dimarts, 31 de maig de 2011

divendres, 24 d’abril de 2009

Vinyeta #31


A la sortida del metro va ser quan la Laia se’n va adonar. No gaire lluny, recolzat en un fanal del carrer, un noi se les mirava a elles, somrient. El creuament de mirades li va fer retenir lleugerament el pas. No semblava gaire més gran que elles, però era alt.
—Va Laia, que ens perdrem! —va cridar-li la Mireia que anava més avançada que ella.
La Joana també se la va mirar, doncs no se n’havia adonat que l’havien deixat enrere.
—Ai si! Ui nenes, m’he distret per un moment! —Va dir mentre les aconseguia.
—Ai Laia, Laia... que no es pot badar! I menys aquí! —va replicar-li la Joana.
—Au, vinga va! Afanyem-nos o no tindrem temps per fer res! —va contestar la Laia accelerant el pas.
—Mira-la ella! Serà possible! —va recriminar la Mireia.
Això va fer que a la Joana se li escapés una sonora rialla.


El Sol que il·luminava aquella plaça picava contra l’aigua, que desprenia milers d’espurnes amb cada petit moviment, i convertia en una estranya visió aquella combinació de figures estrambòtiques emergint del fons de la peculiar font.
Com si no sabessin fer res més, parlar era l’ordre del dia d’en David i en Marçal. La conversa no tenia fi, i cadascú inconscientment, s’endinsava dins l’altre, aprofundint en la seva vida i la seva persona.
A l’altra banda de la plaça un home en tocava una de l’Edith Piaf mentre s’intentava guanyar el dinar. Un gat vell es passejava sigil·losament al voltant d’un grup de coloms que alimentava una dona també vella, repentinada i maquillada excessivament, carregada de joies d’imitació i vestida amb una estranya indumentària repleta de colors.

El temps semblava passar lentament, però la franja de Sol que banyava aquell racó on estaven asseguts ja havia desaparegut feia estona. De cop, va sonar un mòbil.
—Es el meu. —va distingir en David mentre se’l treia de la butxaca. —Un missatge. Es d’en Xavi, que diu que s’ha quedat a la una per anar a dinar a les Tuleiries. —va fer una pausa. —I pregunta on ens varem ficar tu i jo ahir a la nit...
—Què? —va exclamar en Marçal.
—Si... —va respondre amb ressentiment en David.
Es va fer un moment de silenci.
—Tard o d’hora ho han de saber, Marçal.
—I ja ho estem fent bé?
—Per suposat. Confia en mi. —Va agafar-lo per l’espatlla. —Tranquil, no et penso deixar mai sol.
En Marçal li va fer un somriure d’aprovació i va preguntar:
—Quina hora és ara?
—La una menys uns minuts. —li va contestar en David mentre es mirava el mòbil.
En Marçal va fer un profund sospir.
—Què et sembla, anem tirant doncs? —va preguntar-li en David.
—Si. —va afirmar rotundament en Marçal amb seguretat i decisió.

A la una en punt, com era d’esperar, encara no hi havia ningú a les Tuleiries. No va ser fins passats quinze minuts que començaren a arribar els joves, molt escalonadament.
A mesura que s’anava fent grup començaven a discutir a quin dels restaurants que hi havia a la vista podien anar a dinar. Alguns preferien comprar-se un entrepà i dinar en aquells jardins, i al final, va ser aquesta la opció escollida per la majoria, així que varen localitzar un quiosc de menjar ràpid i començaren a comprar.

dilluns, 20 d’abril de 2009

CRÒNICA D'UN ANY


Sembla mentida que ja hagi passat un any més. Que ràpid...
Si fem un cop d’ull enrere en el temps, (que gràcies al Blog es pot fer) ens adonem que no fa ni 8 actualitzacions anunciàvem el 1r aniversari, i avui aquí ens teniu, 8 actualitzacions després celebrant el 2n!

És cert que amb prou feines he tingut oportunitats per actualitzar-la, doncs tot i que la trama ja està escrita, l’elaboració de la il·lustració és més lenta. I aixó es el detonant d’una llarga cadena de “peròs” que culminen en menys actualizacions. Així que aprofito per avisar que potser afluixaré amb aquest tema, i en comptes de posar una vinyeta per a cada actualització utilitzaré imatges de tant en tant que no siguin de creació pròpia però que si tindran a veure amb el text.

Joves i Punt!® ja té dos anys de vida. Dos anys? A mi em sembla molt poc quan em poso a valorar el temps que m’ha portat realment la seva elaboració. Però son dos anys. Dos anys que dia a dia m’acompanyen 8 joves imaginaris...
Qualsevol que no em conegués pensaria que estic boig: Amics invisibles?!?
Son realment tan imaginaris aquests personatges? Qui s’hi ha trobat a la seva pell? Qui s’hi està trobant ara mateix? O qui s’hi trobarà?

Històries reals per a un públic real. Això és Joves i Punt!® I espero que els que m’heu acompanyat sempre ho seguiu fent! (malgrat les darreres i tan de tant en tant actualitzacions) I com no, animar al públic novell que s’apunta més recentment!
Mai és tard per afegir-se a la sèrie, només cal tirar un dos anys enrere i llegir-se les 30 vinyetes que s’han fet. Ho podeu fer còmodament aquí.

A tots, moltíssimes gràcies per estar aquí!


I per acomiadar-me com cal, una última cosa: JOVES I PUNT!® torna de ple aquest cap de setmana! NO US HO PODEU PERDRE!!

Aquí us espero!

dimecres, 4 de març de 2009

RESULTATS DE L'ENQUESTA

A les 00.00h del dia 4 de Març s'ha tancat l'enquesta que servia per conèixer la vostra opinió sobre l'exensió de text dels capítols de JiP!, i els resultats han estat prou clars.
Amb un 14% per a l'extensió breu (3 vots), un 19% per a l'extensió mitjana (4 vots) i amb un arrassador 66% (14 vots) ha guanyat la 3a opció per a l'extensió llarga dels capítols.

A causa d'aixó, el text del capítol no es podrà publicar al Fotolog, però si ho farà la imatge dels capítols corresponents i un breu resum cada vegada que es renovi el capítol al Blog.

Sapigut això doncs, estigueu atents! Que s'acosten noves actualitzacions!

Gràcies per a la vostra col·laboració!

dijous, 26 de febrer de 2009

Vinyeta 30

En Marçal estava embadalit amb els ulls que tenia al davant i que l’estaven mirant com mai cap altres ulls ho havien fet abans. Mai s’havia sentit tant bé, fins que de sobte va exclamar:
—Merda, Gerard! —es va incorporar mentre el buscava amb la mirada per l’habitació.
—Tranquil, no ha dormit aquí avui... —el va tranquil·litzar en David.
En Marçal va respirar alleugerit.
—Quina hora és? Ja es de dia? —tornant-se a estirar.
—Les... Mmm... —va remenar la tauleta de nit buscant el rellotge. —Les deu i trenta-cinc del matí del tercer dia a París. Tres de set dies que penso passar-los gaudint al màxim amb tu al meu costat. Bon dia, preciós! —li va fer amb un somriure murri.
A en Marçal el va envair un agradable sentiment en sentir allò, que li va recórrer tot el cos de dalt a baix. Això el va fer abraçar encara més fort a en David.
—Bon dia, David.
—Què vols fer avui? Tenim el dia lliure.
—Doncs no ho sé... —es va quedar pensatiu.
Els dos van callar un moment mentre donaven tombs a la qüestió.
—Mira, —va dir en David, —primer anem a picar alguna cosa. El restaurant ja estarà tancat, per tant, val més que ens arreglem i que anem en algun cafè de la vora mentre ens pensem el què.
—D’acord... —va sospirar. —Però m’agradaria tant passar-me tot el dia aquí amb tu...
En David va fer una rialla de satisfacció i li va fer un petó.
—I a mi, Marçal... —i li va acariciar la galta amb el polze. —Però... pensa que estem a París. A París! Ara, gaudim de la ciutat, tu i jo junts.
—Tu i jo junts... —va repetir en Marçal. —Sona tan bé!
Els dos van somriure. Passades les onze ja sortien de l’habitació. No se sentia res pels passadissos de l’hotel, ni tan sols al gran vestíbul. Només el fil musical que ressonava en la gran obertura central de l’edifici. Era una obertura circular, que travessava verticalment l’hotel, i que dividia l’edifici en quatre ales. Ells tenien l’habitació a l’ala Est, gairebé a l’altre extrem d’on tenien la majoria d’habitacions la resta de joves, a l’ala Oest. Feia bon dia, i la llum natural que es filtrava pels vidres de la cúpula d’acer i cristall que coronava aquell altíssim edifici de deu plantes feia que el terra blanc de l’entrada de l’hotel brillés amb una lluentor encegadora.
Es van obrir les portes de l’ascensor del vestíbul i els dos nois en van sortir. Aviat, una flaire de menjar consistent els hi va arribar al nas, provinent de les cuines. Se sentia un dringar llunyà de coberts i plats.
—Renoi, ja preparen el dinar? —va dir en Marçal.
—Pensa que aquí els àpats sempre són més d’hora de l’habitual. —va explicar en David.
La calma d’aquell moment, però, es va esvair de cop quan es van obrir les portes de l’entrada principal del complex. Com si es tractés d’un despertador, el batibull del carrer i el soroll del trànsit van fer tornar al món real el cap d’en Marçal, que es va quedar parat amb la mirada clavada a tota aquella gent que caminava amunt i avall.
—Au va! És per aquí. —li va dir en David fent un moviment de cap.
En Marçal va tornar en si i el va seguir, carrer amunt, un al costat de l’altre, amb distància però propers. En David es va adonar que alguna cosa tenia ben capficat en Marçal.

No s’hi havien parat a pensar abans, i ara s’hi trobaven de ple, i als dos els recorrien les mateixes preguntes pel cap: Què passaria a partir d’ara amb ells dos? Què havien de fer o què no davant el món? L’ambient es va fer tens per moments, mentre en Marçal, capcot seguia caminant rere en David.
L’estranya situació va fer-los capficar, els dos pensaven en quina podria ser la millor manera per solucionar allò. A l’espera de qui diria la primera paraula, un insòlit cartell els va cridar l’atenció: Café du Chat Noir.
—Mira, podríem anar aquí. —va dir en David amb un fil de veu.
—Si... —digué en Marçal amb el mateix to.

No va passar ni un minut des que van agafar taula a la terrassa del cafè que ja va aparèixer un cambrer a prendre nota. En David va fer gala del seu francès i va demanar pels dos.
—Et defenses molt bé amb el francès, veig. —va alabar-lo en Marçal.
—Bé, no em puc queixar. —va respondre l’altre secament.
—Et mous bé per París, es nota que de petit hi venies a passar els estius...
—Me’ls hi feien passar! —va aclarir en David.
—Però no n’estàs ressentit.
—Cert. —va alçar la mirada melancòlicament. —Era l’única època de l’any que podia veure la tieta Georgette, i tant ella com jo esperàvem tot l’any perquè arribés aquell moment. —va fer una pausa i va mirar cap avall. —M’ho passava tan bé...
En Marçal va fer un somrís.
—La trobes a faltar? —Li va preguntar.
—L’enyoro molt.
—I on vivia? —va seguir en Marçal patint per si aprofundint en el tema feia reviure dolorosos sentiments en el David.
—Prop de Montmârtre. A les tardes em portava a les escales del Sacré Coeur a jugar, i cada estiu em presentava tots aquells artistes ambulants que ella sempre coneixia, i ens quedàvem fins tard veient com pintaven aquella mateixa panoràmica de París però de mil maneres diferents cada vegada.
—Ostres... —va dir fascinat en Marçal. —Doncs escolta, no hem de passar sense anar-hi eh! Jo també vull veure París des d’allà dalt!
—D’acord, un dia t’hi portaré! Aquella zona de la ciutat me la conec com el palmell de la meva mà.
Van somriure i es va tornar a fer el silenci.
—David... has pensat amb el que vindrà a partir d’ara?

En David sabia perfectament a què es referia en Marçal, però li feia mandra tornar a passar un cop més per tot aquell tràngol.
—Què vols dir, que aviat serà l’hora de dinar? —va defugir.
—No home. —va somriure per sota el nas. —Entre nosaltres dos vull dir. Entre nosaltres i de cara als altres. —va especificar.
—Marçal, vull que tinguis clara una cosa. L’altra gent no n’ha de fer res sobre el que fem o deixem de fer... no t’hauria de preocupar tant el que pensin.
—Bé, —va dir mig cohibit —jo em referia a la gent que tenim més propera, al nostre entorn diari... els amics...
—Els professors?
—Els pares... —va remarcar en Marçal.
—Fes-me cas, no hi ha motius per alarmar-se tant.
Es va retirar una mica enrere per deixar lloc al cambrer que els hi portava els cafès. Si no fos per això no s’haurien adonat que cada cop s’apropaven més mentre parlaven.
Merci. —va agrair en David mentre continuava amb la conversa. —Els amics que t’estimen mai et giraran l’esquena, recorda’t bé d’això. Si et continuen fent costat, si encara pots comptar amb ells, no pateixis, que ben poca cosa més et faltarà. —va fer un glop al cafè. —Creu-me, t’ho dic per experiència!
—Ja... però aquests dies què?
—Potser algun dels nostres col·legues em va fer el lleig quan vaig sortir de l’armari? —El va interrompre en David. —Cap ni un! I tu i jo tenim els mateixos, no?
—David, jo t’estimo moltíssim, però... Quina merda! —va cridar de cop. —Perquè la societat es tan cruel? Perquè han de passar aquestes coses que ens priven de ser qui som?
—Calma’t, Marçal.
—Però és que ara què? Ara que t’ho he dit, ara que per fi m’he tret aquest pes de sobre i que els dos podem estar junts i dir que ens estimem... Em sento com si a partir d’ara hagi de donar explicacions de tot a tothom!
—No, Marçal. No tenim perquè donar explicacions a “tothom”. Només a qui tu creguis convenient. La gent no n’ha de fer res de la nostra vida, i igual que una parella hetero no té perquè comunicar la seva relació als quatre vents!

En Marçal estava irritat, però s’escoltava en David. Encara que no ho volgués fer li era impossible amb ell.

—No veus que l’altra gent són els últims que ens poden retreure res? Som lliures d’estimar-nos tu i jo, i ningú té dret a privar-nos-en.
—Ja... però... —va replicar en Marçal.
—Però res! —el va tallar. —Marçal, tu m’estimes, i jo a tu. Passem del que pugui dir la gent. Tu i jo som feliços junts, —deia mentre li agafava la mà. —I això és l’únic que ens hauria d’importar, sents?

En Marçal, que estava amb la mirada baixa, la va alçar per mirar-se’l i somriure-li.
—T’admiro. —va fer amb un fil de veu.
En David li va tornar el somriure.
—Els hi podríem dir als de la classe, no? —va saltar en Marçal sorprenent al David.
—No farem res que forci a cap dels dos. No cal que ho facis per mi si no vols.
—Jo només vull el millor pels dos, David. Ja no vull mentir més, no vull haver d’amagar res més a ningú. Estic fart de viure en la penombra. Diguem-ho, alt i clar!

Hi va haver un moment de silenci.

—T’estimo. —va agrair-li en David. —T’estimo moltíssim! —i va fer-li un intens petó.

Algunes persones de les que es trobaven al cafè i que ho van veure van fer com si no, d’altres, la gran majoria, no en va fer ni cas, i tan sols un parell d’homes van deixar anar algun mot poc intel·ligible, fins i tot per en David, que sabia francès i que se’n va adonar.
Je t’aime, Marçal Parés Huguet! —va exclamar perquè tothom l’entengués mentre li tornava a fer un petó més intens aquesta vegada.
—Calla boig! Quina vergonya... —li va rondinar a cau d’orella.
—Doncs t’hi hauràs d’acostumar. —va respondre-li murri.
I després de deixar un bitllet sobre la taula van marxar.

dilluns, 26 de gener de 2009

Vinyeta #29

Abans però d’acabar la festa, uns quants dels joves varen prendre la decisió de quedar l’endemà per anar a dinar tots junts. Qui volgués, es clar.
—Feu córrer la veu! —va dir un. —Quedem a la una del migdia als jardins de les Tuleiries!

Eren les 10 del matí i la Joana, la Laia i la Mireia sortien del restaurant de l’hotel, totes esmorzades. Aquell matí se l’havien reservat per elles soles, un important detall en consideració a la Joana, ja que d’aquesta manera aprofitarien per esbargir-se i desconnectar una mica de tot. Un cop varen anar a buscar les bosses a l’habitació, sortiren al carrer disposades a fer el turista mentre decidien quin recorregut podien fer aquell dia.
—Vinga noies, tenim tot el matí per endavant! —va dir la Laia. —Per on comencem?
—Ostres... No ho sé noia... —va remugar la Mireia mentre es treia el mapa de la butxaca i el desplegava. —A veure, podríem agafar la línia taronja del metro que ens deixaria molt a prop de Nôtre Dame. D’aquesta manera ja seriem al centre de la ciutat i podríem desplaçar-nos a qualsevol lloc a peu.
—I els Jardins de les Tuleiries semblen a prop! —va dir la Joana assenyalant un punt en el mapa amb un to de veu més viu i alegre de l’esperat, sorprenent-se a ella mateixa i a les dues noies.
—Si! —va exclamar la Laia alegrant-se del bon ànim que semblava que tenia la Joana aquell matí. —Esclar que sí noies! ­—i li va picar l’ullet a la Mireia que se la mirava estranyada sense entendre res.
—Molt bé doncs, us sembla bé que comencem per aquí? —va dir la Mireia quan va captar l’indirecta per seguir amb aquell pla que semblava acontentar la Joana.
Les dues noies van assentir amb el cap.
—Perfecte! —va saltar la Laia. —Recordeu però que hem quedat amb els altres a la una per anar a dinar eh!
La Joana i la Mireia van fer que sí amb un so melòdic i les tres es van dirigir cap a l’estació de Metro.


A la 223 hi regnava la pau. Silenci absolut. Uns fils de llum entraven per la finestra mig tapada per la cortina. En David es va despertar, va obrir lentament els ulls, i sense moure ni un múscul es va quedar mirant en Marçal, que dormia plàcidament davant seu.
Mig inconscient encara, volia assegurar-se que tot allò era real, que estava despert. Sense fer gaires moviments per no despertar-lo va acariciar el cap d’en Marçal. Si, no estava somiant.
Llavors en Marçal va frunzir les celles, va obrir els ulls lentament i també se’l va quedar mirant a ell. Unes fines ratlles de llum es projectaven sobre els clars llençols resseguint les seves siluetes com si es tractés d’infinits camins sinuosos. L’escalfor traspassava cap a sota, i la seva pell ho notava. Estaven abraçats, i cap d’ells dos recordava cap altre moment de la seva vida que fos tan perfecte.
[CONTINUARÀ...]

dijous, 28 d’agost de 2008

Vinyeta 28

Quina nit més llarga els esperava a tots. La lluna a punt de fer el ple s’alçava lentament cap a les estrelles, i una brisa càlida ho envoltava tot. Llavors, per un moment, semblava que el món s’aturés per agafar aire. Instantànies fugaces, el tems no tenia pressa.

La Berta i el Gerard es trobaven a la terrassa de la piscina, asseguts en una mateixa gandula. En David i en Marçal es van quedar a l’habitació, i van estar parlant una bona estona, s’havien de dir masses coses, obrir-se els cors l’un a l’altre. La Joana recorria el llarg passadís de la segona planta de l’hotel, a la recerca d’algú que feia estona que no veia. Va anar a parar a l’habitació de la Laia, just en el moment en que aquesta i la Mireia es disposaven a sortir i apuntar-se a la festa que hi havia organitzada a l’habitació de la Berta, ja que era una de les habitacions més grans de les que els hi havien tocat:

Laia: -Ei Joana! Què fas per aquí? T’apuntes a la moguda?
Mireia: -Anem aquí al costat, a la 211!
Joana: -Ara? Sabeu si hi ha en Marçal? He de dir-li una cosa...
Laia: -Doncs no ho sé, però té, [li va donar una ampolla de 43] anem tirant que allà tenen la resta!
Joana: -Ehm... si...

La veritat és que la Laia era capaç d’arrossegar qualsevol amb la seva manera de fer. I com que tonta no era, li va dir a la Joana:

Laia: -Apa, anem i bevem! I tu m’expliques què et fa estar tan tristota últimament! Ep! Si vols, clar.

I un cop van arribar a la 211, la Laia es va emportar la Joana cap a la terrassa de l’habitació. El so de la discoteca de la planta baixa arribava distorsionat a les seves orelles. La Joana es va encendre un cigar i li va explicar tot a la Laia.
Potser pensareu que explicant-ho TOT s’estava equivocant. Bé, la Joana si pot presumir de qualitats ho farà de la lleialtat. En cap moment li podria passar pel cap explicar a algú el que només ella sap d’en Marçal. Així que tan sols li va explicar a la Laia el que li passava a ella, sabent que no dient la veritat al cent per cent ningú la podria ajudar com necessitava.


Laia: -Vaja... i n’estàs tant segura que no hi ha cap possibilitat?
Joana: -Completament.
Laia: -Doncs si que em sap greu per tu... ostres... no ho sé, si vols que intenti parlar amb ell...
Joana: -No! No siusplau, ell no n’ha de saber res. Si mai algú li ha de dir res sobre tot això sóc jo. Però merci igualment per tot.
Laia: -Aaaaai la meva Joana! Vine aquí! [i li va fer una forta abraçada] Trobaràs algú millor, ja ho veuràs... n’estic segura!

La Joana va fer un lleu i estrany somriure, com el d’aquella dona que havien vist en un quadre al museu aquell matí. Era un somriure trist, decepcionat, mig forçat... però amb una mica d’esperança.
La festa es va allargar fins a altes hores de la matinada. L’endemà no hi havia res programat i els joves podien sortir i arribar a l’hotel quan volguèssin, per tant, si volien dormir, ho podien fer
.