Vinyeta 23

David: -Uaaaah! És impressionant això! Marçal va vine, que et perdràs!

Un grup reduït va entrar al palau, i ara es trobaven en un gran rebedor, llarg i ample, replets d’alts finestrals per on es filtrava una llum rosada que es reflectia en els cristalls de les meravelloses làmpades d’aranya que penjaven del sostre.

David: -Es pot saber què et passa, Marçal?
Marçal: -No em passa res...
David: -Mmm... doncs a mi no m’ho sembla... de fet, ja fa uns quants dies que...
Marçal: -Vols parar de tractar-me com un nen petit?!
David: -Però què coi tens? Abans em pensava que era pels nervis de la Sele, que estaves preocupat, nerviós, però ja fa dies que ha passat la Sele! Digue’m, què et té tan ocupat el cap com perquè estiguis així?
Marçal: -No res collons!
David: -Au va, que no cola tio! A mi m’ho pots explicar ja ho saps.
Marçal: -ES-TIC BÉ! [Va agafar al David pels braços amb força] Estaré bé! Si et dic que estic bé es que ho estic, d’acord? Tot anirà bé si...
David: -Si què? [El David estava espantat...]
Marçal: -Bah! Deixa-ho córrer, entesos?
David: -Però...
Marçal: -Però res! Perquè et preocupes tant per mi, eh David!? No em pots deixar una mica en pau? Perquè? Perquè! Perquè m’estàs tot el dia a sobre? Que si Marçal això, que si Marçal alló... Perquè no fas la teva vida i em deixes tranquil una estona? Eh? PERQUÈ?!

La poca gent que hi havia a la sala i que sentia aquells crits va començar a marxar... També la Joana...

Marçal: -És que t’agrada anar fent de psicòleg per la vida o què?!
David: -Però Marçal! [El David estava molt sorprès per aquella actitud... no era gens pròpia d’en Marçal...] Marçal tio, estàs sentint el que dius?
Marçal: [Sospirant] -Mira, deixa-ho córrer d’acord? No em facis cas!
David: -Marçal... [volent-lo calmar recolzant la mà a la seva espatlla]

En Marçal es va tensar tot ell, i agafant-li la mà amb força per treure-se-la de sobre, li va dir serrant les dents:

Marçal: -DEIXA’M EN PAU!

I se’n va anar corrents de la sala. El David encara estava immòbil, mirant la cara ja desapareguda d’en Marçal sense tancar els ulls. Estava parat per aquella reacció del seu amic... mica en mica va anar tornant en si, i ara dirigí la mirada a la finestra.

La Joana estava amagada en un retomb del passadís, i quan va passar en Marçal ella el va agafar fort pel braç:

Joana: -Però tu t’has tornat boig? Perquè li has clavat aquests crits al David? Ell quina culpa en té? Es pot saber què et passa?

En Marçal quasi delirant li va respondre:

Marçal: -Prou bé saps el que em passa!

I se’n va anar corrents deixant la Joana sola, que es va desplomar d’esquena sobre la paret decorada. Va recolzar també el cap, lentament, i tancant els ulls se li va escapar una llàgrima...

Joana: -Marçal... Marçal...

Va sentir un esbufec. Va obrir els ulls i es va incorporar silenciosament tot espiant pel retomb: El David estava recolzat en una figura daurada, amb el cap cot...

La Joana no es creia el que veia...

[Continuarà..]