Vinyeta 11

S’havia mostrat un xic distant tot el dia. Tenia el cap en un altre lloc. Podria ser només alguna reacció deguda al cansament del viatge en tren... De seguida va descartar la idea. Un viatge no podia causar aquella sensació. Estirat al llit, l’espai i el temps havien desaparegut, en Marçal ara es trobava immergit en un mar de pensaments atabaladors, però de cop, una veu va trencar amb aquella foscor:

DAVID: - Què, vens a sopar o et quedes aquí?
MARÇAL: - Eh? Ah... mmmh.... no sé què fer... no tinc massa gana...
GERARD: (burleta) - Tu? Sense gana? Marçal tio!
DAVID: - Però bé que has de menjar alguna cosa! Si no demà no et trobaràs bé!

Van trucar a la porta, era la Berta.

GERARD: - Bueno gent, vaig passant val? Us espero al menjador, va Marçal! Aixeca’t i vine eh!

Els dos se’n van anar.

MARÇAL: - Vés amb ells David, jo ja menjaré més demà al matí, per esmorzar.
DAVID: - Mala persona! Això vol dir k avui a la nit ja no privaràs res oi?
MARÇAL: - Perquè no?
DAVID: - Home, sense res a l’estómac es dolentíssim beure, i no voldràs acabar potant i fent coses de les que després te n’arrepentiràs?
MARÇAL: - Es veritat... llàstima però no, avui no estic d’humor per a res... Em sembla que aniré a dormir aviat...
DAVID: - A veure, segur que estàs desvaït i per aixó no tens ganes de res, peró segur que se’t passa quan mengis una miqueta, va, aixeca’t i nem els dos. Va...
MARÇAL: - No, no. Ves tu, jo no tinc gana –en veure que el David se’l mirava amb desconfiança va afegir: - De veritaaaat.
DAVID: - Molt bé! Però que després consti que jo ja he fet els possibles pel teu bé, dacord? No vull ser el culpable de res!

A en Marçal se li va escapar una rialla tremolosa:

MARÇAL: - Que sí pesat!

Finalment en David se’n va anar a sopar deixant en Marçal sol a la habitació, que es va tornar a submergir en aquells pensaments tant foscos...Però no va estar massa estona allà estirat... es va aixecar, va apagar els llums i se’n va anar de l’habitació.

[CONTINUARÀ...]