vinyeta 20

[A les quatre en punt els professors havien quedat amb els seus alumnes al Jardin des Tuleiries, davant del Louvre. Anaven arribant de mica en mica, fent-se fotografies pel camí, immortalitzant aquells paratges i a ells mateixos en aquelles petites cameres.
Les quatre i deu. Ja hi eren tots.]

Lluïsa: -Nois i noies, acosteu-vos! A veure! Siusplau! Voleu fer el favor d’apropar-vos? Ara mateix anirem cap a l’estació de tren, a rodalies, oi Raimon?
Raimon: -Ehm... si, hem d’anar fins a la Gare d’Austerlitz. Així que primer agafarem el metro que surt d’aquí al costat i agafarem la línia rosa, entesos?
Lluïsa: -A veure, pareu atenció al que diu el Raimon, que això és molt important! Recordeu que avui encara tenim visites programades!

-On anirem? -van preguntar els joves-

Raimon: -De moment és una sorpresa, ja ho veureu quan hi arribem. Ara siusplau acabeu d’omplir les ampolles d’aigua i prepareu els tiquets del metro. Seguiu-me a mi. La Lluïsa anirà al darrere de tot per controlar-vos. Línia rosa eh! Siusplau que ningú es perdi!

[Tan si volien com si no, el grup havia de seguir el pas accelerat del professor, direcció a la boca de metro.]

Laia: -Ai marededéu! A sobre que hem dinat tard perquè aquell cambrer no se n’enterava del que volíem, ara au! A brandar com a cabres!
Raimon: -Va Laia dona! No et queixis tant! Que com més aviat hi arribem més estona ens hi podrem estar!
Laia: -Doncs molt malament Raimon, molt malament! I això ho teníeu programat?
Raimon: -La veritat és que no. Avui havíem d’anar a Montmatre Però tot dinant la Lluïsa i jo hem pensat que segurament vosaltres sols el gaudireu més, així que si hi voleu anar, ja en tindreu l’oportunitat els propers dies. A més, està dins la ciutat, al contrari del lloc on anem ara. Per això ja que avui hem de passar el dia junts, us hi acompanyem.
Laia: -Hah! Doncs ja pot valdre la pena, ja, el viatjet, eh!

[I després d’agafar el metro a la mateixa parada de Tuleiries, van seguir la línia rosa fins l’estació principal de tren. El grup seguia els professors, ara ambdós al capdavant, entre corredors i passadissos laberíntics, fins arribar a una andana desconeguda...]

Berta: -Aquí no és on vam baixar, oi?
Gerard: -No em sona, no.
Mireia: -Aix!!! Jo vull saber on anem!!!!! Segur que aquesta és una sortida d’aquelles que ens han dit! Segur que ho tenen tot super-programat!
Laia: -Ehem... si, segur.... toooot!

[La Lluïsa estava preguntant-li al venedor de tiquets per a un descompte de grup. Es veu que n’hi havia algun.]

Lluïsa: -A veure nois! Veniu aquí que hem de fer recompte per comprar els bitllets!
És un euro i mig per cap. Vejam... aneu a la taquilla i que cadascú es compri el seu, jo us espero a l’andana. El Raimon es quedarà aquí amb vosaltres per si sorgeix cap problema. El tren surt a les cinc en punt eh! Així que afanyeu-vos!

[A vegades, bastantes vegades, a la Lluïsa se li escapava una vena protectora que de tant exagerada sovint feia passar vergonya aliena al Raimon. Ella es la professora de Català del curs i tutora de la classe A de segon de Batxillerat. Ell el mestre d’Educació Física, i tutor de la classe B. Tot i les seves desavinences, ambdós van haver d’afrontar el repte de realitzar aquest viatge com a tutors que eren de les corresponents classes.]

Raimon: -Ja esteu tots? Molt bé doncs, ara jo i llestos. Merci Monsieur, au revoir!

[Malgrat la incògnita del destí on aquell tren els conduïa, la distracció que oferia aquella fugaç vista de la ciutat en tapava qualsevol altre. Una parada. Una altra. Una més. Quan de sobte, els edificis van deixar pas a uns extensos terrenys verds. Uns alts arbres amagaven a l‘horitzó alguna cosa estranya. A mesura que s’hi apropaven els dubtes es van anar aclarint, fins que va arribar la parada on havien de baixar...]