RESULTATS DE L'ENQUESTA

A les 00.00h del dia 4 de Març s'ha tancat l'enquesta que servia per conèixer la vostra opinió sobre l'exensió de text dels capítols de JiP!, i els resultats han estat prou clars.
Amb un 14% per a l'extensió breu (3 vots), un 19% per a l'extensió mitjana (4 vots) i amb un arrassador 66% (14 vots) ha guanyat la 3a opció per a l'extensió llarga dels capítols.

A causa d'aixó, el text del capítol no es podrà publicar al Fotolog, però si ho farà la imatge dels capítols corresponents i un breu resum cada vegada que es renovi el capítol al Blog.

Sapigut això doncs, estigueu atents! Que s'acosten noves actualitzacions!

Gràcies per a la vostra col·laboració!

Vinyeta 30

En Marçal estava embadalit amb els ulls que tenia al davant i que l’estaven mirant com mai cap altres ulls ho havien fet abans. Mai s’havia sentit tant bé, fins que de sobte va exclamar:
—Merda, Gerard! —es va incorporar mentre el buscava amb la mirada per l’habitació.
—Tranquil, no ha dormit aquí avui... —el va tranquil·litzar en David.
En Marçal va respirar alleugerit.
—Quina hora és? Ja es de dia? —tornant-se a estirar.
—Les... Mmm... —va remenar la tauleta de nit buscant el rellotge. —Les deu i trenta-cinc del matí del tercer dia a París. Tres de set dies que penso passar-los gaudint al màxim amb tu al meu costat. Bon dia, preciós! —li va fer amb un somriure murri.
A en Marçal el va envair un agradable sentiment en sentir allò, que li va recórrer tot el cos de dalt a baix. Això el va fer abraçar encara més fort a en David.
—Bon dia, David.
—Què vols fer avui? Tenim el dia lliure.
—Doncs no ho sé... —es va quedar pensatiu.
Els dos van callar un moment mentre donaven tombs a la qüestió.
—Mira, —va dir en David, —primer anem a picar alguna cosa. El restaurant ja estarà tancat, per tant, val més que ens arreglem i que anem en algun cafè de la vora mentre ens pensem el què.
—D’acord... —va sospirar. —Però m’agradaria tant passar-me tot el dia aquí amb tu...
En David va fer una rialla de satisfacció i li va fer un petó.
—I a mi, Marçal... —i li va acariciar la galta amb el polze. —Però... pensa que estem a París. A París! Ara, gaudim de la ciutat, tu i jo junts.
—Tu i jo junts... —va repetir en Marçal. —Sona tan bé!
Els dos van somriure. Passades les onze ja sortien de l’habitació. No se sentia res pels passadissos de l’hotel, ni tan sols al gran vestíbul. Només el fil musical que ressonava en la gran obertura central de l’edifici. Era una obertura circular, que travessava verticalment l’hotel, i que dividia l’edifici en quatre ales. Ells tenien l’habitació a l’ala Est, gairebé a l’altre extrem d’on tenien la majoria d’habitacions la resta de joves, a l’ala Oest. Feia bon dia, i la llum natural que es filtrava pels vidres de la cúpula d’acer i cristall que coronava aquell altíssim edifici de deu plantes feia que el terra blanc de l’entrada de l’hotel brillés amb una lluentor encegadora.
Es van obrir les portes de l’ascensor del vestíbul i els dos nois en van sortir. Aviat, una flaire de menjar consistent els hi va arribar al nas, provinent de les cuines. Se sentia un dringar llunyà de coberts i plats.
—Renoi, ja preparen el dinar? —va dir en Marçal.
—Pensa que aquí els àpats sempre són més d’hora de l’habitual. —va explicar en David.
La calma d’aquell moment, però, es va esvair de cop quan es van obrir les portes de l’entrada principal del complex. Com si es tractés d’un despertador, el batibull del carrer i el soroll del trànsit van fer tornar al món real el cap d’en Marçal, que es va quedar parat amb la mirada clavada a tota aquella gent que caminava amunt i avall.
—Au va! És per aquí. —li va dir en David fent un moviment de cap.
En Marçal va tornar en si i el va seguir, carrer amunt, un al costat de l’altre, amb distància però propers. En David es va adonar que alguna cosa tenia ben capficat en Marçal.

No s’hi havien parat a pensar abans, i ara s’hi trobaven de ple, i als dos els recorrien les mateixes preguntes pel cap: Què passaria a partir d’ara amb ells dos? Què havien de fer o què no davant el món? L’ambient es va fer tens per moments, mentre en Marçal, capcot seguia caminant rere en David.
L’estranya situació va fer-los capficar, els dos pensaven en quina podria ser la millor manera per solucionar allò. A l’espera de qui diria la primera paraula, un insòlit cartell els va cridar l’atenció: Café du Chat Noir.
—Mira, podríem anar aquí. —va dir en David amb un fil de veu.
—Si... —digué en Marçal amb el mateix to.

No va passar ni un minut des que van agafar taula a la terrassa del cafè que ja va aparèixer un cambrer a prendre nota. En David va fer gala del seu francès i va demanar pels dos.
—Et defenses molt bé amb el francès, veig. —va alabar-lo en Marçal.
—Bé, no em puc queixar. —va respondre l’altre secament.
—Et mous bé per París, es nota que de petit hi venies a passar els estius...
—Me’ls hi feien passar! —va aclarir en David.
—Però no n’estàs ressentit.
—Cert. —va alçar la mirada melancòlicament. —Era l’única època de l’any que podia veure la tieta Georgette, i tant ella com jo esperàvem tot l’any perquè arribés aquell moment. —va fer una pausa i va mirar cap avall. —M’ho passava tan bé...
En Marçal va fer un somrís.
—La trobes a faltar? —Li va preguntar.
—L’enyoro molt.
—I on vivia? —va seguir en Marçal patint per si aprofundint en el tema feia reviure dolorosos sentiments en el David.
—Prop de Montmârtre. A les tardes em portava a les escales del Sacré Coeur a jugar, i cada estiu em presentava tots aquells artistes ambulants que ella sempre coneixia, i ens quedàvem fins tard veient com pintaven aquella mateixa panoràmica de París però de mil maneres diferents cada vegada.
—Ostres... —va dir fascinat en Marçal. —Doncs escolta, no hem de passar sense anar-hi eh! Jo també vull veure París des d’allà dalt!
—D’acord, un dia t’hi portaré! Aquella zona de la ciutat me la conec com el palmell de la meva mà.
Van somriure i es va tornar a fer el silenci.
—David... has pensat amb el que vindrà a partir d’ara?

En David sabia perfectament a què es referia en Marçal, però li feia mandra tornar a passar un cop més per tot aquell tràngol.
—Què vols dir, que aviat serà l’hora de dinar? —va defugir.
—No home. —va somriure per sota el nas. —Entre nosaltres dos vull dir. Entre nosaltres i de cara als altres. —va especificar.
—Marçal, vull que tinguis clara una cosa. L’altra gent no n’ha de fer res sobre el que fem o deixem de fer... no t’hauria de preocupar tant el que pensin.
—Bé, —va dir mig cohibit —jo em referia a la gent que tenim més propera, al nostre entorn diari... els amics...
—Els professors?
—Els pares... —va remarcar en Marçal.
—Fes-me cas, no hi ha motius per alarmar-se tant.
Es va retirar una mica enrere per deixar lloc al cambrer que els hi portava els cafès. Si no fos per això no s’haurien adonat que cada cop s’apropaven més mentre parlaven.
—Merci. —va agrair en David mentre continuava amb la conversa. —Els amics que t’estimen mai et giraran l’esquena, recorda’t bé d’això. Si et continuen fent costat, si encara pots comptar amb ells, no pateixis, que ben poca cosa més et faltarà. —va fer un glop al cafè. —Creu-me, t’ho dic per experiència!
—Ja... però aquests dies què?
—Potser algun dels nostres col·legues em va fer el lleig quan vaig sortir de l’armari? —El va interrompre en David. —Cap ni un! I tu i jo tenim els mateixos, no?
—David, jo t’estimo moltíssim, però... Quina merda! —va cridar de cop. —Perquè la societat es tan cruel? Perquè han de passar aquestes coses que ens priven de ser qui som?
—Calma’t, Marçal.
—Però és que ara què? Ara que t’ho he dit, ara que per fi m’he tret aquest pes de sobre i que els dos podem estar junts i dir que ens estimem... Em sento com si a partir d’ara hagi de donar explicacions de tot a tothom!
—No, Marçal. No tenim perquè donar explicacions a “tothom”. Només a qui tu creguis convenient. La gent no n’ha de fer res de la nostra vida, i igual que una parella hetero no té perquè comunicar la seva relació als quatre vents!

En Marçal estava irritat, però s’escoltava en David. Encara que no ho volgués fer li era impossible amb ell.

—No veus que l’altra gent són els últims que ens poden retreure res? Som lliures d’estimar-nos tu i jo, i ningú té dret a privar-nos-en.
—Ja... però... —va replicar en Marçal.
—Però res! —el va tallar. —Marçal, tu m’estimes, i jo a tu. Passem del que pugui dir la gent. Tu i jo som feliços junts, —deia mentre li agafava la mà. —I això és l’únic que ens hauria d’importar, sents?

En Marçal, que estava amb la mirada baixa, la va alçar per mirar-se’l i somriure-li.
—T’admiro. —va fer amb un fil de veu.
En David li va tornar el somriure.
—Els hi podríem dir als de la classe, no? —va saltar en Marçal sorprenent al David.
—No farem res que forci a cap dels dos. No cal que ho facis per mi si no vols.
—Jo només vull el millor pels dos, David. Ja no vull mentir més, no vull haver d’amagar res més a ningú. Estic fart de viure en la penombra. Diguem-ho, alt i clar!

Hi va haver un moment de silenci.

—T’estimo. —va agrair-li en David. —T’estimo moltíssim! —i va fer-li un intens petó.

Algunes persones de les que es trobaven al cafè i que ho van veure van fer com si no, d’altres, la gran majoria, no en va fer ni cas, i tan sols un parell d’homes van deixar anar algun mot poc intel·ligible, fins i tot per en David, que sabia francès i que se’n va adonar.
—Je t’aime, Marçal Parés Huguet! —va exclamar perquè tothom l’entengués mentre li tornava a fer un petó més intens aquesta vegada.
—Calla boig! Quina vergonya... —li va rondinar a cau d’orella.
—Doncs t’hi hauràs d’acostumar. —va respondre-li murri.
I després de deixar un bitllet sobre la taula van marxar.

Vinyeta #29

Abans però d’acabar la festa, uns quants dels joves varen prendre la decisió de quedar l’endemà per anar a dinar tots junts. Qui volgués, es clar.
—Feu córrer la veu! —va dir un. —Quedem a la una del migdia als jardins de les Tuleiries!

Eren les 10 del matí i la Joana, la Laia i la Mireia sortien del restaurant de l’hotel, totes esmorzades. Aquell matí se l’havien reservat per elles soles, un important detall en consideració a la Joana, ja que d’aquesta manera aprofitarien per esbargir-se i desconnectar una mica de tot. Un cop varen anar a buscar les bosses a l’habitació, sortiren al carrer disposades a fer el turista mentre decidien quin recorregut podien fer aquell dia.
—Vinga noies, tenim tot el matí per endavant! —va dir la Laia. —Per on comencem?
—Ostres... No ho sé noia... —va remugar la Mireia mentre es treia el mapa de la butxaca i el desplegava. —A veure, podríem agafar la línia taronja del metro que ens deixaria molt a prop de Nôtre Dame. D’aquesta manera ja seriem al centre de la ciutat i podríem desplaçar-nos a qualsevol lloc a peu.
—I els Jardins de les Tuleiries semblen a prop! —va dir la Joana assenyalant un punt en el mapa amb un to de veu més viu i alegre de l’esperat, sorprenent-se a ella mateixa i a les dues noies.
—Si! —va exclamar la Laia alegrant-se del bon ànim que semblava que tenia la Joana aquell matí. —Esclar que sí noies! ­—i li va picar l’ullet a la Mireia que se la mirava estranyada sense entendre res.
—Molt bé doncs, us sembla bé que comencem per aquí? —va dir la Mireia quan va captar l’indirecta per seguir amb aquell pla que semblava acontentar la Joana.
Les dues noies van assentir amb el cap.
—Perfecte! —va saltar la Laia. —Recordeu però que hem quedat amb els altres a la una per anar a dinar eh!
La Joana i la Mireia van fer que sí amb un so melòdic i les tres es van dirigir cap a l’estació de Metro.


A la 223 hi regnava la pau. Silenci absolut. Uns fils de llum entraven per la finestra mig tapada per la cortina. En David es va despertar, va obrir lentament els ulls, i sense moure ni un múscul es va quedar mirant en Marçal, que dormia plàcidament davant seu.
Mig inconscient encara, volia assegurar-se que tot allò era real, que estava despert. Sense fer gaires moviments per no despertar-lo va acariciar el cap d’en Marçal. Si, no estava somiant.
Llavors en Marçal va frunzir les celles, va obrir els ulls lentament i també se’l va quedar mirant a ell. Unes fines ratlles de llum es projectaven sobre els clars llençols resseguint les seves siluetes com si es tractés d’infinits camins sinuosos. L’escalfor traspassava cap a sota, i la seva pell ho notava. Estaven abraçats, i cap d’ells dos recordava cap altre moment de la seva vida que fos tan perfecte.

[CONTINUARÀ...]

Vinyeta 28

Quina nit més llarga els esperava a tots. La lluna a punt de fer el ple s’alçava lentament cap a les estrelles, i una brisa càlida ho envoltava tot. Llavors, per un moment, semblava que el món s’aturés per agafar aire. Instantànies fugaces, el tems no tenia pressa.

La Berta i el Gerard es trobaven a la terrassa de la piscina, asseguts en una mateixa gandula. En David i en Marçal es van quedar a l’habitació, i van estar parlant una bona estona, s’havien de dir masses coses, obrir-se els cors l’un a l’altre. La Joana recorria el llarg passadís de la segona planta de l’hotel, a la recerca d’algú que feia estona que no veia. Va anar a parar a l’habitació de la Laia, just en el moment en que aquesta i la Mireia es disposaven a sortir i apuntar-se a la festa que hi havia organitzada a l’habitació de la Berta, ja que era una de les habitacions més grans de les que els hi havien tocat:

Laia: -Ei Joana! Què fas per aquí? T’apuntes a la moguda?
Mireia: -Anem aquí al costat, a la 211!
Joana: -Ara? Sabeu si hi ha en Marçal? He de dir-li una cosa...
Laia: -Doncs no ho sé, però té, [li va donar una ampolla de 43] anem tirant que allà tenen la resta!
Joana: -Ehm... si...

La veritat és que la Laia era capaç d’arrossegar qualsevol amb la seva manera de fer. I com que tonta no era, li va dir a la Joana:

Laia: -Apa, anem i bevem! I tu m’expliques què et fa estar tan tristota últimament! Ep! Si vols, clar.

I un cop van arribar a la 211, la Laia es va emportar la Joana cap a la terrassa de l’habitació. El so de la discoteca de la planta baixa arribava distorsionat a les seves orelles. La Joana es va encendre un cigar i li va explicar tot a la Laia.
Potser pensareu que explicant-ho TOT s’estava equivocant. Bé, la Joana si pot presumir de qualitats ho farà de la lleialtat. En cap moment li podria passar pel cap explicar a algú el que només ella sap d’en Marçal. Així que tan sols li va explicar a la Laia el que li passava a ella, sabent que no dient la veritat al cent per cent ningú la podria ajudar com necessitava.

Laia: -Vaja... i n’estàs tant segura que no hi ha cap possibilitat?
Joana: -Completament.
Laia: -Doncs si que em sap greu per tu... ostres... no ho sé, si vols que intenti parlar amb ell...
Joana: -No! No siusplau, ell no n’ha de saber res. Si mai algú li ha de dir res sobre tot això sóc jo. Però merci igualment per tot.
Laia: -Aaaaai la meva Joana! Vine aquí! [i li va fer una forta abraçada] Trobaràs algú millor, ja ho veuràs... n’estic segura!

La Joana va fer un lleu i estrany somriure, com el d’aquella dona que havien vist en un quadre al museu aquell matí. Era un somriure trist, decepcionat, mig forçat... però amb una mica d’esperança.
La festa es va allargar fins a altes hores de la matinada. L’endemà no hi havia res programat i els joves podien sortir i arribar a l’hotel quan volguèssin, per tant, si volien dormir, ho podien fer.

1r ANIVERSARI!!

Fa un any exactament començava una nova etapa en el món dels fotologs. Quatre curiosos personatges van sortir a la llum. Quatre reflexos de nosaltres mateixos, que davant la sorpresa els vam anar coneixent mica en mica. Però què era allò?
Què li havia picat al Kim? Què representava tot allò?

Bé doncs, no vam trigar massa en saber-ho. Un gran desig per reflectir la vida dels joves d’avui dia em va inspirar per crear-ho. Ni tan sols em recordo de quan va sorgir la idea, només sé que volia donar a conèixer unes històries. Un projecte ben descabellat, cert. Jo havia començat a escriure uns relats, unes histories, que acabarien resultant una novel·la. Jo volia donar a conèixer aquelles histories, però no sabia ni com, ni quan, ni on. Suposo que va ser en aquell somni, quan ho vaig veure clar. Suposo.

L’endemà sabia que havia de dibuixar allò. I seguidament se’m va ocórrer com transmetre-ho a la gent. El meu fotolog! http://www.fotolog.com/kimdellorenss

Si si. Vaig fer mans i mànigues per donar forma a aquella idea. Els primers esboços, les primeres vinyetes. Vaig explicar-ho als meus amics, que en un principi es mostraven reticents al tema, fins al punt de dir-me alguna vegada que estava sonat!
Jo sabia que no perdia res per provar, i mica en mica els companys d’institut van començar a pensar el mateix, així que m’ajudaren en el que podien: Pensar noms pels personatges, perfils, trames històriques...
Això em va acabar d’animar per tirar el projecte endavant. Com a mínim ja sabia que tindria uns pocs lectors.

Quan es va estrenar hi va haver una bona expectació, i amb la publicació de les primeres vinyetes el públic s’anava animant a seguir Joves i Punt!

Fa un any no m’esperava arribar on he arribat, gràcies a molta gent, que ha seguit fidel al peu del canyó, i d’altres que s’han anat afegint al llarg del temps.
És cert que l’elaboració de Joves i Punt és complexa i complicada, sobretot si és una sola persona la que se n’encarrega. Però cada dia es troben nous motius per tirar endavant.

Molt ràpidament, després d’estrenar-se, es va crear el Flog propi de la sèrie http://www.fotolog.com/jovesipunt i més tard aquesta expansió culminaria en un espai molt més adequat a les circumstancies, com és el Blog http://jovesipunt.blogspot.com/ . Es van anar afegint personatges a la novel·la, i les trames es començaven a complicar. Actualment hi ha projectes per crear l’edició en castellà de la sèrie, ja que això permetrà fer arribar a més gent la meva feina.

Avui m’agradaria recordar-vos a tots vosaltres. Començant per els que vareu estar amb mi en els inicis de tot això, els que us heu anat afegint mica en mica a la moguda JiP! I sobretot a aquells que no m’han abandonat mai. A tots, MOLTISSIMES GRÀCIES, debò. Com ja sabeu, tan sols això ja és més del que m’esperava com a resposta al meu esforç. I espero que seguiu al costat de JiP! per molts anys més, ja que sense la vostra presència aquesta activitat no coneixeria la seva veritable finalitat.

Així que a partir d’avui, a seguir gaudint de la sèrie! Sense cap pretensió més.

GRÀCIES!

Joaquim Sicart Bertran

____________________________________________

Hace un año exactamente empezaba una nueva etapa en el mundo de los fotologs. Cuatro curiosos personajes salieron a la luz. Cuatro reflejos de nosotros mismos, que ante la sorpresa los fuimos conociendo poco a poco. Pero qué era aquello? Qué le había picado a Kim? Qué representaba todo aquello?

Bien pues, no tardamos demasiado en saberlo. Un gran deseo por reflejar la vida de los jóvenes de hoy día me inspiró para crearlo. Ni siquiera me acuerdo de cuando surgió la idea, sólo sé que quería dar a conocer unas historias. Un proyecto bien descabellado, cierto. Yo había empezado a escribir unos relatos, unas historias, que acabarían resultando una novela. Yo quería dar a conocer aquellas historias, pero no sabía ni como, ni cuando, ni dónde. Supongo que fue en aquel sueño, cuando lo vi claro. Supongo.

El día siguiente sabía que debía dibujar aquello. Y seguidamente se me ocurrió como transmitirlo a la gente. Mi fotolog! http://www.fotolog.com/kimdellorenss

Si sí. Puse manos a la obra para dar forma a aquella idea. Los primeros bocetos, las primeras viñetas. Fui a explicarlo a mis amigos, que en un principio se mostraban reticentes al tema, hasta el punto de decirme alguna vez que estaba loco! Yo sabía que no perdía nada por probar, y poco a poco los compañeros de instituto empezaron a pensar lo mismo, así que me ayudaron en lo que podían: Pensar nombres para los personajes, perfiles, tramas históricas... Esto me acabó de animar para tirar el proyecto adelante. Como mínimo ya sabía que tendría unos pocos lectores.

Cuando se estrenó hubo una buena expectación, y con la publicación de las primeras viñetas el público se iba animando a seguir Joves i Punt!

Hace un año no me esperaba llegar dónde he llegado, gracias a mucha gente, que ha seguido fiel al pie del cañón, y de otras que se han ido añadiendo a lo largo del tiempo. Es cierto que la elaboración de Joves i Punt es compleja y complicada, sobre todo si es una sola persona la que se hace cargo. Pero cada día se encuentran nuevos motivos para tirar adelante.

Muy rápidamente, después de estrenarse, se creó el Flog propio de la serie http://www.fotolog.com/jovesipunt y más tarde esta expansión culminaría en un espacio muy adecuado a las circunstancias, como es el Blog http://jovesipunt.blogspot.com/ . Se fueron añadiendo personajes a la novel•la, y las tramas se empezaban a complicar.
Actualmente hay proyectos para crear la edición en castellano de la serie, puesto que esto permitirá hacer llegar a demás gente mi trabajo.

Hoy me gustaría recordaros a todos vosotros. Empezando por los que estuvisteis conmigo en los inicios de todo esto, los que os habéis ido añadiendo poco a poco a la movida JiP! Y sobre todo a aquellos que no me han abandonado nunca. A todos, MUCHISIMAS GRACIAS, de verdad. Como ya sabéis, tan sólo esto ya es más de lo que me esperaba como respuesta a mi esfuerzo. Y espero que sigais junto a JiP! por muchos años más, puesto que sin vuestra presencia esta actividad no conocería su verdadera finalidad.

Así que a partir de hoy, a seguir disfrutando de la serie! Sin ninguna pretención más.

GRACIAS!

Joaquim Sicart Bertran

vinyeta 27

Silenci. El temps s’havia quasi congelat. En Marçal no sabia on tocava. No estava preparat per sentir allò. No. Mai s’havia plantejat ni tan sols una possibilitat com aquella, era impossible. Estava desbordat de sentiments i emocions. Un formigueig li va recórrer tot el cos. Tot ell tremolava. Què era el que sentia? Ràbia? Dolor? Felicitat? Emoció? Tristesa?
Amor?....
Ni tan sols ell ho sabia. Una persona no està preparada per acollir tants sentiments alhora, almenys ell no. No donava crèdit al que li estava passant, al que estava sentint. Encara mirava al David, fixament, sense dir ni una paraula.

El David es començava a sentir malament. Ell sabia bé que en Marçal no estava preparat per saber allò, però ara ja era massa tard. El remordiment li va fer abaixar el cap, es va mig girar per apartar la mirada d’en Marçal i va sospirar.

En Marçal encara estava mirant-lo, amb la boca oberta, amb els ulls com taronges. Si el David l’hagués estat mirant, hauria vist que aquella tensa cara d’astorament es començava a relaxar lleugerament, la boca s’anava tancant, i els ulls aclucant, brillants però encara espantats i emocionats alhora.

Cap dels dos volia trencar aquell moment, per temor a empitjorar-lo. El temps s’havia quasi congelat, l’aire de l’habitació de cop es va fer mes dens, i la pàl·lida cara d’en Marçal va anar agafant un to vermellós.

Marçal: -Estic ben perdut doncs...

En David sabia que ara la seva amistat perillava. Tremolant

David: - Merda! Marçal, això no té perquè afectar la nostra amistat. Espero que em puguis arribar a perdonar, però era una cosa que necessitava dir-te... no aguantava més. Ets un tio genial, i t’admiro... esperava confiar en la nostra amistat... no t’has de preocupar per aquesta tonteria de res... a tu no t’afecta, no t’hauria d’afectar, vaja... es... tu ja saps...

Marçal: -Si, jo ja ho sé. [Semblava empipat quan es va aixecar del llit. El va adreçar perquè el mirés a ell.] I pots seguir confiant en la nostra amistat.

En David no el gosava mirar a la cara de la vergonya que tenia. En Marçal va fer un petit esbufec, i seguidament li va alçar la cara suaument.

Molt lentament:

Marçal: -Com has trigat tant en dir-m’ho? [I li va besar suaument els llavis.]

David: -Marçal! No ho facis! No vull que em compadeixis! Ja me les apanyaré. Estic bé! N’he tingut bastantes ja de decepcions a la vida, i no em vindrà d’una més. No has de fer això per mi!

Marçal: -Però què dius? No ho faig per tu, ho faig per mi.

David: -Com?

Marçal: -La veritat és que jo fa temps que et volia dir una cosa, i no m’he sentit mai amb prou forces com per fer-ho. Excepte ara...

Al David li rodava el cap.

David: -No t’entenc, què m’estàs dient?
Marçal: -El que t’estic dient... és... que el meu cor està ocupat.
David: -[Li va doldre que li digués allò, i forçant un somriure li va dir:] Ah si? Ah doncs enhorabona tio!
Marçal: -No m’entens... David, la veritat és que jo fa ANYS que... estic... enamorat de tu.

Trasbalsat, el David no es podia creure el que estava sentint.

David: -Però... però com? De mi? No... tu no ets... Marçal què vols dir?...

Marçal: -El que sents. La Joana va ser la primera persona en saber-ho. No pots arribar ni a imaginar-te el que em va costar assumir la meva orientació. El temps que he patit sota un fals “jo”. Em sentia com vivint una vida que no era la meva...
Heh... però què t’estic explicant? Si tu sabràs més que jo com es passa aquesta situació...
La veritat és que em torno a sentir amb les mateixes forçes ara com quan li vaig explicar a ella.
No hi ha res que em pugui vèncer. Ara no. I més quan m’has dit això. David, porto molt de temps enamorat de tu.
Cert que sabia de segur que tu eres gai. El problema sempre l’he tingut jo. No sabia què fer! Jo coneixia els meus veritables sentiments, però mai els vaig poder deixar sortir de dins meu, per por... Em veia en un món massa hostil, i m’arriscava molt en expressar el que jo volia, el que jo era, el que sóc... Vaig trobar la meva primera oportunitat en la Joana, amiga de tota la vida. Quants cops ens havíem barallat tu i jo de petits eh? Però ella sempre estava allà, posant pau...

Els dos van somriure alhora, recordant la tendra infantesa.

La Joana és com una germana per mi. Ella sempre, sempre ha confiat en mi, i jo en ella, i per això mateix li vaig explicar tot. Ella es la que des d’aleshores m’ha recolzat més que ningú, mai m’ha donat l’esquena, i sempre m’ha fet costat, en les bones i en les males. Si sapiguèssis com m’ha arribat a ajudar. No sé si li podré agrair mai les converses que hem tingut, la seva atenció i ajut moral que dia a dia em brinda...

El David encara es trobava en estat de shock, ben bé era com viure un somni, una fantasia que sabia que mai es podria realitzar. Però ara era real, i estava passant. Quina emoció! El cor li anava a tot drap. Els ulls li brillaven d’una manera especial, com mai abans ho havien fet. Adorava en Marçal i cada paraula que sentia dels seus llavis. Les assaboria al màxim, dins seu, repetint-se-les mentalment. Tancant els ulls, sense poder evitar que una llàgrima li corrés cara avall.

David: -Això vol dir que... jo... que tu...
Marçal: -Això vol dir que és fantàstic!

En Marçal, encara incrèdul, va abraçar al també incrèdul David

Marçal: -“Una tonteria de res” diu... si sabessis el que he arribat a patir per tu...
David: -I jo per tu què et penses, tontet?...

Es van mirar somrient, el David amb satisfacció, i el Marçal orgullós.

Marçal: -Déu meu... com t’estimo!

David: -No diguis res més. [I el va besar apassionadament.]

[Continuarà...]

1 (d'un any!) / 1 (de un año!)

Sisi, per qui no ho hagés pillat ahir, ehem... (bastants, pq ningu en va fer cap comentari al respecte ¬¬)

DONCS SI, AQUEST MES, JOVES I PUNT! CUMPLEIX 1 ANY DE VIDA!

Es va fer la presentació dels personatges a mitjans d'abril del 2007 a http://www.fotolog.com/kimdellorenss
La idea semblava impossible quan va començar a desenvolupar-se, però aquí estem, al cap d'un any i la série segueix en vida, igual o millor!
Molta gent va recolzar la proposta en els seus inicis, alguns han anat desapareixent pel camí, però d'altres segueixen al peu del canó. I de mica en mica anem augmentant els lectors, clar que si!

Mai és tard per afegir-se a la sèrie, només cal tirar un any enrere i llegir-se les 25 vinyetes que s'han fet. Ho podeu fer còmodament a http://www.jovesipunt.blogspot.com/

Hi han projectes per aquest mes. Estigueu atents i atentes!
No us despisteu cap dia!!

La Redacció
_________________________________________

1 AÑO DE JOVES I PUNT! ABRIL 2008

Sisi, por quien no lo hubiese pillado ayer, ehem... (bastantes, pq nadie hizo ningún comentario al respeto ¬¬)

PUES SI, ESTE MES, JÓVENES Y PUNTO! CUMPLE 1 AÑO DE VIDA!

Se hizo la presentación de los personajes a mediados de abril del 2007 en http://www.fotolog.com/kimdellorenss
La idea parecía imposible cuando empezó a desarrollarse, pero aquí estamos, al cabo de un año y la série sigue en vida, igual o mejor!
Mucha gente apoyó la propuesta en sus inicios, algunos han ido desapareciendo por el camino, pero otros siguen al pie del cañón. Y poco a poco vamos aumentando los lectores, claro que sí!

Nunca es tarde por añadirse a la serie, sólo hace falta tirar un año atrás y leerse las 25 viñetas que se han hecho. Lo podéis hacer cómodamente en http://www.jovesipunt.blogspot.com/

(Proximamente la edición en Castellano)

Hay proyectos para este mes. Estad atentos y atentas! No os despistéis ni un día!!

La Redacción