vinyeta 22

[La calma que regnava en aquells jardins era interrompuda només pel melós moviment en les aigües de les fonts. Els ocells començaven a entonar belles melodies que els reunia a tots a les copes dels arbres, preparant-se per anar a dormir. Tot i que no era tard, el Sol ja declinava, tenyint el cel d’un rosa intens que feia encara més irreal aquella fantasia... Neptú els observava des de la seva roca, gaudint de la privilegiada imatge que tan sols ell podia veure, però n’havia vist tantes d’iguals com aquella...

Agafats de la mà s’acostaren vora l’aigua, i es miraren en el càlid reflex d’aquell meravellós cel. Una esgarrifança els hi va recórrer l’esquena i es van prémer encara més fort les mans. Sense gosar van anar alçant la mirada fins a retrobar-se l’un a l’altre.]

Gerard: -Tens uns ulls preciosos...

[Abaixant la mirada, la Berta es va fondre en un tremolós somriure. Sobraven les paraules. En Gerard li va alçar suaument el cap acariciant-li la barbeta...]

Gerard: -No! No ho facis això... tels vull veure bé...

[La llum tenyia de vermell els seus rostres, o l’amor...]

Gerard: -M’han dit tantes coses aquests ulls... i han estat sempre tan boniques...

Berta: -Gerard...
Gerard: -Sssst... no diguis res... no fa falta...

[Els seus ulls parlaven per ella quan es van posar a tremolar...]

Gerard: -Sé que aquests ulls m’han dit sempre la veritat, sé que m’han mirat sempre amb sinceritat, sé que sempre m’han mirat amb apreci...

[Però ell no sabia fins a quin punt l’havien observat amb “apreci”... Només ella ho sabia, i per això va tornar a acotar el cap avergonyida... els dos sabien molt bé el que sentien l’un per l’altre, i ara ja era innegable, no podien dissimular-ho més, perquè ja no eren les seves ments les que parlaven...

Alçant la vista, la Berta va començar a articular les primeres paraules, les paraules que feia tan temps volia dir-li, i que fins ara no havia trobat ocasió. I per por o precaució, les va començar a dir de la manera més lenta i clara possible, assaborint cada lletra, cada moviment dels seus llavis tremolosos, i per fi...]

Berta: Gerard, jo...

[Un petó la va obligar a callar. Un petó. Un petó que va parlar pels dos. Abraçats inseparables, sota aquell cel rosa.]

[Continuarà...]