Vinyeta 28

Quina nit més llarga els esperava a tots. La lluna a punt de fer el ple s’alçava lentament cap a les estrelles, i una brisa càlida ho envoltava tot. Llavors, per un moment, semblava que el món s’aturés per agafar aire. Instantànies fugaces, el tems no tenia pressa.

La Berta i el Gerard es trobaven a la terrassa de la piscina, asseguts en una mateixa gandula. En David i en Marçal es van quedar a l’habitació, i van estar parlant una bona estona, s’havien de dir masses coses, obrir-se els cors l’un a l’altre. La Joana recorria el llarg passadís de la segona planta de l’hotel, a la recerca d’algú que feia estona que no veia. Va anar a parar a l’habitació de la Laia, just en el moment en que aquesta i la Mireia es disposaven a sortir i apuntar-se a la festa que hi havia organitzada a l’habitació de la Berta, ja que era una de les habitacions més grans de les que els hi havien tocat:

Laia: -Ei Joana! Què fas per aquí? T’apuntes a la moguda?
Mireia: -Anem aquí al costat, a la 211!
Joana: -Ara? Sabeu si hi ha en Marçal? He de dir-li una cosa...
Laia: -Doncs no ho sé, però té, [li va donar una ampolla de 43] anem tirant que allà tenen la resta!
Joana: -Ehm... si...

La veritat és que la Laia era capaç d’arrossegar qualsevol amb la seva manera de fer. I com que tonta no era, li va dir a la Joana:

Laia: -Apa, anem i bevem! I tu m’expliques què et fa estar tan tristota últimament! Ep! Si vols, clar.

I un cop van arribar a la 211, la Laia es va emportar la Joana cap a la terrassa de l’habitació. El so de la discoteca de la planta baixa arribava distorsionat a les seves orelles. La Joana es va encendre un cigar i li va explicar tot a la Laia.
Potser pensareu que explicant-ho TOT s’estava equivocant. Bé, la Joana si pot presumir de qualitats ho farà de la lleialtat. En cap moment li podria passar pel cap explicar a algú el que només ella sap d’en Marçal. Així que tan sols li va explicar a la Laia el que li passava a ella, sabent que no dient la veritat al cent per cent ningú la podria ajudar com necessitava.

Laia: -Vaja... i n’estàs tant segura que no hi ha cap possibilitat?
Joana: -Completament.
Laia: -Doncs si que em sap greu per tu... ostres... no ho sé, si vols que intenti parlar amb ell...
Joana: -No! No siusplau, ell no n’ha de saber res. Si mai algú li ha de dir res sobre tot això sóc jo. Però merci igualment per tot.
Laia: -Aaaaai la meva Joana! Vine aquí! [i li va fer una forta abraçada] Trobaràs algú millor, ja ho veuràs... n’estic segura!

La Joana va fer un lleu i estrany somriure, com el d’aquella dona que havien vist en un quadre al museu aquell matí. Era un somriure trist, decepcionat, mig forçat... però amb una mica d’esperança.
La festa es va allargar fins a altes hores de la matinada. L’endemà no hi havia res programat i els joves podien sortir i arribar a l’hotel quan volguèssin, per tant, si volien dormir, ho podien fer.