vinyeta 26

En Marçal va obrir els ulls lentament i va veure una ombra fosca sobre seu. Es pensava que eren efectes de la son. La visió s’anava aclarint mica en mica fins acabar revelant el rostre tan desitjat, produint-li un ensurt que gairebé el fa caure del llit.

Marçal: -David! Què cony fas?!

En David també es va espantar i es va incorporar al llit de seguida

David: -Perdona, no et volia espantar...

Marçal: -Que no em volies espantar? I què coi pretenies?

David: -Ho sento de debò... no era la meva intenció... He vingut... he vingut a buscar... una ampolla de Vodka, si! Això mateix! Una ampolla de Vodka!

Es va aixecar i es va dirigir cap a una maleta tot regirant-la per acabar traient-ne una ampolla de Martini.

David: -Mira, veus? Ja està...

Li tremolava la veu

Marçal: -Això no és Vodka...

En Marçal va començar a entendre algunes coses

David: -Ehm... [s’hi va fixar] vaja... soc un despistat! [Nerviós va seguir buscant fins que:] Mira-la! Aquí està!

Al Marçal se li va dibuixar una petita rialla, imperceptible des d’on estava el David

Marçal: -Vols dir que t’hi veus? Encendré el llum...
David: -No!

Silenci

David: -No, no cal... em sembla que ja tinc el que he vingut a buscar...

Marçal: -Bé doncs, me’n torno a dormir, que avui no estic per gaires festes jo.
David: -Val... doncs... jo... marxo...

En Marçal, estirat i d’esquenes al David es va mossegar el llavi inferior en un gest de ràbia tancant amb força els ulls.
Què passava? No se sentia la porta! Què coi estava fent el David?
Agafant aire el Marçal es va girar i el va veure allà, dret, palplantat, observant-lo encantat, fixat, en la penombra.
En Marçal va començar a sentir com alguna cosa dins seu el colpejava amb molta força, el cor li bategava cada cop més de pressa, i una calor provenint des del seu interior li pujava cos amunt, fent-li envermellir les galtes.
“Ha de ser ara!” va pensar. I quan estava a punt de dir-li tot, el David el va tallar:

David: -Marçal, he de dir-te una cosa... de fet, ja fa temps que te la volia dir, però diguem que les circumstàncies no m’ho han permès. A més, m’ha costat molt d’esforç reunir la suficient força com per fer-ho. Ens coneixem de fa molt temps, considero que la nostra amistat em permetrà dir-te el que et vull dir, però alhora em fa por, que un cop t’ho hagi dit, aquesta amistat, la nostra amistat se’n vagi a la merda...

Si en Marçal ja estava preocupat, ara no us podeu ni imaginar l’estat en el que es trobava. Estava nerviosissim, intrigat, espantat i preocupadissim. Ell també li havia de dir una cosa molt important al David, i tampoc sabia per on començar. Assegut al seu llit, va agafar un coixí i el va abraçar amb força i ràbia, ocultant part del rostre en ell.

No sabia si mirar-se el David o tancar els ulls per no presenciar tota aquella escena. El cas és que de totes maneres, el David seguia:

David: -Però fa massa temps que hi dono voltes, i fa massa temps que ho estic passant fatal, perquè crec que ho has de saber, i necessito que ho sàpigues, ni que sigui per la meva tranquil·litat, m’entens? Tens dret a saber-ho, i jo tinc la necessitat de fer-t’ho saber... així que... [va respirar profundament] Allà va: Marçal, saps que confio molt en tu, des de petits sempre hem jugat al mateix carrer, hem viscut mil aventures, hem compartit milers d’estones plegats, i vas ser el meu confident quan “vaig sortir de l’armari”. No m’importava el que pensessin els demés, tu, el meu amic, em vas recolzar en tot moment, em vas entendre i respectar, i mai em vas girar l’esquena...

Els dos van recordar amb acidesa que aquests dies la cosa havia canviat, que alguna cosa s’havia refredat en la seva amistat, el Marçal va tancar els ulls i en David va abaixar la mirada.

David: -I... per això mateix... crec que ho has de saber...

Ara en Marçal va apartar-se el coixí, va alçar el cap i se’l va mirar fixament, com esperar rebre el cop més dolorós que rebria en la seva vida. S’esperava el pitjor.

Marçal: -David...

David: -Marçal... estic bojament enamorat de tú.

[Continuarà...]