

[A les quatre en punt els professors havien quedat amb els seus alumnes al Jardin des Tuleiries, davant del Louvre. Anaven arribant de mica en mica, fent-se fotografies pel camí, immortalitzant aquells paratges i a ells mateixos en aquelles petites cameres.
Les quatre i deu. Ja hi eren tots.]

Lluïsa: -Nois i noies, acosteu-vos! A veure! Siusplau! Voleu fer el favor d’apropar-vos? Ara mateix anirem cap a l’estació de tren, a rodalies, oi Raimon?
Raimon: -Ehm... si, hem d’anar fins a la Gare d’Austerlitz. Així que primer agafarem el metro que surt d’aquí al costat i agafarem la línia rosa, entesos?
Lluïsa: -A veure, pareu atenció al que diu el Raimon, que això és molt important! Recordeu que avui encara tenim visites programades!

-On anirem? -van preguntar els joves-

Raimon: -De moment és una sorpresa, ja ho veureu quan hi arribem. Ara siusplau acabeu d’omplir les ampolles d’aigua i prepareu els tiquets del metro. Seguiu-me a mi. La Lluïsa anirà al darrere de tot per controlar-vos. Línia rosa eh! Siusplau que ningú es perdi!

[Tan si volien com si no, el grup havia de seguir el pas accelerat del professor, direcció a la boca de metro.]

Laia: -Ai marededéu! A sobre que hem dinat tard perquè aquell cambrer no se n’enterava del que volíem, ara au! A brandar com a cabres!
Raimon: -Va Laia dona! No et queixis tant! Que com més aviat hi arribem més estona ens hi podrem estar!
Laia: -Doncs molt malament Raimon, molt malament! I això ho teníeu programat?
Raimon: -La veritat és que no. Avui havíem d’anar a Montmatre Però tot dinant la Lluïsa i jo hem pensat que segurament vosaltres sols el gaudireu més, així que si hi voleu anar, ja en tindreu l’oportunitat els propers dies. A més, està dins la ciutat, al contrari del lloc on anem ara. Per això ja que avui hem de passar el dia junts, us hi acompanyem.
Laia: -Hah! Doncs ja pot valdre la pena, ja, el viatjet, eh!

[I després d’agafar el metro a la mateixa parada de Tuleiries, van seguir la línia rosa fins l’estació principal de tren. El grup seguia els professors, ara ambdós al capdavant, entre corredors i passadissos laberíntics, fins arribar a una andana desconeguda...]

Berta: -Aquí no és on vam baixar, oi?
Gerard: -No em sona, no.
Mireia: -Aix!!! Jo vull saber on anem!!!!! Segur que aquesta és una sortida d’aquelles que ens han dit! Segur que ho tenen tot super-programat!
Laia: -Ehem... si, segur.... toooot!

[La Lluïsa estava preguntant-li al venedor de tiquets per a un descompte de grup. Es veu que n’hi havia algun.]

Lluïsa: -A veure nois! Veniu aquí que hem de fer recompte per comprar els bitllets!
És un euro i mig per cap. Vejam... aneu a la taquilla i que cadascú es compri el seu, jo us espero a l’andana. El Raimon es quedarà aquí amb vosaltres per si sorgeix cap problema. El tren surt a les cinc en punt eh! Així que afanyeu-vos!

[A vegades, bastantes vegades, a la Lluïsa se li escapava una vena protectora que de tant exagerada sovint feia passar vergonya aliena al Raimon. Ella es la professora de Català del curs i tutora de la classe A de segon de Batxillerat. Ell el mestre d’Educació Física, i tutor de la classe B. Tot i les seves desavinences, ambdós van haver d’afrontar el repte de realitzar aquest viatge com a tutors que eren de les corresponents classes.]

Raimon: -Ja esteu tots? Molt bé doncs, ara jo i llestos. Merci Monsieur, au revoir!

[Malgrat la incògnita del destí on aquell tren els conduïa, la distracció que oferia aquella fugaç vista de la ciutat en tapava qualsevol altre. Una parada. Una altra. Una més. Quan de sobte, els edificis van deixar pas a uns extensos terrenys verds. Uns alts arbres amagaven a l‘horitzó alguna cosa estranya. A mesura que s’hi apropaven els dubtes es van anar aclarint, fins que va arribar la parada on havien de baixar...]

COMING SOON