Vinyeta #31

A la sortida del metro va ser quan la Laia se’n va adonar. No gaire lluny, recolzat en un fanal del carrer, un noi se les mirava a elles, somrient. El creuament de mirades li va fer retenir lleugerament el pas. No semblava gaire més gran que elles, però era alt.
—Va Laia, que ens perdrem! —va cridar-li la Mireia que anava més avançada que ella.
La Joana també se la va mirar, doncs no se n’havia adonat que l’havien deixat enrere.
—Ai si! Ui nenes, m’he distret per un moment! —Va dir mentre les aconseguia.
—Ai Laia, Laia... que no es pot badar! I menys aquí! —va replicar-li la Joana.
—Au, vinga va! Afanyem-nos o no tindrem temps per fer res! —va contestar la Laia accelerant el pas.
—Mira-la ella! Serà possible! —va recriminar la Mireia.
Això va fer que a la Joana se li escapés una sonora rialla.


El Sol que il·luminava aquella plaça picava contra l’aigua, que desprenia milers d’espurnes amb cada petit moviment, i convertia en una estranya visió aquella combinació de figures estrambòtiques emergint del fons de la peculiar font.
Com si no sabessin fer res més, parlar era l’ordre del dia d’en David i en Marçal. La conversa no tenia fi, i cadascú inconscientment, s’endinsava dins l’altre, aprofundint en la seva vida i la seva persona.
A l’altra banda de la plaça un home en tocava una de l’Edith Piaf mentre s’intentava guanyar el dinar. Un gat vell es passejava sigil·losament al voltant d’un grup de coloms que alimentava una dona també vella, repentinada i maquillada excessivament, carregada de joies d’imitació i vestida amb una estranya indumentària repleta de colors.

El temps semblava passar lentament, però la franja de Sol que banyava aquell racó on estaven asseguts ja havia desaparegut feia estona. De cop, va sonar un mòbil.
—Es el meu. —va distingir en David mentre se’l treia de la butxaca. —Un missatge. Es d’en Xavi, que diu que s’ha quedat a la una per anar a dinar a les Tuleiries. —va fer una pausa. —I pregunta on ens varem ficar tu i jo ahir a la nit...
—Què? —va exclamar en Marçal.
—Si... —va respondre amb ressentiment en David.
Es va fer un moment de silenci.
—Tard o d’hora ho han de saber, Marçal.
—I ja ho estem fent bé?
—Per suposat. Confia en mi. —Va agafar-lo per l’espatlla. —Tranquil, no et penso deixar mai sol.
En Marçal li va fer un somriure d’aprovació i va preguntar:
—Quina hora és ara?
—La una menys uns minuts. —li va contestar en David mentre es mirava el mòbil.
En Marçal va fer un profund sospir.
—Què et sembla, anem tirant doncs? —va preguntar-li en David.
—Si. —va afirmar rotundament en Marçal amb seguretat i decisió.

A la una en punt, com era d’esperar, encara no hi havia ningú a les Tuleiries. No va ser fins passats quinze minuts que començaren a arribar els joves, molt escalonadament.
A mesura que s’anava fent grup començaven a discutir a quin dels restaurants que hi havia a la vista podien anar a dinar. Alguns preferien comprar-se un entrepà i dinar en aquells jardins, i al final, va ser aquesta la opció escollida per la majoria, així que varen localitzar un quiosc de menjar ràpid i començaren a comprar.