vinyeta 27

Silenci. El temps s’havia quasi congelat. En Marçal no sabia on tocava. No estava preparat per sentir allò. No. Mai s’havia plantejat ni tan sols una possibilitat com aquella, era impossible. Estava desbordat de sentiments i emocions. Un formigueig li va recórrer tot el cos. Tot ell tremolava. Què era el que sentia? Ràbia? Dolor? Felicitat? Emoció? Tristesa?
Amor?....
Ni tan sols ell ho sabia. Una persona no està preparada per acollir tants sentiments alhora, almenys ell no. No donava crèdit al que li estava passant, al que estava sentint. Encara mirava al David, fixament, sense dir ni una paraula.

El David es començava a sentir malament. Ell sabia bé que en Marçal no estava preparat per saber allò, però ara ja era massa tard. El remordiment li va fer abaixar el cap, es va mig girar per apartar la mirada d’en Marçal i va sospirar.

En Marçal encara estava mirant-lo, amb la boca oberta, amb els ulls com taronges. Si el David l’hagués estat mirant, hauria vist que aquella tensa cara d’astorament es començava a relaxar lleugerament, la boca s’anava tancant, i els ulls aclucant, brillants però encara espantats i emocionats alhora.

Cap dels dos volia trencar aquell moment, per temor a empitjorar-lo. El temps s’havia quasi congelat, l’aire de l’habitació de cop es va fer mes dens, i la pàl·lida cara d’en Marçal va anar agafant un to vermellós.

Marçal: -Estic ben perdut doncs...

En David sabia que ara la seva amistat perillava. Tremolant

David: - Merda! Marçal, això no té perquè afectar la nostra amistat. Espero que em puguis arribar a perdonar, però era una cosa que necessitava dir-te... no aguantava més. Ets un tio genial, i t’admiro... esperava confiar en la nostra amistat... no t’has de preocupar per aquesta tonteria de res... a tu no t’afecta, no t’hauria d’afectar, vaja... es... tu ja saps...

Marçal: -Si, jo ja ho sé. [Semblava empipat quan es va aixecar del llit. El va adreçar perquè el mirés a ell.] I pots seguir confiant en la nostra amistat.

En David no el gosava mirar a la cara de la vergonya que tenia. En Marçal va fer un petit esbufec, i seguidament li va alçar la cara suaument.

Molt lentament:

Marçal: -Com has trigat tant en dir-m’ho? [I li va besar suaument els llavis.]

David: -Marçal! No ho facis! No vull que em compadeixis! Ja me les apanyaré. Estic bé! N’he tingut bastantes ja de decepcions a la vida, i no em vindrà d’una més. No has de fer això per mi!

Marçal: -Però què dius? No ho faig per tu, ho faig per mi.

David: -Com?

Marçal: -La veritat és que jo fa temps que et volia dir una cosa, i no m’he sentit mai amb prou forces com per fer-ho. Excepte ara...

Al David li rodava el cap.

David: -No t’entenc, què m’estàs dient?
Marçal: -El que t’estic dient... és... que el meu cor està ocupat.
David: -[Li va doldre que li digués allò, i forçant un somriure li va dir:] Ah si? Ah doncs enhorabona tio!
Marçal: -No m’entens... David, la veritat és que jo fa ANYS que... estic... enamorat de tu.

Trasbalsat, el David no es podia creure el que estava sentint.

David: -Però... però com? De mi? No... tu no ets... Marçal què vols dir?...

Marçal: -El que sents. La Joana va ser la primera persona en saber-ho. No pots arribar ni a imaginar-te el que em va costar assumir la meva orientació. El temps que he patit sota un fals “jo”. Em sentia com vivint una vida que no era la meva...
Heh... però què t’estic explicant? Si tu sabràs més que jo com es passa aquesta situació...
La veritat és que em torno a sentir amb les mateixes forçes ara com quan li vaig explicar a ella.
No hi ha res que em pugui vèncer. Ara no. I més quan m’has dit això. David, porto molt de temps enamorat de tu.
Cert que sabia de segur que tu eres gai. El problema sempre l’he tingut jo. No sabia què fer! Jo coneixia els meus veritables sentiments, però mai els vaig poder deixar sortir de dins meu, per por... Em veia en un món massa hostil, i m’arriscava molt en expressar el que jo volia, el que jo era, el que sóc... Vaig trobar la meva primera oportunitat en la Joana, amiga de tota la vida. Quants cops ens havíem barallat tu i jo de petits eh? Però ella sempre estava allà, posant pau...

Els dos van somriure alhora, recordant la tendra infantesa.

La Joana és com una germana per mi. Ella sempre, sempre ha confiat en mi, i jo en ella, i per això mateix li vaig explicar tot. Ella es la que des d’aleshores m’ha recolzat més que ningú, mai m’ha donat l’esquena, i sempre m’ha fet costat, en les bones i en les males. Si sapiguèssis com m’ha arribat a ajudar. No sé si li podré agrair mai les converses que hem tingut, la seva atenció i ajut moral que dia a dia em brinda...

El David encara es trobava en estat de shock, ben bé era com viure un somni, una fantasia que sabia que mai es podria realitzar. Però ara era real, i estava passant. Quina emoció! El cor li anava a tot drap. Els ulls li brillaven d’una manera especial, com mai abans ho havien fet. Adorava en Marçal i cada paraula que sentia dels seus llavis. Les assaboria al màxim, dins seu, repetint-se-les mentalment. Tancant els ulls, sense poder evitar que una llàgrima li corrés cara avall.

David: -Això vol dir que... jo... que tu...
Marçal: -Això vol dir que és fantàstic!

En Marçal, encara incrèdul, va abraçar al també incrèdul David

Marçal: -“Una tonteria de res” diu... si sabessis el que he arribat a patir per tu...
David: -I jo per tu què et penses, tontet?...

Es van mirar somrient, el David amb satisfacció, i el Marçal orgullós.

Marçal: -Déu meu... com t’estimo!

David: -No diguis res més. [I el va besar apassionadament.]

[Continuarà...]