vinyeta 24

El viatge de tornada va ser molt silenciós. Només se sentia el soroll del tren recorrent les vies. En Raimon estava preocupat per la idea que havia sorgit als professors a última hora. Els dos, que seien junts en unes cadires plegables apartades una mica de les orelles dels joves van comentar la jugada.

Raimon: -Tu creus que els hi haurà agradat que els portéssim a Versalles?
Lluïsa: -Home, tu ja saps el que en penso de les coses improvitzades. Crec que mai surten bé, per molt bona intenció que hi hagi al fer-les.
Raimon: -Però hi han coses i coses! I Versalles és un destí turístic que ells per si sols no haurien volgut fer i s’haurien perdut tot el que avui han vist!
Lluïsa: -Si, però no els veus? Estan tots massa callats. Això deu ser perquè no els hi ha acabat d’agradar la visiteta. A més, això de fer-ho sense consultar, doncs home, els hi deu haver xocat una mica, la veritat.
Raimon: -Mmm, no ho sé pas... potser m’he equivocat amb Versalles.
Lluïsa: -No ho sé... Però tu estigues tranquil home, que tard o d’hora ho valoraran, ja ho veuràs...

Un cop arribats al centre de la ciutat van baixar tots dels tren i es disposaren a agafar el Metro cap a l’hotel. La que sorprenentment havia aguantat callada fins aleshores i ara pretenia obrir boca era la Laia, que amb cara de son es dirigí cap al professor.

Laia: (badallant) –Buaaaah! Què Raimon, interessant la visita eh?

La Lluïsa li va picar l’ullet al Raimon.

Raimon: -Si? De veritat t’ha agradat?
Laia: -OOOOOOH I TANT! És preciós nen! Quanta pasta que devia tenir qui manés construir tot allò!
Raimon: -I tant!
Laia: -Però és que s’ho va currar eh! Perquè els jardins mateixos ja impressionen, però l’interior del palau, es una passada! He anat amb la Mireia, el Marc, l’Agnès i el Xavi, i al final ens hem perdut! Jaja
Ens tenies de veure a mi i a la Mireia corrent com a boges per aquells passadissos buscant als altres! Hem entrat en una sala que es veu que s’havia de pagar per fer-ho, i clar, ens han fotut fora! Aquell home ens parlava en francès i no l’enteníem! Però segur que ens ha dit de tot menys maques! Jajaja Quin fart de riure!

Raimon: -I als altres també els hi ha agradat tant?
Laia: -Vaja, jo crec que sí. Ens ho hem passat molt bé i hem fet moltissimes fotos! Com que cadascú anava pel seu compte, suposo que ningú s’ha avorrit! Jejeje
Ha valgut la pena eh! I pensar que jo al principi em resistia a venir...
Però ara anava tothom amb una cara de son al tren! Tots s’adormien i jo m’he quedat sola sense poder parlar amb ningú.

Raimon: -Vaja, ara ho entenc!
Laia: -El què entens?
Raimon: -El silenci que hi havia...
Laia: -Ah! Bé doncs si... la gent dormia. Home i feien ben fet eh! Perquè clar, si aquesta nit...
Mireia: -Ehem, ehem! Disculpeu un momentet eh! Raimon a quina hora és el sopar avui?
Raimon: -Doncs suposo que a la mateixa hora d’ahir, però de fet el menjador està obert de 8:00 a 11:30 de la nit, així que hi podeu anar a la hora que volgueu.
Mireia: -Perfecte doncs! [Mentre agafava la Laia] Gràcies per la informació!
Raimon: -De res! [Tot satisfet]

Mireia: -Tu què xerres tant?
Laia: -Ai què vols dir?
Mireia: -Doncs que has estat a un pèl de descobrir-nos!
Laia: -Ah si? Que em dius? Ostres doncs noia, PERDONA! Ja saps que quan em poso a parlar jo...
Mireia: -Si, si... ja ho sé, per això mateix...
Laia: -Je je....
Mireia: -Aix! Ets un cas!

[Continuarà...]