Vinyeta 8

A la seva habitació, la Laia i la Joana es van quedar soles, una estirada a la llitera i l’altre asseguda:

LAIA: -Quina nit ens espera mare meva!
JOANA: -Ja veus! No són ni la una i ja no sé on cony està tothom! I la Berta? Si no ha de dormir aquí m’instal·lo jo al seu llit eh!
LAIA: -Doncs ara que ho dius, ma semblat veure-la tombant per l’habitació d’en Marçal, però d’això ja en fa una bona estona.
JOANA: -Ostres ara que hi penso, a l’habitació d’en Marçal hi ha el Gerard oi?
LAIA: -Si!
JOANA: -Ei doncs nose, però des que el Mateo li va fer allò, trobo que ha trobat bon recolzament en el Gerard no?
LAIA: -Mira, prefereixo deu mil vegades que quan el cabró del Mateo li va fotre les banyes ella trobés al Gerard, que no pas que li toqués passar l’agonia sola. Amb lo sensible que és amb aquestos temes, la Berta hauria passat una molt mala època, sobretot després de tants anys de relació, i el fet de que una persona com el Gerard li fes costat en els moments durs l’ha ajudat a tirar endavant.
JOANA: -Ala tia! No vols dir que exageres una mica?
LAIA: -Exagerar? Sabies que va estar a punt de no fer la Sele la Berta? Li va tocar de ple! El brut aquell! La va fer massa grossa!
JOANA: -Què em dius!
LAIA: -I s’estava replantejant lo del viatge, perquè tenia l’humor pels terres!
JOANA: -Ostres que fort no?
LAIA: -Mira, jo penso que cadascú és lliure de triar què fa amb la seva vida, mentres no perjudiqui a ningú, i qui sap, si amb el temps, la Berta i el Gerard arribessin a ser...
JOANA: -Novios?
LAIA: -Bé, no ho sé! Jo no he dit tal cosa, que consti, però trobo que farien molt bona parella, i ells dos sempre han estat molt bé junts! Es coneixen de sempre! I és evident que entre ells dos existeix una innegable química! L’important és que estiguin bé ells. I que si mai arriben a res, que sobretot s’estimin...
JOANA: -Fua que guai!




La nit començava a defallir, les hores avançaven, entre els alts arbres que es veien a l’horitzó una desapercebuda línia de llum començava a elevar-se. Tothom ja dormia, o gairebé. Eren vora les sis. El tren avançava incansable direcció al sol ixent. Una llum daurada va impregnar aquell paratge emboirat, el gran cercle s’alçava imponent cap al cel, i els primers raigs es van filtrar per les finestres de les cabines. A la poca estona ja se sentiren lleus enrenous en les habitacions.

A quarts de nou la curiositat havia deixat pas a l’impaciència, tothom estava a punt de baixar d’aquell tren, i altre cop es freqüentaren les corredisses pels passadissos, anades als lavabos i barreges estranyes de perfums i colònies impregnaren l’atmosfera d’aquell vagó. Per la finestra es començaven a avistar els primers edificis...