Vinyeta #29

Abans però d’acabar la festa, uns quants dels joves varen prendre la decisió de quedar l’endemà per anar a dinar tots junts. Qui volgués, es clar.
—Feu córrer la veu! —va dir un. —Quedem a la una del migdia als jardins de les Tuleiries!

Eren les 10 del matí i la Joana, la Laia i la Mireia sortien del restaurant de l’hotel, totes esmorzades. Aquell matí se l’havien reservat per elles soles, un important detall en consideració a la Joana, ja que d’aquesta manera aprofitarien per esbargir-se i desconnectar una mica de tot. Un cop varen anar a buscar les bosses a l’habitació, sortiren al carrer disposades a fer el turista mentre decidien quin recorregut podien fer aquell dia.
—Vinga noies, tenim tot el matí per endavant! —va dir la Laia. —Per on comencem?
—Ostres... No ho sé noia... —va remugar la Mireia mentre es treia el mapa de la butxaca i el desplegava. —A veure, podríem agafar la línia taronja del metro que ens deixaria molt a prop de Nôtre Dame. D’aquesta manera ja seriem al centre de la ciutat i podríem desplaçar-nos a qualsevol lloc a peu.
—I els Jardins de les Tuleiries semblen a prop! —va dir la Joana assenyalant un punt en el mapa amb un to de veu més viu i alegre de l’esperat, sorprenent-se a ella mateixa i a les dues noies.
—Si! —va exclamar la Laia alegrant-se del bon ànim que semblava que tenia la Joana aquell matí. —Esclar que sí noies! ­—i li va picar l’ullet a la Mireia que se la mirava estranyada sense entendre res.
—Molt bé doncs, us sembla bé que comencem per aquí? —va dir la Mireia quan va captar l’indirecta per seguir amb aquell pla que semblava acontentar la Joana.
Les dues noies van assentir amb el cap.
—Perfecte! —va saltar la Laia. —Recordeu però que hem quedat amb els altres a la una per anar a dinar eh!
La Joana i la Mireia van fer que sí amb un so melòdic i les tres es van dirigir cap a l’estació de Metro.


A la 223 hi regnava la pau. Silenci absolut. Uns fils de llum entraven per la finestra mig tapada per la cortina. En David es va despertar, va obrir lentament els ulls, i sense moure ni un múscul es va quedar mirant en Marçal, que dormia plàcidament davant seu.
Mig inconscient encara, volia assegurar-se que tot allò era real, que estava despert. Sense fer gaires moviments per no despertar-lo va acariciar el cap d’en Marçal. Si, no estava somiant.
Llavors en Marçal va frunzir les celles, va obrir els ulls lentament i també se’l va quedar mirant a ell. Unes fines ratlles de llum es projectaven sobre els clars llençols resseguint les seves siluetes com si es tractés d’infinits camins sinuosos. L’escalfor traspassava cap a sota, i la seva pell ho notava. Estaven abraçats, i cap d’ells dos recordava cap altre moment de la seva vida que fos tan perfecte.

[CONTINUARÀ...]